Quan vaig passar pel
parc, de camí a casa, la vaig veure a terra. Em vaig quedar allà dempeus
mirant-la sense entendre. Quants dies feia que se m’havia extraviat? Estava en
un angle estrany, una mica més enllà de la meva ruta habitual. Segurament algun
animal s’havia entretingut amb ella i l’havia allunyat de la vista dels nens
que hi juguen diàriament. Alleujat per haver-la recuperat sana i estàlvia em
vaig veure en un atzucac inesperat: de quina manera l’havia de restituir dins
del meu lèxic? Per una altra banda, estava meravellat d’haver esquivat la
necessitat d’emprar-la i que la gent seguís entenent el que els hi deia. Vaig
reprendre la marxa jugant amb ella a la mà i, ves a saber per què, se’m va
esmunyir i va caure per la claveguera. Vaig riure de la meva malastrugança i
vaig fer via cap a casa perquè se m’estava fent tard. Ara la meva muller està
encantada amb mi perquè quan em demana el que sigui sempre li dic que sí.
Ivan Bonache, novembre 2016