dimarts, 3 de maig de 2022

Amoretes de diumenge


Estan al sofà veient una pel·lícula que cap dels dos no vol veure. Es pot dir que mandregen, una tarda de diumenge qualsevol, just en aquella hora en què ets conscient que demà és dilluns i el pes de la realitat et cau al damunt. «Què vols sopar?» li pregunta d’esma. No li respon. Aixeca una mica el cap i se’l mira com si la resposta fos òbvia. La seva relació ha arribat a un punt que sense dir-se res ja saben què pensa l’altre.

S’estira. S’estira. Es torna a estirar. Li salta al damunt i ell riu. «Ara no!» i l’aparta juganer. Ella es fa l’ofesa, però hi torna. La pel·lícula s’ha acabat, un final previsible, l’excusa perfecta per apagar la televisió i posar una mica de música. Ell balla i ella intenta seguir-li el pas. Les notes pinten de colors les hores, múrries, que s’escapoleixen sense permís. Demà, atrapat en una feina alienant, serà una altra història.

Havent sopat s’estira al llit a llegir, però ella continua tenint ganes de jugar. «Para!» li repeteix, això no obstant, no li fa cas. Mai li fa cas, sempre fa el que li rota. Ha llegit el mateix paràgraf quatre vegades i encara l’haurà de rellegir una cinquena. De sobte se n’adona, quan ha llegit un parell de pàgines seguides, que no hi és. «No t’hauràs enfadat, no?». Ni piu. «T’has amagat?». Sense resposta. S’aixeca d’una revolada i para l’orella. Sigil·losament mira sota el llit. No, massa fàcil. Darrere la porta. Tampoc. S’acosta a la cuina i no hi és. Amb el nas arrufat, se li acaben les opcions, el pis no dona per més, mira pel menjador. Ha desaparegut. Comprova la porta del carrer. Tancada. No pot haver sortit, impossible, però comença a neguitejar-se. Mira al bany, dins dels armaris, darrere del sofà, a la galeria... Quan el cor està a punt de sortir-se-li del pit, d’un amagatall impossible, li salta al damunt. Crida de l’ensurt. Intenta agafar-la, recriminar-li, però se li escapa i el joc torna a començar. No sap què faria sense ella. Aquesta gateta li ha donat una raó per viure.


Ivan Bonache abril 2022


dilluns, 11 d’abril de 2022

De fil de vint

 


Només entrar al local va notar com centenars de mirades se li clavaven al cos i el disseccionaven sense clemència. Amb el seu vestit negre mat, impol·lut, la corbata i les sabates a joc, la camisa blanca, perfectament afaitat i pentinat, era com un far en la foscor. Es va atansar a la barra esquivant cossos hostils i va demanar un negroni. La cara d’estupefacció del noi que el va atendre no tenia preu. Carregat de paciència li va explicar la combinació: glaçons, un terç de bíter, un terç de vermut vermell i un terç de ginebra. El bàrman, amb semblant homicida, li va servir una cervesa. Amb el primer glop es va girar cap a la pista per comprovar si era cert el que el seu amic Amaro li havia dit, que allà trobaria la munió més exòtica d’éssers humans que pogués concebre. I era veritat. Just al seu costat tenia a una noia de cabells tricolors, molt maquillada i sense celles. Portava una desena de ratpenats tatuats al coll, un pírcing al nas i un dilatador d’uns cinc centímetres de diàmetre a l’orella. La roba que portava era un insult al bon gust, però no es podia negar que era atractiva. Va intentar saludar-la, tanmateix, el va ignorar amb menyspreu. La resta de parroquians d’aquell antre eren, si fa no fa, per l’estil. Tots ballaven espasmòdicament aquells brams incomprensibles i suaven sota les seves disfresses homogeneïtzadores. Potser s’havia confiat massa acceptant aquella juguesca. Ara veia quasi impossible que pogués aconseguir que alguna d’aquelles noies s’avingués a anar a casa seva. Això no obstant, no va tenir temps de pensar res més perquè en un tancar i obrir d’ulls estava rodejat de mascles alfa que l’increpaven. No estava fent res, no havia molestat a ningú, però la seva simple presència neguitejava als altres tan sols per ser diferent. Va haver de fugir, cames ajudeu-me, fins a la limusina on l’esperava el xofer. En veure’l entrar com un esperitat li va preguntar amb somriure murri: s’ho ha passat bé, senyor?


 Ivan Bonache, març 2022



divendres, 18 de febrer de 2022

Les mans del pare

 


Quan li van diagnosticar, em va trucar des de l’hospital i de seguida vaig intuir que les coses no anaven bé. Odiava els telèfons, perdre el temps amb una andròmina en comptes de parlar cara a cara.

De petit, recordo que el pare treballava de les cinc del matí a les set de la tarda de dilluns a dissabte. Cansat era un adjectiu diari, però els diumenges sortíem d’excursió. Anàvem al Montseny a respirar aire pur, menjàvem uns entrepans en plena natura i aprofitàvem per omplir un munt de garrafes d’aigua en alguna font amagada.

D’adolescent, les set de la tarda ja no era tan tard i podíem xerrar una estona. Mentre es dutxava, jo seia a la tassa del vàter i li explicava com havia anat el dia. Després escoltàvem música. Ell posava The Alan Parsons Project o Dire Straits i jo, Metallica, Guns N’ Roses o Nirvana. «Això és soroll» em deia i m’obligava a escoltar “In a gadda da vida” dels Iron Butterfly, una cançó de rock psicodèlic que, poca broma, dura disset minuts.

Quan vaig marxar de casa, la mare el va obligar a fer festa els dissabtes. «És que no has treballat prou!» li retreia. I ho va aconseguir. Els diumenges van continuar sent el nostre dia i, sol o acompanyat, sempre anava a dinar amb ells. Música, sobretaules infinites i carmanyoles per a la setmana.

A mesura que s’acostaven els seixanta-cinc va començar a dir que no es volia jubilar. La mare s’hi barallava, li recordava tots els viatges ajornats per culpa de la feina, però el pare portava treballant des dels catorze anys, no sabia fer una altra cosa.

En dos mesos la leucèmia el va consumir. Mentre anava desapareixent, les seves mans grans i fortes eren l’únic reconeixible, immutable. Quan ens van dir que era qüestió d’hores, el seu cor bategava incomprensiblement fort.

L’enyoro cada dia, tanmateix no estic trist, ell no ho hauria volgut, i ara que el pare soc jo, per fi entenc aquelles coses que sempre em repetia i que em treien de polleguera. Són exactament les mateixes que ara repeteixo jo.


 Ivan Bonache, gener 2022



dimecres, 1 de desembre de 2021

Si no t’hagués conegut




De fa sis mesos ençà li costa dormir a les nits. Somia que està amb ella. L’observa, impassible, fent veure que no sent res, agonitzant secretament, mentre ella tanca els ulls, i es desperta panteixant, amb un pes insuportable al pit, incapaç de tornar a aclucar els ulls. Es lleva cansat i la dona li diu que fa mala cara. El mira per sobre del cafè amb llet sense atrevir-se a preguntar.

Els dies al conservatori passen sense pena ni glòria. La resta d’alumnes són espectres que poblen les hores mortes que llangueixen fins que pot tornar a estar amb ella a soles, una hora de classe que se li escola entre els dits. I quan marxa, es mortifica per sentir el que sent, però no ho pot evitar. No li havia passat mai i no gossa confessar-ho ni al seu millor amic.

A casa la situació empitjora. La dona està tensa i qualsevol fotesa acaba en discussió. Al llit ja no funcionen, ell no en té mai ganes, massa coses al cap, li diu sempre que la rebutja, i la dona plora en secret quan no la veu. De joves, abans de casar-se, es van prometre que si algun dels dos deixava de sentir el mateix, serien sincers l’un amb l’altre abans d’enganyar-se i fer-se mal, però potser ja l’enganyava llavors.

Quan arriba a casa agafa la guitarra i practica una sonata de Leo Brouwer que havia deixat a mitges. Els dits li fallen inexplicablement, a ell, el millor de la seva promoció, la malaguanyada promesa que ha acabat consumint-se en un conservatori de segona, i perd el compàs. Cec de ràbia agafa la guitarra pel mànec i l’estavella contra la paret. La dona entra corrents i el mira amb ulls esbatanats. Està agenollat a terra, plorant, esmicolat com la seva guitarra i, per fi,  li confessa: «Maleït sia el dia que la vaig conèixer! És quasi una nena, per déu! Però quan toca, els seus dits acaronen les cordes i les notes dansen sota el seu domini innat. Tanca els ulls i deixa que la música la posseeixi. Això no es pot ensenyar, és un do! I jo, només de pensar-hi, em corseco d’enveja».


 Ivan Bonache, novembre 2021


 


divendres, 29 d’octubre de 2021

Venjança humida





El detectiu l’estava esperant assegut a la cadira de pell desgastada. A l’informe s’exposaven minuciosament tots els detalls. Amb ulls plorosos va observar les fotos que havia fet del seu marit i aquella secretària tan jove i formosa. «Deixi-ho estar. Demani el divorci. Té proves suficients per plomar-lo. No es fiqui en embolics o ho pagarà molt car» li va dir l’experimentat detectiu, però ella no l’escoltava.

Va desatendre les seves obligacions per fer guàrdia davant de casa de la secretària fins que un dijous a la nit els va veure sortir a tots dos. Els va seguir a certa distància tal com havia vist fer a les pel·lícules, fins que van entrar al pàrquing d’un motel. Encegada per la ràbia va continuar conduint fins a una benzinera. Va entrar a la botiga i, després de donar voltes sense sentit pels passadissos abarrotats de productes, va comprar un bidó de benzina d’un galó.

Quan entrà a la recepció del motel, el maquillatge dels ulls se li havia corregut de tant plorar. Per dos cents dòlars l’home que seia darrere del taulell li va facilitar la clau mestra. Va obrir la porta de l’habitació amb molt de compte i, bidó en mà, sorprengué els amants en ple acte sexual. Els va ruixar a tots dos mentre els insultava grollerament. La noia xisclava desesperada; ell implorava clemència. Quan va treure l'encenedor de la butxaca de la gavardina i va fer aparèixer la flama, les seves cares reflectien un horror profund. Sense dir res, el va llançar sobre el llit amb menyspreu. La paràbola que va descriure en l’aire es va fer eterna. L’encenedor va caure sobre els llençols xops però en comptes d'explotar en una gran flamarada, es va apagar sens més. «Rebràs notícies del meu advocat» va escopir-li la dona fent mitja volta i sortint de l’habitació. Just en aquell moment l’home es va adonar que la suposada benzina no feia olor a res.

 Ivan Bonache, febrer 2021




divendres, 24 de setembre de 2021

Llibertat incondicional



Aquell dia, ben d’hora, havia plogut i el patí estava ple de petits bassals. Mirava sense veure entre els barrots de la petita finestra esperant el recompte del matí. A la paret, sobre l’escriptori, hi tenia penjades les fotos del seu fill. Un funcionari obrí la porta amb un escarit «Bon dia». Tot correcte. Sortí al passadís, baixà les escales fins al pati i s’esperà fins que van obrir el menjador. Cada dia el mateix: un cafè amb llet aigualit, un entrepà minúscul i els companys de taula parlant de temes mil cops repetits. Però ell no els escoltava, aquell dia no. El seu entrepà va ser ràpidament reclamant pel companyó del costat i el cafè amb llet es va perdre per l’aigüera. Mentre la resta d’interns guardaven els coberts i els gots a la consigna, ell es va quedar al bell mig del pati, somrient. Un funcionari se li va atansar i li va preguntar si es trobava bé. Va assentir amb el cap sense moure’s de lloc. Plovisquejava. Mirà el cel sentint les gotetes impactant dolçament contra el seu rostre. Quan ja estava ben moll, el cap de mòdul va ordenar que el portessin al seu despatx per parlar seriosament amb ell. Dos funcionaris es van acostar però abans de poder fer res ell els hi va dir «Em sap greu però haig de marxar». «Què vol dir que has de marxar?» li preguntà el més jove dels dos. Sense respondre, es va anar enlairant fins que, en un obrir i tancar d’ulls, va desaparèixer cel enllà amb un esclat encegador que va obrir una clariana entre els núvols. Un raig de sol s’escolà capritxosament il·luminant el patí just on els funcionaris i alguns curiosos havien presenciat els fets. Oficialment l’intern 12006003 aquell dia va marxar en llibertat després d’haver complert la seva condemna.

Ivan Bonache, novembre 2021


dissabte, 19 de juny de 2021

La mort d'un 10

 



Maradona està viu. M’ho ha dit un amic que en sap un niu de futbol. Es veu que si de jove has sigut un as de la pilota, et perdonen certes coses que a algú altre no li perdonarien. És més, si durant la teva carrera esportiva has aixecat la Copa del Món, encara et perdonen més coses. Et veneren com a un 10 i pots marcar gols amb les mans perquè són les mans de 10. Pots conduir embriac pels carrers del centre de la ciutat amb el teu cotxe esportiu i no passa res perquè condueixes com 10 mana. I quan et retires et fan homenatges i només se'n recorden dels mèrits futbolístics, de la resta, bo o dolent, se n’obliden. I quan has deixat el futbol, però encara t’has deixat molt més a tu mateix, et continuen venerant perquè no et veuen a tu, veuen a qui eres quan eres el 10 del futbol i els paparazzis burxen a la teva vida privada i ho esbomben tot.

Una persona molt propera li va aconsellar que es morís perquè quan ja l'has vessat massa cops fins i tot a un 10 del futbol li passa factura, però dels morts tothom en parla bé. I per això el vint-i-cinc de novembre de dos mil vint va fingir la seva mort. Va anar a l’enterrament disfressat i no el va reconèixer ningú, ni els fills.

Ara es diverteix de nou jugant al futbol a una platja de Cuba, no sé quina, i els turistes li donen monedes per a fer-se fotografies amb ell perquè els hi recorda a un futbolista mort. Però en  Maradona està viu. Sempre ho estarà.


                Ivan Bonache, maig de 2021