Ens ha tocat la Grossa!

 

        La Neus va sortir de l'administració de loteries amb una ampolla de cava en una mà i una cartolina a l'altra on es llegia «1r Premi venut aquí!» i just a sota el número en qüestió. Els vianants que la van veure s'hi van atansar contagiats per l'alegria que desprenia i mentre el suro sortia disparat, raigs de cava mullaven les testes d'aquelles persones que celebraven la bona nova. De mica en mica es va anar acostant tota la gent del poble mentre les ampolles de cava es multiplicaven com per art de màgia i l'alegria desfermada semblava no tenir aturador.

Els mitjans de comunicació no es van fer de pregar i van aparèixer delerosos de poder parlar amb la Neus o amb algun afortunat que volgués ser entrevistat. La Neus, visiblement exaltada, no parava de repetir que era la primera vegada que repartia un premi tan important i que, per desgràcia, no s'havia quedat cap número premiat per a ella, però que, així i tot, estava molt contenta pels veïns que havien rebut una bona picossada. La notícia es va escampar com una taca d’oli i Sant Agustí de les Beceroles va ser l'epicentre mediàtic de Catalunya durant uns quants dies.

Passades les festes, quan l’emoció de tot plegat ja s’havia apaivagat, just a l'hora d'anar a dormir, en Carles, una mica mosca, li va demanar a la Neus: «Estimada, no et sorprèn que passats aquests dies encara no sapiguem a qui li ha tocat?». La Neus se'l va mirar de reüll i li va contestar: «Encara no veus que ens ha tocat a tots? El poble bull d’activitat, els restaurants plens, l’hostal amb reserves fins passat l’estiu i nosaltres hem venut quatre vegades més dècims en el darrer més que en tot l’any passat. I tant que ens ha tocat la Grossa!». Li va fer un petó, es va girar i va tancar els ulls amb un somriure murri als llavis.

  

                                                                                                                                        Ivan Bonache, desembre de 2022

Excés d’equipatge

-Passi per l’arc – li va dir la noia que controlava l’accés al Centre Cultural de La Llagosta.

-Com a l’aeroport? – va preguntar la senyora.

-Més o menys – i li va fer un gest amb la mà perquè passés.

-Pip!!!

-El sistema detecta un parell de masclismes arrelats molt profundament. Si us plau, desi’ls a la safata i torni a passar.

Així ho va fer i la màquina va protestar de nou.

-Inseguretats basades en estereotips físics inassolibles. Deixi-les a la safata i torni a passar.

Quan la màquina es va queixar de nou, la noia va mirar a la senyora amb un xic de condescendència.

-Deixi’m fer a mi, si no li sap greu, així acabarem abans.

I va anar posant a la safata totes les càrregues que llastraven a aquella senyora fins que la màquina va emmudir.

-Ja està, ja pot entrar i gaudir de «La nit de les dones».

-Això m’ho tornareu a la sortida? – Va preguntar la senyora amb gest preocupat.

-No, no! Ho destruirem tot, no cal que pateixi.

I la senyora va entrar a la festa havent-se, literalment, tret un gran pes de sobre.

  

                                                                                                                                        Ivan Bonache, març de 2023

Aquest relat havia de tractar sobre la Nit de les Dones, una festa que se celebra pels volts del 8M a la Llagosta i que és tota una tradició local. Llavors vaig imaginar la festa com un viatge, com el pas de la dona cap a una igualtat real, cap a la llibertat sexual i l'erradicació del masclisme en tots els àmbits de la vida diària, però amb un toc d'humor que es veu reflectit en l'arc de seguretat que detecta totes aquestes coses i que no et deixa passar fins que no te n'has desprès.

Desitja’m sort

Es lleva sobresaltat. S’ha adormit. No ha sentit l’alarma del mòbil. Vestint-se a correcuita, no s’adona que s’ha posat un mitjó de cada. Surt al replà sense agafar les claus, les que tenen una pota de conill com a clauer, i baixa per les escales com un esperitat. Al carrer, un gat negre se li creua pel davant i ha de fer un petit rodeig per esquivar uns operaris que feinegen sobre una escala de fusta recolzada a la façana. Entra a l’edifici d’oficines assegurant-se de fer la primera passa amb el peu dret i puja a l’ascensor, però quan vol pitjar el botó de la planta on l’han citat per a fer l’entrevista s’adona que no hi ha el 13. Per inèrcia, prem el 14. Les portes s’obren donant-li accés a una oficina que no coincideix amb la que busca. Es queda una estona badant fins que decideix baixar per les escales. Baixa un pis sense saber quina planta trobarà i busca de nou el despatx en qüestió, però no hi és. Ningú no li sap dir per què ha desaparegut el botó de l’ascensor ni si això té correlació directa amb l’absència de la planta corresponent. Derrotat, s’asseu just en l’esglaó on hauria de començar la planta desapareguda i espera sense saber ben bé per què. Al cap de molta estona, se sent un brunzit i davant dels seus ulls s’obre un portal interdimensional d’on surt un home amb una bata blanca, unes ulleres de pasta de vidres molt gruixuts i un aparell electrònic a la mà.

- Senyor Valls?

- Jo mateix - contesta aixecant-se d’un bot.

- L’estàvem esperant. Li ha costat molt trobar-nos?

- Doncs sí, una mica.

- És per seguretat. Hem de protegir el laboratori dels crèduls i dels malastrucs que ens boicotegen constantment, ja sap, el número 13. Per cert, no serà vostè supersticiós, oi?

- I ara! - Nega rotundament. -Jo sempre dic que ser supersticiós porta mala sort!

I mentre tots dos entren rient al portal interdimensional, sense que el vegi el doctor, treu un mocador de la butxaca de l’americana amb una mica de sal i se la llença per sobre de l’espatlla esquerra.

                                                                     

                                                                                                                                        Ivan Bonache, maig de 2023

A la plaça

 

  Quan la Jana arriba a la plaça amb la seva pilota nova, l’avi fa un somriure d’orella a orella. La deixa a terra, agafa impuls i fa un xut ben fort. L’avi corre per atrapar la pilota i li torna amb delicadesa, com si la pilota es mogués empesa pel vent, i la nena torna a xutar i l’avi torna a córrer rere la pilota una vegada i una altra.

De tant en tant la petita fa una pausa per beure aigua o per ensenyar-li una marieta que agafa amb cura amb el dit fins que desplega aquelles ales impossibles i surt volant. Tots dos es miren amb complicitat, com si haguessin descobert una meravella amagada, i tornen al joc.

En un racó ombrívol, la mare, asseguda en un banc, observa com la nena juga i riu alegrement. És hora de berenar. L’avisa i s’acosta per menjar una galeta, però segueix amb el partit. Una mossegada, un xut a la pilota; un glop de suc, un xut a la pilota. I l’avi se la mira embadalit. Ell, que s’estima a la seva filla amb bogeria, es veu incapaç d’explicar amb paraules l’amor que sent per aquella criatura que el té cor-robat.

I en un sospir es fa l’hora de marxar. La nena protesta, però sap que quan la mare diu que marxen, no hi ha res a fer. S’acomiada de l’avi amb la seva salutació secreta i li promet que tornarà demà. S'agafa a la mare i, mentre s’allunyen, es gira una darrera vegada per fer-li adeu amb la maneta. L’avi les veu desaparèixer carrer enllà i es queda tot sol.

Abans d’arribar a casa la mare es troba amb una amiga. La nena li explica que ha estat jugant a pilota amb l’avi. «Li encanta jugar amb ell», diu la mare. «Però el teu pare no va morir en aquell accident fa uns mesos?» pregunta estranyada. «Si,» diu amb un nus a la gola, «va tenir molt mala sort. Si els serveis mèdics haguessin arribat abans l’haurien pogut salvar, però no hi van poder fer res». Quan l’amiga l’abraça, la Jana se les mira sense entendre i li pregunta a la mare si demà aniran de nou a la plaça, «Li he promès», i la mare, entre llàgrimes, li fa que sí amb el cap.

                                                                    

                                                                                                                                        Ivan Bonache, abril de 2023

Cercle viciós

        A cada relat li dedica hores: buscant una història, redactant-la, deixant-la madurar i, finalment, corregint-la. I quantes vegades ho ha llançat tot a la paperera perquè no li ha agradat el resultat final? Però si les muses li somriuen, si creu haver donat amb alguna cosa bona, llavors, comença el periple. Prepara el relat i la plica amb la cerimònia i l’ordre que l’han portat a guanyar algun concurs amb anterioritat i compta els dies per mirar d’endevinar quan serà més probable que l’avisin si en resulta vencedor. I perd la son, i la gana, i cada cop que sona el telèfon, el cor li vol escapar per la boca per descobrir, la majoria de les vegades, que és una trucada d’un altre assumpte sense cap relació. I si aconsegueix guanyar algun certamen, eufòric, dona les gràcies a totes les deïtats a les quals ha resat durant la llarga deliberació donant més importància a la fe i la fortuna que no pas a les seves capacitats i a la feina que hi ha al darrere. I a mesura que s’acosta l’entrega de premis, els budells se li afluixaven, sent una pressió descomunal a les temples i la veu li falla quan, davant del mirall, intenta assajar el seu discurs triomfal. Malgrat fer un esforç titànic d’autoconvenciment, el dia en qüestió no pot evitar sentir-se fora de lloc i, quan diuen el seu nom i ha de pujar a l’escenari, li sembla que les cames no el sostindran, que farà el ridícul davant d’aquells desconeguts amb qui fingeix somriures quan el que voldria en realitat és marxar d’allà tan aviat com li fos possible sense semblar un desagraït. Un cop a casa, l’èxit efímer pel reconeixement del seu esforç s’esvaeix com un munt de cendra al caprici del vent i torna a començar el cicle de bell nou, escrivint amb desfici, desitjant amb avidesa que la fortuna li permeti novament ser mereixedor d’aquells quinze minuts de glòria que l’aterren, que el turmenten, però que, malgrat tot, donen sentit a la seva existència.

                                                                    

                                                                                                                                        Ivan Bonache, març de 2023

Confrontacions maternofilials sobre el valor de les coses

De petit, a les excursions, sempre buscava pedres brillants o amb formes estranyes. Llavors arribava a casa amb les butxaques plenes de petits tresors que ma mare s’encarregava d’eliminar metòdicament. Vaig aprendre a la força que aquells tresors s’havien d’amagar molt bé o, si no, tots acabaven ineludiblement al mateix lloc.

Anys més tard, després d’estalviar i fer un bon racó, em vaig comprar unes vambes caríssimes amb una pilota de bàsquet a la llengüeta que, prement-la repetides vegades, insuflava aire a la resta de la vamba fent que s’adaptés al peu donant una subjecció immillorable per a la pràctica de l’esport. Cada cop que les feia servir, les netejava i les guardava a la seva capsa. Però amb el pas del temps es van fer malbé i s’havien de llençar. No em veia amb cor i al final el que vaig fer va ser retallar les llengüetes, guardar-les a la capsa i llençar la resta. No van durar ni dos dies. Ma mare les va llençar perquè eren «una altra d’aquestes merdes que t’agrada guardar i que després s’amunteguen amagades pels racons».

I va arribar l’adolescència. Volia roba nova, que em definís, i la vaig trobar. Aquella dessuadora es va convertir en una segona pell. Era tan especial per a mi que, per no espatllar-la, tan sols la utilitzava en ocasions especials. Però quan ja tenia un lustre i els punys es van començar a descosir, un bon dia, va desaparèixer. En adonar-me’n, vaig córrer cap a la cuina on ma mare feinejava. «Tu!» vaig escridassar, «On és la meva dessuadora de la sort!». Sense deixar de fer el que estava fent, va dir «Aquell drap que tu anomenes dessuadora està al contenidor». Una ira indescriptible em va pujar des del més profund del meu ser i vaig cridar «Imbècil!!!». Va ser el primer i el darrer cop que he insultat a ma mare. El càstig va ser exemplar i, malgrat que el temps tot ho cura, encara no l’he perdonat del tot pel que va fer. I en algun dinar familiar, quan surt la conversa i tothom riu, jo també ric, és clar, però per dintre penso «Serà…!».

                                                                                                                                    

                                                                                                                                        Ivan Bonache, gener de 2023

Jugada magistral

            

           Cinc!

La cridòria és eixordadora. El pavelló ple de gom a gom sembla que esclatarà d’un moment a un altre. Perdem de dos punts i el públic ens anima com mai. Durant el temps mort les instruccions de l’entrenador han estat precises: m’han de passar la pilota. El tir exterior és el meu fort. Les estadístiques així ho diuen, però de vegades, les estadístiques s’equivoquen.

Quatre!

Faig una finta i rebo la pilota darrere de la línia de triple. El defensa se m’abraona amb la desesperació als ulls. El que no sap és que tinc un problema entre mans i una fàcil solució. Només haig de fallar, mala sort! Diran que m’han pogut els nervis, la pressió, prometia molt, però a l’hora de la veritat no ha estat a l’altura. No passa res, guanyaran els favorits i ningú no sospitarà que el partit està arreglat.

Tres!

Un pas enrere quasi instintiu m’allunya de la mà del defensor. Aixeco la pilota amb una plasticitat insultant. Si entra, guanyem el partit, però no pot ser, no l’haig d’encertar de cap manera. Tant se val si la meva carrera esportiva se’n va en orris, puc dedicar-me a una altra cosa, començar de nou en un altre indret, allunyar-me de la disbauxa i oblidar els deutes d’una vegada per totes.

Dos!

La pilota surt de les meves mans dibuixant un arc perfecte. La gent s’aixeca de les seves localitats amb l’ai al cor. Un títol en joc. Fa vint-i-quatre anys que el club no guanya res. Tenim les apostes en contra. Tothom segueix la trajectòria de la pilota aguantant la respiració. Només deixar-la anar ja sé a on anirà a parar i em giro buscant la mirada de la meva xicota entre el públic.

Un!

La pilota entra neta. Abans que la gent exploti, abans que els companys se’m llencin a sobre, li somric. Amb els diners que m’han avançat he fet una darrera aposta i he guanyat. Evidentment que em vindran a buscar per demanar-me explicacions, però ja estarem lluny. Crec que aquesta ha estat, sens dubte, la meva millor jugada.

                                                                                                                                    

                                                                                                                                        Ivan Bonache, novembre de 2021