Confrontacions maternofilials sobre el valor de les coses

De petit, a les excursions, sempre buscava pedres brillants o amb formes estranyes. Llavors arribava a casa amb les butxaques plenes de petits tresors que ma mare s’encarregava d’eliminar metòdicament. Vaig aprendre a la força que aquells tresors s’havien d’amagar molt bé o, si no, tots acabaven ineludiblement al mateix lloc.

Anys més tard, després d’estalviar i fer un bon racó, em vaig comprar unes vambes caríssimes amb una pilota de bàsquet a la llengüeta que, prement-la repetides vegades, insuflava aire a la resta de la vamba fent que s’adaptés al peu donant una subjecció immillorable per a la pràctica de l’esport. Cada cop que les feia servir, les netejava i les guardava a la seva capsa. Però amb el pas del temps es van fer malbé i s’havien de llençar. No em veia amb cor i al final el que vaig fer va ser retallar les llengüetes, guardar-les a la capsa i llençar la resta. No van durar ni dos dies. Ma mare les va llençar perquè eren «una altra d’aquestes merdes que t’agrada guardar i que després s’amunteguen amagades pels racons».

I va arribar l’adolescència. Volia roba nova, que em definís, i la vaig trobar. Aquella dessuadora es va convertir en una segona pell. Era tan especial per a mi que, per no espatllar-la, tan sols la utilitzava en ocasions especials. Però quan ja tenia un lustre i els punys es van començar a descosir, un bon dia, va desaparèixer. En adonar-me’n, vaig córrer cap a la cuina on ma mare feinejava. «Tu!» vaig escridassar, «On és la meva dessuadora de la sort!». Sense deixar de fer el que estava fent, va dir «Aquell drap que tu anomenes dessuadora està al contenidor». Una ira indescriptible em va pujar des del més profund del meu ser i vaig cridar «Imbècil!!!». Va ser el primer i el darrer cop que he insultat a ma mare. El càstig va ser exemplar i, malgrat que el temps tot ho cura, encara no l’he perdonat del tot pel que va fer. I en algun dinar familiar, quan surt la conversa i tothom riu, jo també ric, és clar, però per dintre penso «Serà…!».

                                                                                                                                    

                                                                                                                                        Ivan Bonache, gener de 2023

Jugada magistral

            

           Cinc!

La cridòria és eixordadora. El pavelló ple de gom a gom sembla que esclatarà d’un moment a un altre. Perdem de dos punts i el públic ens anima com mai. Durant el temps mort les instruccions de l’entrenador han estat precises: m’han de passar la pilota. El tir exterior és el meu fort. Les estadístiques així ho diuen, però de vegades, les estadístiques s’equivoquen.

Quatre!

Faig una finta i rebo la pilota darrere de la línia de triple. El defensa se m’abraona amb la desesperació als ulls. El que no sap és que tinc un problema entre mans i una fàcil solució. Només haig de fallar, mala sort! Diran que m’han pogut els nervis, la pressió, prometia molt, però a l’hora de la veritat no ha estat a l’altura. No passa res, guanyaran els favorits i ningú no sospitarà que el partit està arreglat.

Tres!

Un pas enrere quasi instintiu m’allunya de la mà del defensor. Aixeco la pilota amb una plasticitat insultant. Si entra, guanyem el partit, però no pot ser, no l’haig d’encertar de cap manera. Tant se val si la meva carrera esportiva se’n va en orris, puc dedicar-me a una altra cosa, començar de nou en un altre indret, allunyar-me de la disbauxa i oblidar els deutes d’una vegada per totes.

Dos!

La pilota surt de les meves mans dibuixant un arc perfecte. La gent s’aixeca de les seves localitats amb l’ai al cor. Un títol en joc. Fa vint-i-quatre anys que el club no guanya res. Tenim les apostes en contra. Tothom segueix la trajectòria de la pilota aguantant la respiració. Només deixar-la anar ja sé a on anirà a parar i em giro buscant la mirada de la meva xicota entre el públic.

Un!

La pilota entra neta. Abans que la gent exploti, abans que els companys se’m llencin a sobre, li somric. Amb els diners que m’han avançat he fet una darrera aposta i he guanyat. Evidentment que em vindran a buscar per demanar-me explicacions, però ja estarem lluny. Crec que aquesta ha estat, sens dubte, la meva millor jugada.

                                                                                                                                    

                                                                                                                                        Ivan Bonache, novembre de 2021

La mala sort d’en Jeremy Perkins

 

El mestre està davant dels alumnes amb la mà closa amb un munt de petits branquillons. Per ordre alfabètic, n’extreu un cadascun fins que a en Jeremy Perkins li toca el més curt de tots. Alleujats, la resta de companys pugen a l’autobús. En Jeremy li havia dit a la mare que no volia anar d’excursió a Elk Mountain. Cada any succeïa una tragèdia: un os grizzly es va menjar a una nena badoca sense deixar-ne ni les trenes; un nen rodanxó va caure per un precipici i va morir esclafat; una abella va picar al petit Timmy que va morir d’un xoc anafilàctic. Així i tot, aquella absurda tradició anual era respectada sense que ningú gosés oposar-s’hi. Aquest any, però, ningú no s’ha intoxicat amb un bolet verinós, ni ha patit una mala caiguda, ni una mossegada de serp verinosa, res, i és clar, els professors estan espantats. Si s’emporten el mal averany a l’escola, les conseqüències poden ser desastroses. Per això mentre s’allunyen de l’esplanada i deixen a en Jeremy Perkins abandonat a la seva sort, saben que ho fan pel bé de tots. Què explicaran a la família i a les autoritats pertinents quan arribin a casa ja ho rumiaran durant el llarg camí de tornada.

Aquest relat és el guanyador de la categoria en català del XIè Microconcurs de la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès (2022).

                                                                                                                                         Ivan Bonache, desembre de 2021

Made in Spain

 

L’excels directiu va ser citat pel consell d’administració un divendres a les dues del migdia. Amb la seguretat de qui no dubta de la seva bona praxi, es va presentar calmós i somrient. Les cares de pomes agres i els xiuxiuejos amb què el van rebre no el van desconcertar pas, ans al contrari, estava convençut que hi devia haver algun error perquè ell no tenia res a amagar.

En primer lloc, se’l va acusar de puntualitat excessiva. Amb una acritud insospitada, van al·legar la inseguretat que això infonia en companys i subordinats, incapaços de mena d’arribar puntuals enlloc, i com els tripijocs que utilitzaven des de temps immemorials havien quedat anul·lats pels seus mètodes de control i seguiment.

A continuació, sense opció a defensar-se, el van acusar de seguir una metodologia de treball impecable i eficient, cosa que deixava en ridícul a mitja empresa que a prou feines sabia emprar les eines d’ofimàtica al seu abast. Els seus informes vorejaven la perfecció i això feia que els altres s'haguessin d'esforçar fins a límits insospitats, cosa que havia provocat un augment de les baixes laborals per ansietat i depressió d'un 34,5%.

Per rematar-ho, també es van esmentar d’altres greuges intolerables: no pessigava el cul a les secretàries, no cridava als subalterns quan feien alguna bestiesa, sempre tenia un somriure als llavis, la porta del seu despatx estava oberta per a tothom i portava els comptes a l’ordre del dia. Tanta perfecció havia aconseguit, al contrari del que caldria esperar, que els treballadors s’enfonsessin, conscients de la seva ineptitud, i que en comptes de millorar, anessin cada dia a pitjor.

Per aquestes i d’altres raons especificades en un document que no trobaven enmig del desordre, van decidir despatxar-lo. «No pateixi,» va dir el president, murri, «li farem una carta de recomanació que li obrirà les portes de qualsevol empresa de la competència. Serà un plaer veure com els destrueix amb la seva eficiència i meticulositat». 

Ivan Bonache, maig de 2022

Amoretes de diumenge

Estan al sofà veient una pel·lícula que cap dels dos no vol veure. Es pot dir que mandregen, una tarda de diumenge qualsevol, just en aquella hora en què ets conscient que demà és dilluns i el pes de la realitat et cau al damunt. «Què vols sopar?» li pregunta d’esma. No li respon. Aixeca una mica el cap i se’l mira com si la resposta fos òbvia. La seva relació ha arribat a un punt que sense dir-se res ja saben què pensa l’altre.

S’estira. S’estira. Es torna a estirar. Li salta al damunt i ell riu. «Ara no!» i l’aparta juganer. Ella es fa l’ofesa, però hi torna. La pel·lícula s’ha acabat, un final previsible, l’excusa perfecta per apagar la televisió i posar una mica de música. Ell balla i ella intenta seguir-li el pas. Les notes pinten de colors les hores, múrries, que s’escapoleixen sense permís. Demà, atrapat en una feina alienant, serà una altra història.

Havent sopat s’estira al llit a llegir, però ella continua tenint ganes de jugar. «Para!» li repeteix, això no obstant, no li fa cas. Mai li fa cas, sempre fa el que li rota. Ha llegit el mateix paràgraf quatre vegades i encara l’haurà de rellegir una cinquena. De sobte se n’adona, quan ha llegit un parell de pàgines seguides, que no hi és. «No t’hauràs enfadat, no?». Ni piu. «T’has amagat?». Sense resposta. S’aixeca d’una revolada i para l’orella. Sigil·losament mira sota el llit. No, massa fàcil. Darrere la porta. Tampoc. S’acosta a la cuina i no hi és. Amb el nas arrufat, se li acaben les opcions, el pis no dona per més, mira pel menjador. Ha desaparegut. Comprova la porta del carrer. Tancada. No pot haver sortit, impossible, però comença a neguitejar-se. Mira al bany, dins dels armaris, darrere del sofà, a la galeria... Quan el cor està a punt de sortir-se-li del pit, d’un amagatall impossible, li salta al damunt. Crida de l’ensurt. Intenta agafar-la, recriminar-li, però se li escapa i el joc torna a començar. No sap què faria sense ella. Aquesta gateta li ha donat una raó per viure.

Ivan Bonache abril 2022

De fil de vint

 

Només entrar al local va notar com centenars de mirades se li clavaven al cos i el disseccionaven sense clemència. Amb el seu vestit negre mat, impol·lut, la corbata i les sabates a joc, la camisa blanca, perfectament afaitat i pentinat, era com un far en la foscor. Es va atansar a la barra esquivant cossos hostils i va demanar un negroni. La cara d’estupefacció del noi que el va atendre no tenia preu. Carregat de paciència li va explicar la combinació: glaçons, un terç de bíter, un terç de vermut vermell i un terç de ginebra. El bàrman, amb semblant homicida, li va servir una cervesa. Amb el primer glop es va girar cap a la pista per comprovar si era cert el que el seu amic Amaro li havia dit, que allà trobaria la munió més exòtica d’éssers humans que pogués concebre. I era veritat. Just al seu costat tenia a una noia de cabells tricolors, molt maquillada i sense celles. Portava una desena de ratpenats tatuats al coll, un pírcing al nas i un dilatador d’uns cinc centímetres de diàmetre a l’orella. La roba que portava era un insult al bon gust, però no es podia negar que era atractiva. Va intentar saludar-la, tanmateix, el va ignorar amb menyspreu. La resta de parroquians d’aquell antre eren, si fa no fa, per l’estil. Tots ballaven espasmòdicament aquells brams incomprensibles i suaven sota les seves disfresses homogeneïtzadores. Potser s’havia confiat massa acceptant aquella juguesca. Ara veia quasi impossible que pogués aconseguir que alguna d’aquelles noies s’avingués a anar a casa seva. Això no obstant, no va tenir temps de pensar res més perquè en un tancar i obrir d’ulls estava rodejat de mascles alfa que l’increpaven. No estava fent res, no havia molestat a ningú, però la seva simple presència neguitejava als altres tan sols per ser diferent. Va haver de fugir, cames ajudeu-me, fins a la limusina on l’esperava el xofer. En veure’l entrar com un esperitat li va preguntar amb somriure murri: s’ho ha passat bé, senyor?

 Ivan Bonache, març 2022

Les mans del pare

 

Quan li van diagnosticar, em va trucar des de l’hospital i de seguida vaig intuir que les coses no anaven bé. Odiava els telèfons, perdre el temps amb una andròmina en comptes de parlar cara a cara.

De petit, recordo que el pare treballava de les cinc del matí a les set de la tarda de dilluns a dissabte. Cansat era un adjectiu diari, però els diumenges sortíem d’excursió. Anàvem al Montseny a respirar aire pur, menjàvem uns entrepans en plena natura i aprofitàvem per omplir un munt de garrafes d’aigua en alguna font amagada.

D’adolescent, les set de la tarda ja no era tan tard i podíem xerrar una estona. Mentre es dutxava, jo seia a la tassa del vàter i li explicava com havia anat el dia. Després escoltàvem música. Ell posava The Alan Parsons Project o Dire Straits i jo, Metallica, Guns N’ Roses o Nirvana. «Això és soroll» em deia i m’obligava a escoltar “In a gadda da vida” dels Iron Butterfly, una cançó de rock psicodèlic que, poca broma, dura disset minuts.

Quan vaig marxar de casa, la mare el va obligar a fer festa els dissabtes. «És que no has treballat prou!» li retreia. I ho va aconseguir. Els diumenges van continuar sent el nostre dia i, sol o acompanyat, sempre anava a dinar amb ells. Música, sobretaules infinites i carmanyoles per a la setmana.

A mesura que s’acostaven els seixanta-cinc va començar a dir que no es volia jubilar. La mare s’hi barallava, li recordava tots els viatges ajornats per culpa de la feina, però el pare portava treballant des dels catorze anys, no sabia fer una altra cosa.

En dos mesos la leucèmia el va consumir. Mentre anava desapareixent, les seves mans grans i fortes eren l’únic reconeixible, immutable. Quan ens van dir que era qüestió d’hores, el seu cor bategava incomprensiblement fort.

L’enyoro cada dia, tanmateix no estic trist, ell no ho hauria volgut, i ara que el pare soc jo, per fi entenc aquelles coses que sempre em repetia i que em treien de polleguera. Són exactament les mateixes que ara repeteixo jo.

 Ivan Bonache, gener 2022