Es veia venir

Es veia venir. Es pensava que ningú faria res, però el pes de la justícia, tard o d’hora, havia de caure sobre ell i ha estat justament avui. Uns deu mossos d’esquadra han rebentat la porta de l’oficina, ens han anat apartant a crits fins que l’han trobat davant de l’ordinador i, en un plis plas, el tenien a terra amb les mans a l’esquena. “Queda detingut!” li han escridassat, “De què se m’acusa?” ha preguntat ell des de terra, “Assassinat,” tothom ha fet “Oh!” a l’hora, “cinc anys matant el temps!”, “Sóc innocent!” cridava mentre l’arrossegaven cap al furgó, “Deixeu que m’acomiadi dels meus vint-i-set mil sis-cents noranta-tres amics de Fesibuc, si us plau!”, “No pateixis, ja faràs nous amics a la presó” i entre riures se l’han emportat.

Passejant la mirada

Entre quatre parets s’avorria

i vaig treure a passejar la mirada.

No va trobar res decent

enmig de tant ciment,

només gent estressada.

Llavors vam anar a veure la mar

amb la seva blava verdor esmerilada

en una dansa eterna

contra la terra ferma

i va acabar marejada.

Per camins i rierols de muntanya

vam descobrir una història amagada

que parla en silenci

perquè la gent pensi

la raó d’haver-la oblidada.

I a la nit vam creuar el firmament

mirant la immensa foscor estrellada

fins que els ulls se’m van tancar

plens de records a vessar

perquè tinc la vista cansada.