dijous, 27 de febrer del 2014

Doble vida

La noia, lligada de mans i peus, el mira amb ulls plorosos i la por reflectida al rostre. Porta tres dies en aquell indret però ella no ho sap: ha perdut la noció del temps. Ell s’hi atansa amb una tremolor imperceptible a les mans i ella s’estremeix. Quan està a punt de posar-li la mà a sobre, el so d’un tret inunda l’espai i la noia crida sense veu quan el cos de l’home li cau al damunt i una pluja de trossets de massa encefàlica ensangonada li esquitxa la cara. El tinent Raül Font sosté l’arma en alt. No li ha tremolat pas la mà, són molts anys de servei i no és la primera vegada que mata a algú.
S’atansa a la noia emmordassada i riu.  L’eco de l’estança buida li retorna aquell riure amplificat i terrorífic com si sortís d’una pel·lícula de terror mentre la noia, aterrida, espera el cop de gràcia. Per la nit, a casa seva, el tinent traurà la capsa de trofeus del seu amagatall i és delectarà amb els records que ha anat atresorant durant els darrers cinc anys. Ara, en tindrà un de nou, un floc de cabells rossos ensangonats.
L’endemà els diaris elogiaran la feina del vell tinent i es preguntaran com pot ser que una jove promesa del mateix cos de policia hagi pogut amagar durant els darrers anys aquella doble vida sense aixecar la més mínima sospita. Els que el coneixen no en donaran crèdit, però les proves són irrefutables: el cos d’aquella pobre noia és el mut testimoni dels actes d’un psicòpata.

dilluns, 24 de febrer del 2014

Condemnat a recordar

Des de que tinc ús de raó cada festa assenyalada, cada aniversari, cada cap de setmana, havia pujat amb els pares a casa dels avis. Recordo els carrers sense asfaltar, les curses en bicicleta i aquella sensació infantil que feia que tot fos una aventura increïble.
Em vaig fer gran i no vaig voler renunciar a aquelles sensacions. Ja no pujava amb els pares, pujava sol, i després, amb la meva pròpia família. Clar que els carrers ja s’havien asfaltat i que ja no feia curses amb bicicleta, però pujar era reviure una mica totes aquelles aventures del passat, totes aquelles històries de l’avi que havíem escoltat centenars de vegades però que ens feien riure igualment.
Però el temps passa, les fulles cauen i les persones se’n van. I ara que ja no tinc els avis a la casa de Montornès ja no pujo a aquells carrers que un dia van ser meus i que ara desconec. I encara que em faci mal, tinc la sort d’estar condemnat a recordar.

divendres, 14 de febrer del 2014

Papallones a la finestra

La nit, suaument, s’ha escolat per la reixa i ha omplert l’estança de foscor. Una papallona nocturna revola incapaç de trobar la sortida i es colpeja amb el vidre una vegada i una altra davant dels ulls sense vida que la miren. Agenollat, com si resés, la vista fixa en la papallona sense sortida, les mans als costats del cos, tot en un equilibri sublim i fràgil. Mentre duri la fosca romandrà allà, penitent, parlant amb un Déu (quin Déu?) que no l’escolta, que no farà res, que es quedarà mirant quan l’estirin i li prenguin el pols per certificar la mort. Un llençol cobrirà el seu cos sense vida i se l’enduran en una llitera. Les seves coses seran enviades a la família. I els silencis? I les llàgrimes? Qui se les quedarà?  La papallona, quieta un instant, torna a colpejar el vidre sense poder sortir. Segurament morirà ferida o esgotada, però continuarà intentant-ho. La vida és això?
De lluny unes notes brillen, records de moments millors, i ballen pel seu front, acaronen els seus cabells bruts i per un segon sembla que vol dibuixar un somrís, però no pot. La mort l’ha congelat, ha castigat la seva gosadia: voler volar massa alt. Les primeres llums del dia trencaran l’encís. Les muses fugiran. La mort llavors serà més morta, més fatal, més ridícula, més absurda, més incongruent, més hostil, més perversa, més capriciosa, més incompresa, més dolguda,... Al seu pas s’abaixaran els caps, murmuraran, la vista buscarà alguna cosa què recordar, però no hi ha res. Dos dies més tard a la vuitena galeria tothom l’haurà oblidat per sempre.


dissabte, 8 de febrer del 2014

FACTA NON VERBA

Primer l’apallissa i després se’n penedeix,
amor etern sempre li jura,
però la pau mai no dura
tancada en un cercle viciós que es repeteix.

Un avi tremola en la foscor,
està tot sol i ha caigut.
Aquell pis serà el seu taüt
fins que algun veí en sentí la pudor.

De què val l’esforç del treballador
que ha perdut els seus diners?
Si del banc la culpa mai no és,
serà que és pecat intentar viure una mica millor.

Fabrica armes el país pacifista
i s’enriqueix amb conflictes llunyans
per lamentar-ne després els danys
i planificar una invasió altruista.

Què fàcil és opinar en aquest món
on no cal acompanyar les paraules amb actes,
mentre els poderosos es passen la vida fent pactes
malbaratant recursos i vides sense perdre la son.