En mig de l’enutjosa multitud va topar amb
la seva mirada i entre núvols de braços bellugadissos la blavor dels seus ulls li
va semblar un racó de pau en mig de la tempesta. La música eixordadora no va
impedir que sentís aquella veu dins del seu cap: “M’agrada, espero que vingui a dir-me alguna cosa.”.
De sempre havia tingut aquell do,
maledicció potser, que li permetia sentir els pensaments dels altres com si li
xiuxiuegessin els mots directament a dins del cervell i, tot i que des de petit
va aprendre a les dolentes que no ho havia d’explicar a ningú després de que,
gràcies als seus preocupats progenitors, diversos especialistes li volguessin
obrir, literalment, el cervell per a estudiar-lo, havia aprés a conviure-hi
sense més com qui té una taca de naixement i no se’n pregunta la raó.
Amb pas decidit es va acostar a la noia
d’ulls marins mentre sentia com el cor li martellejava a les temples. Milers de
frases s’embullaven amb pensaments aliens i destriar les paraules a dir no era
fàcil. Quan la va tenir a tocar, els llavis entreoberts, un sospir de
desesperació el va fer dubtar i un segon abans de ficar la pota ho va sentir
clarament: ”Ara ve aquest pesat, ja
veuràs com em diu alguna rucada. I aquell noi tan guapo que ni em mira! Per què
sempre em passa el mateix?”.
Gir de 180 graus. Va fugir
dissimuladament mentre li feia un llarg glop al vodka amb llima. Es va acostar
al noi ros, maleint la seva sort, i li va revelar l’amagat desig d’aquella
bellesa inabastable per a ell sense adonar-se que el pensament primigeni que
l’havia incitat a atacar no havia estat pas el d’ella, si no el de l’amiga del
costat a qui mai no veia ningú.
