dimecres, 27 d’abril del 2016

L’inexplicable crim de la xafardera de Ca l’Andreu



El sergent Martínez fumava mentre esperava els resultats de l’autòpsia.
El cos l’havia trobat el marit a la butaca del saló. No hi havia indicis de violència, no s’havien forçat ni panys ni finestres, no faltava cap objecte de valor, ningú no havia sentit res.
Durant els interrogatoris només va treure en clar que aquella dona no parava de xerrar ni un segon, sempre malfiant, xafardejant i mentint per ser el centre d’atenció. Ningú no li volia mal, però tampoc semblaven gaire afligits. D’alguna retorçada manera, tothom tenia algun mòbil, però no podia acusar a un poble sencer.
El telèfon va sonar i el va despenjar abans de que sonés per segona vegada.

-     Paco, fa molts anys que ens coneixem i les hem vist de tots colors, però res semblant a això. El cadàver presenta ferides de punció als llavis, com ja saps tenia la boca cosida, però aquestes ferides no expliquen el decés. No he trobat cap altre signe de violència i el cos presenta una inflor i un color vermellós estranys. Negatiu en tòxics. En obrir-lo s’ha desinflat com un globus i he verificat que tots els òrgans interns estan rebentats. Ja et pots fer una idea. Tinc una hipòtesi, però no t’agradarà.
-     Què t’empatolles tu ara? – Va dir aixafant la punta de la cigarreta al cendrer. – Dóna’m el què sigui, no tinc per on agafar aquest cas.
-     Vistes les evidències forenses i l’informe de la científica que corrobora l’absència de violència a l’escena del crim, no puc més que conjecturar que l’assassí era algú conegut per la víctima i que al cosir-li la boca va provocar una acumulació de paraules, gasos al cap i a la fi, que al no trobar sortida la van anar inflant fins a rebentar-la per dins. No hi trobo cap altra explicació.

Va penjar el telèfon sense donar crèdit al que acabava de sentir. Allò no podia arribar als seus superiors. S’inventaria un sospitós i faria córrer algunes badomeries fins que el cas quedés arxivat i la gent del poble se n’oblidés.

Ivan Bonache, abril 2016


dijous, 21 d’abril del 2016

El finalista



         Després d’innumerables nits d’insomni i esforços sobrehumans, alguna cosa havia passat. Va trigar una bona estona a entendre-ho i, tot i així,  no va ser capaç de reaccionar.
Ho havia aconseguit!
Tenia un relat guanyador. Després de tants intents, d’acaronar l’èxit tant llargament anhelat i acabar fracassant, ara ho tenia a la pantalla, però... I després, què? Amb un premi al seu palmarès aconseguiria després tornar-se a conformar amb quedar finalista?
Va clicar la creueta i el programa li va preguntar: “Vol desar els canvis fets a El finalista?”.

Sense dubtar-ho, va clicar que no.


Ivan Bonache, abril 2016