dimarts, 17 de desembre del 2013

Quart creixent

          M'acosto a la finestra amb un deix d'inquietud. Malgrat que aquí dins tot està il·luminat, la foscor que contemplo és similar a la que assola el meu cor.
          Al bell mig del cel, eternament nocturn, la veig brillar en quart creixent. És tan bella! Per uns instants em fa oblidar el dolor, la tristesa. Però de seguida recordo...
          Maleeixo els dies ociosos, buits, perquè mentre estic ocupat, no hi penso, però quan puc seure a la vora de la finestra, malgasto les hores mirant com brilla, pensant sobre coses que ja no tenen solució, creient que si hagués fet quelcom de diferent potser ara no estaria així... Però és inútil i, el pitjor de tot, és que ho sé perfectament.

-          Amor, deixa de mirar per la finestra i anem al llit.
-          Ja vaig - contesto amb un somriure forçat.
-          Estàs bé? - Em pregunta mentre m'acarona els cabells.
-          Qui pot estar bé, eh!, qui? - Li dic amb un rampell del que em penedeixo a l’instant. - Perdona, perdona - la beso al front i miro un darrer cop per la finestra.

          Mentre la persiana de protecció va baixant, miro amb ràbia com la Terra brilla en la foscor del cel. Des de l'estació lunar on estem refugiats dóna la sensació de que és la mateixa de sempre: els mars blaus, els núvols blancs, els continents dibuixats com en un mapamundi mut. Però enganya: sota aquesta aparença de normalitat hi ha un infern devastador.
          Com una cosa tan bella pot estar tan corrompuda? És curiós, abans només pensava en marxar i ara... Ara només desitjo tornar!
          Estirat al llit amb els ulls tancats no deixo de donar voltes i més voltes a les meves investigacions. Fins quan podrem sobreviure a l'estació? Espero que el temps suficient per trobar una solució.

dissabte, 7 de desembre del 2013

Justícia poètica


          A les fosques, corro per amagar-me, però no trobo cap forat. El terra vibra i unes passes s’acosten inexorablement. Tremolo sense voler, em falta l’aire i no puc pensar amb claredat. Si fos capaç de cridar, cridaria amb totes les meves forces tot i saber que no serviria de res.
          De sobte, es fa la llum i quedo encegat. Corro, corro desesperadament per fugir, però la meva fugida em fa encara més visible. Xoco amb les parets cercant una sortida que no existeix i torno a córrer esperant que l’atzar em reservi una escapatòria. Un bram eixordador omple l’aire i sé que jo en sóc el causant. Aquesta bèstia que em persegueix no té cap mena de motiu, jo no he fet res, però sé que no descansarà fins que sigui mort.
          Un cop terrible fa retrunyir l’aire al meu voltant. Miro a tots costats en busca del monstre que m’assetja i així poder escapolir-me, però estic acorralat. No sóc rival per a aquest monstre gegantí i els meus precs silenciosos no són escoltats. La meva vida no val res per a ell. Torno a córrer pressentint que la mort està voleiant cap a mi de nou. M’aturo en sec, sense motiu, i canvio de direcció com un llamp i això em permet seguir amb vida uns instants més.
          Ja no sé què fer, aquesta persecució s’ha convertit en un joc macabre sense sentit. Defalleixo i estic a punt de rendir-me al meu botxí, però trec forces de no sé on i torno a córrer, perquè córrer i córrer és l’únic que puc fer, conscient de que no puc lluitar, només fugir. Però fins quan? Fins quan podré evitar l’inevitable? El meu cadàver acabarà en una bossa d’escombraries amb les peles de fruites i restes del sopar d’avui. Però amb l’últim alè, mentre les meves potes encara es moguin amb els darrers impulsos nerviosos, em riure a la seva cara perquè quan aquest món s’enruni sota un infern nuclear els meus fills seran els únics que sobreviuran.