- Heu de fer coses junts, - remuga mentre tamborineja amb els dits sobre el volant - una parella és com una planta, se n’ha de tenir cura cada dia, - mira per la finestreta de l’acompanyant amb impaciència – heu de fer coses junts, compartir moments. Casum dena!
El tret li
ha sortit per la culata. Ell s’ho ha pres al peu de la lletra i ara està
compartint amb ella tot i més. Està feta un manyoc de nervis. Ell ha entrat a
la sucursal bancària amb un somrís i, picant-li l’ullet, li ha dit que tornava
de seguida. Ella és una conductora exemplar, de les que fan servir el
intermitents quan volen girar, i això de deixar el cotxe en doble fila la
neguiteja. Els segons d’espera es fan eterns i no deixa de mirar pel retrovisor
interior per si ve alguna patrulla de la policia que la pogués amonestar, però
el carrer és desert. Amb el fred que fa!
L’alarma del
banc la treu de les seves cabòries i ell entra com un esperitat dins del cotxe
traient-se la mitja del cap. – Arrenca, arrenca, arrenca!!! – i surten
disparats fent grinyolar les rodes i deixant un rastre de fum al seu darrere. –
Això no ha de ser bo pel motor – mussita mentre s’aguanta les ganes de plorar.
Ell està pletòric, rient com un eixelebrat. – Sents l’adrenalina? – li crida a
un pam de la cara. – Corda’t el cinturo, collons! – però ell no està per
cinturons. Obre la bossa i comença a treure els feixos de bitllets entre les
sotragades que ella va fent per esquivar els pocs cotxes que es van trobant pel
camí. Quan en treu el darrer, una petita explosió omple el cotxe per dins de
pintura blava. Frenen en sec i es queden aturats al mig d’una gran avinguda. –
Això – la veu li tremola de ràbia – ho netejaràs tu – i, com qui no vol la
cosa, tornen a casa per fer el sopar.
Ivan Bonache, novembre 2016
