dimarts, 17 de desembre del 2013

Quart creixent

          M'acosto a la finestra amb un deix d'inquietud. Malgrat que aquí dins tot està il·luminat, la foscor que contemplo és similar a la que assola el meu cor.
          Al bell mig del cel, eternament nocturn, la veig brillar en quart creixent. És tan bella! Per uns instants em fa oblidar el dolor, la tristesa. Però de seguida recordo...
          Maleeixo els dies ociosos, buits, perquè mentre estic ocupat, no hi penso, però quan puc seure a la vora de la finestra, malgasto les hores mirant com brilla, pensant sobre coses que ja no tenen solució, creient que si hagués fet quelcom de diferent potser ara no estaria així... Però és inútil i, el pitjor de tot, és que ho sé perfectament.

-          Amor, deixa de mirar per la finestra i anem al llit.
-          Ja vaig - contesto amb un somriure forçat.
-          Estàs bé? - Em pregunta mentre m'acarona els cabells.
-          Qui pot estar bé, eh!, qui? - Li dic amb un rampell del que em penedeixo a l’instant. - Perdona, perdona - la beso al front i miro un darrer cop per la finestra.

          Mentre la persiana de protecció va baixant, miro amb ràbia com la Terra brilla en la foscor del cel. Des de l'estació lunar on estem refugiats dóna la sensació de que és la mateixa de sempre: els mars blaus, els núvols blancs, els continents dibuixats com en un mapamundi mut. Però enganya: sota aquesta aparença de normalitat hi ha un infern devastador.
          Com una cosa tan bella pot estar tan corrompuda? És curiós, abans només pensava en marxar i ara... Ara només desitjo tornar!
          Estirat al llit amb els ulls tancats no deixo de donar voltes i més voltes a les meves investigacions. Fins quan podrem sobreviure a l'estació? Espero que el temps suficient per trobar una solució.

dissabte, 7 de desembre del 2013

Justícia poètica


          A les fosques, corro per amagar-me, però no trobo cap forat. El terra vibra i unes passes s’acosten inexorablement. Tremolo sense voler, em falta l’aire i no puc pensar amb claredat. Si fos capaç de cridar, cridaria amb totes les meves forces tot i saber que no serviria de res.
          De sobte, es fa la llum i quedo encegat. Corro, corro desesperadament per fugir, però la meva fugida em fa encara més visible. Xoco amb les parets cercant una sortida que no existeix i torno a córrer esperant que l’atzar em reservi una escapatòria. Un bram eixordador omple l’aire i sé que jo en sóc el causant. Aquesta bèstia que em persegueix no té cap mena de motiu, jo no he fet res, però sé que no descansarà fins que sigui mort.
          Un cop terrible fa retrunyir l’aire al meu voltant. Miro a tots costats en busca del monstre que m’assetja i així poder escapolir-me, però estic acorralat. No sóc rival per a aquest monstre gegantí i els meus precs silenciosos no són escoltats. La meva vida no val res per a ell. Torno a córrer pressentint que la mort està voleiant cap a mi de nou. M’aturo en sec, sense motiu, i canvio de direcció com un llamp i això em permet seguir amb vida uns instants més.
          Ja no sé què fer, aquesta persecució s’ha convertit en un joc macabre sense sentit. Defalleixo i estic a punt de rendir-me al meu botxí, però trec forces de no sé on i torno a córrer, perquè córrer i córrer és l’únic que puc fer, conscient de que no puc lluitar, només fugir. Però fins quan? Fins quan podré evitar l’inevitable? El meu cadàver acabarà en una bossa d’escombraries amb les peles de fruites i restes del sopar d’avui. Però amb l’últim alè, mentre les meves potes encara es moguin amb els darrers impulsos nerviosos, em riure a la seva cara perquè quan aquest món s’enruni sota un infern nuclear els meus fills seran els únics que sobreviuran.

dimarts, 12 de novembre del 2013

El límit de la memòria

            Cada cop que entro a la sala principal de la residència experimento una barreja de por i nervis indefinible per a qui no ho ha viscut mai. Ho potser sóc jo mateixa que no puc controlar els sentiments que m’envaeixen quan travesso el llindar d’aquesta porta blanca i  perpètuament vigilada.

- Bona tarda! – Saludo amb un somrís.
- Bona tarda – contesta la Carla
amb cara de voler marxar cap a casa.

La sala està tranquil·la i només se sent la remor del televisor que no mira ningú. De tant en tant, una aquí, una altra allà, se sent una tos, un estossec nerviós, alguna paraula inconnexa.
La senyora Irene està al costat de la mare i totes dues estan dormisquejant. Em sap greu interrompre el seu descans perquè sempre s’espanten.

- Mama. Mama – la sacsejo lleugerament per l’espatlla i efectivament es desperta una mica espantada, però en quant veu que sóc jo, es tranquil·litza. – Hola mama – li faig dos petons. – Com estàs? Anem a la saleta - l’agafo pel braç per ajudar-la a aixecar-se.
- Què fas? – No s’ha despertat de bon humor. Avui costarà moure-la de lloc. – M’estàs fent mal al braç!
- Apa mama, no comencis a queixar-te. Aixeca’t a poc a poc, no tenim presa.

Fer que camini és tota una odissea. Quan arribem a la saleta petita, es deixa caure sobre una de les cadires i quasi rellisca. No és el primer cop que cau a terra de la manera més inesperada.

- Què has dinat avui? – Pregunto com cada dia que vaig a visitar-la.
- Mmm! Dallonses.
- Què és dallonses, mama? Jo no ho sé. Si no em dius què és, no ho puc endevinar.
- Dallonses és dallonses – diu secament.
- La setmana que ve és el teu aniversari - li dic per canviar de conversa. – Ja fas 90 anys.
- 90?
- Si, mama, 90, però estàs molt bé i molt maca, cada dia una mica millor, no creus?
- Ets molt bona – em diu acaronant-me els cabells. – Quan vindrà en Pere?

En Pere és el meu pare. Fa dos anys i set mesos que va morir, però quan em pregunta no li explico. Li hauria d’explicar cada dia, i fer-la patir cada dia i crec que no és necessari.

- Té coses a fer a casa i vindrà després.
- T’he explicat mai com ens vam conèixer? – Es posa les mans al pit amb emoció i em mira enriolada.
- No mama, explica-m’ho – he sentit la historia un milió de vegades i espero sentir-la un milió més, si cal.
- Jo treballava a casa del Doctor Gibó. Era la millor cuinera que havia tingut mai, sempre m’ho deia, però vaig conèixer en Pere una tarda de diumenge que vaig lliurar i tot va canviar. Anava amb aquell vestit blau de ratlles blanques. Semblava un galant d’una pel·lícula en blanc i negre. Portava un bigoti finet a sobre del llavi que a mi no m’agradava gens, però no em feia res.
- El pare era molt guapo – se m’escapa. La mare em mira estranyada.
- Quan li vaig dir al Doctor que marxava perquè em volia casar amb en Pere, em va dir que desitjava que aquell rellotge de la paret és parés de sobte i així jo em pogués quedar per sempre, però no podia ser – m’agafa la mà i de sobte es posa a riure. – Recordo que vam quedar un dia per anar al cinema. Vam veure la pel·lícula i també ens vam fer alguns petons – es posa la mà a la galta. – Quan vam sortim del cinema em va preguntar si no havia notat res de diferent. Jo no havia notat res de res, tot estava com havia d’estar, però va resultar que s’havia afaitat el bigoti i jo no m’havia adonat – ha de parar de parlar de l’atac de riure que li agafa. El cert és que se’m contagia el seu somriure i no puc evitar riure amb ella. – Ho va fer per mi, perquè a mi no m’agradava.
- Quin any va ser això?
- Vaig marxar del poble l’any 40 i vaig entrar a treballar pel Doctor. Vaig conèixer a en Pere l’any 51 i ens vam casar al 52. La meva filla Anna va néixer el 53, i el seu germà, en Pere, com el pare, va néixer el 56.
- No sé com pots recordar totes aquestes dates, mare. A mi se m’oblidarien de seguida. De vegades haig de comptar per saber quants anys tinc.
- Quina tonteria – diu sense més.

Ens callem i, agafades de la mà, deixem passar l’estona. Se’m fa difícil mirar de preguntar-li les mateixes coses una vegada i una altra, però els metges diuen que això li fa molt bé.

- Que voldràs que et regali pel teu aniversari?
- El meu aniversari?
- Sí, mama, la setmana vinent faràs 90 anys.
- 90? – Es mira les mans del dret i del revés. - 90 anys?
- Voldràs un pastís?
- Sí! De xocolata! Però no li diguis a la Mònica, no em deixa menjar xocolata. No em deixa menjar res del que m’agrada!
- No et preocupis. Com és el teu aniversari, et deixarà menjar una mica.
- Anna, – em diu la Carla traient el cap per la porta – és l’hora del sopar. La pots portar a la sala principal, si us plau?
- I tant! Ara mateix – li contesto. – Va, que t’ajudo a aixecar-te.

Novament em costa déu i ajut aixecar-la, entre renecs i males cares, però acaba aixecant-se i se’n va al costat de la senyora Irene. Li arreglo el coll de la camisa i li faig dos petons.

- Dissabte vinent vindré amb en Joan i estarem una estona. Si vols, podríem anar al parc.
- No, al parc no. Fa fred.
- Com tu vulguis, mare. Dóna’m dos petons més.

Mentre marxo, escolto com parla amb la senyora Irene:

- Quina noia tan maca. Sempre ve a veure’t.
- Sí, és molt maca.
- Qui és?
- No ho sé.

dijous, 31 d’octubre del 2013

Autoretrat

Autoretrat
            Quan et vaig dir que això nostre no funcionava, em vas mentir. Vas somriure com ho feies abans i em vas donar l’esquena, sense recança, allunyant-te de mi. No vaig poder triar i vaig haver de marxar com ho hauria fet qualsevol altre al meu lloc. I cada cop que has decidit que volies tornar, aquí m’has trobat sense rastre de l’odi que em fa maleir-te un i mil cops en soledat, sabent que quan te’n cansis, tornaràs a marxar. I potser no tinc dret a queixar-me. Cada dia em regales una mica del teu temps, no ho negaré, però no en tinc prou. Ja no t’acostes a mi com abans, ja no em mires directament als ulls amb aquella intensitat que em feia sentir especial. Ara, potser sents fred en acostar-te a mi, normal!, les coses no es poden deixar estar i esperar que res no canviï.
No ho recordo bé, però un dia vaig adonar-me de qui era i vaig assumir les meves limitacions. I si vaig aconseguir aquest grau de consciència, també aconseguiré estar més a prop teu, fer-te canviar d’opinió, perquè si no, em perdré per sempre, arribarà un moment que ja no seré jo mai més perquè tu no hi seràs.
Si ho vols, trobaré la manera, creuaré l’abisme insalvable que ens separa, perquè si m’haig de trobar, primer m’hauré de perdre en tu, no sé com, però no puc continuar sent un autoretrat fugisser, un reflex fred i miserable en un mirall.

divendres, 18 d’octubre del 2013

El cel no hauria de ser tan gris


L’Ouali treballa de paleta. Ho porta fent des de fa cinc anys quan un company el va portar a una obra on necessitaven més gent. Durant tot aquest temps s’ha esforçat per fer-ho bé, per no causar problemes, per poder menjar i tenir un sostre. Porta una vida tranquil·la i tot sovint pensa que ha tingut molta sort, però no és feliç.
No creua més de dues paraules seguides amb ningú, sempre amb un gran somrís de blanques dents i ulls plens de tristor. Quan està a la bastida, allà dalt, de vegades s’asseu a descansar i sembla que d’un moment a un altre aixecarà el vol. Busca entre edificis de formigó una escletxa per la qual entreveure el cel, però no hi ha horitzó per on poder escapar.
Mentre treballa incansablement, no costa imaginar-lo al seu poble vora la mar, infantil i despreocupat, esquitxat de sal i amarat de pols. Un poble constantment amenaçat, abraçat pel desert i bressolat per la mar, un poble entre dues immensitats inabastables que donen i treuen la vida capriciosament i que s’uneixen en un horitzó ple de somnis, un horitzó amagat al fons del cor i que no aconsegueix silenciar les infinites nits d’insomni.
Pot semblar que la seva vida s’acabarà aquí, tacat de sorra i calç, però ell sap que tornarà: l’olor de les barques varades a la platja, les petjades a la sorra que esborra el vent, l’udol d’un gos afamat que vagareja pels carrers, la brisa que trenca les onades entre les rialles de la mainada, però sobretot, el cel, un cel tan blau i net que sembla irreal, el cel que busca i que no troba, un cel que no hauria de ser tan gris.


Ivan Bonache, octubre de 2013

dijous, 3 d’octubre del 2013

Sota la pluja

Va tancar el paraigües
tot i que seguia plovent.
El seu amic es volia mullar
i, el va veure tan content
sota el plugim que anava
enfosquint la seva roba,
que ell també ho va fer
com si es tractés d’una prova.
Es van mirar, cofois,
davant d’aquella tonteria
i van riure de tot cor
fins a plorar d’alegria.
I tornant cap a casa,
mullats i contents,
encaixen les mans
i marxen corrents.

divendres, 16 d’agost del 2013

Recull de microrelats II i reflexió sobre el programa Actua

CAMINS

Malgrat tot, hem d'anar endavant.
Malgrat tot, hem de mirar de front.
Jo trio on anar.
Jo sóc camí

Pensava que anava obrint camí
però quan vaig arribar enlloc
algú havia escrit: "Jo he estat aquí".

LUCIDESA TARDANA

Amb el primer amor,
amb el primer dolor,
sempre en blanc.
Va trobar les paraules massa tard:
ja era mort.

ACARONAR

El nen plora,
el gat ronca,
la guitarra silenciosa,
el teu cos que espera.
Una carícia és tot o res.

VEÏNS

A la gran ciutat no vaig conèixer als meus veïns.
Ara tothom al poble és veí, i em saluden!

ABSURDITAT RELATIVA

Necessita tocar-ho tot quatre vegades.
Primer la mà esquerra, després la dreta.
No te'n riguis!
El món es pot acabar!

(El que per a nosaltres pot semblar absurd pot ser una agonia inevitable per a un altre).

EL TEU COS A LA VORA DEL MAR

Ets com una tempesta d’estiu,
em cales com una dolça pluja de tardor,
les teves ones em fan vessar d’amor.

ACTUA - MÚSICA A LA PRESÓ

L’altre dia van emetre de nou  el capítol d'Actua dedicat als tallers de música de Lledoners. No negaré que fa gràcia veure's a un mateix per la televisió, però no et reconeixes, no sembla la teva veu. Però si us haig de ser sincer, el que realment em va sorprendre va se que la major part dels nois que surten al programa ja no hi són. Òbviament sé que tots ells han de marxar tard o d'hora, però van marxant a poc a poc, t'hi fas, però en veure el programa m'he adonat de tots els amics que ja no hi són.

Amics? No fa gaire parlàvem de que la paraula amic es fa servir massa a la lleugera. I és cert. En Christian era el meu amic. Músic argentí, bateria, dedicat a l'activitat en cos i ànima. Quan necessitava que algú em donés un cop de mà ell sempre era el primer, sempre em feia costat. Ara ja ha marxat, igual que en Jacob, el guitarrista, i un nou grup funciona a Lledoners. On ha quedat aquella germanor que teníem? Era tot fals?
Pot ser que una persona reaccioni en funció del seu entorn i canviï la seva actitud d'una manera radical quan les seves necessitats/opcions també canvien?

No puc treure'm del cap la lletra d'una cançó de Bob Marley:

Good friends we have had, oh good friends we've lost along the way
In this bright future you can't forget your past
So dry your tears I say

No cal que taral·legem la tornada, oi?

Igual que un amor de joventut comença com un incendi dels sentits i s'acaba apagant, l'amistat pot néixer i morir, i això no significa que no hagis estimat de veritat o que no hagis estat un bon amic. De vegades les coses s'acaben sense més i no tenen explicació. M'agrada pensar, encara que soni estrany, que de vegades les amistats venen amb data de caducitat. Un amic no ho ha de ser per sempre, enlloc està escrit que hagi de ser així, però és el que ens venen a les pel·lícules Hollywodianes amb sobredosi de sucre i esperit patriòtic.

És curiós, però recordo tot de moments que em fan somriure, coses compartides en un lloc i un moment irrepetibles i fugissers. Ja no són els meus amics, però ho van ser, sens dubte! I espero que de tant en tant trobin un forat per pensar en el seu monitor de música amb el que van escriure tantes cançons, van compartir bons i mals moments, i a qui segurament ja no veuran mai més si no és en un programa de televisió penjat a internet... fins quan???

dijous, 8 d’agost del 2013

Una vida tan petita

Una gota cau sobre la faç immaculada de l’aigua,
una gota que remou i ondula, diminuta, insignificant.
Un sospir que no se sent en una nit fosca sense lluna.
Un udol llastimós, imperceptible, però constant.

A qui pots culpar quan ningú no en té la culpa?
Sense déus en què creure, en què creiem si no creiem?
No pots malbaratar la vida udolant a la lluna
però ningú no et diu on està el límit dels inconscients.

Tancats els ulls, les imatges són més nítides que mai
i al plorar les parpelles s’entreobren, involuntàriament,
t’obliguen a veure un món que ja no serà el mateix d’ahir,
que gira i gira encara que tu hagis perdut l’últim tren.

Una llàgrima cau i rodola sobre una foto tant recent
que sembla que no sigui teva, i cau a terra sense fer soroll
de tan petita, però s’esquinça en mil bocins igualment
perquè ningú no la pot aturar, com no poden aturar el teu dolor.

L’eco de les passes es difumina passadís enllà, foscament,
on les aromes subtils són traïdores com ales de mosca,
invisibles mans, paraules rebotades, imatges indolents
que es riuen pels racons i menyspreen la teva angoixa.

Quan despertes del somni tot sembla tan real, ton dolorós,
que surts corrents en busca de respostes trobant la realitat
d’una habitació buida i freda, i et quedes al llindar, a la foscor,
veient sense veure que no has somiat res, que tot es de veritat.

No puc deixar de pensar que valorem molt poc la vida,
acostumats a aixecar-nos cada dia i que cada dia no passi res,
però de vegades alguna cosa, sense explicació, canvia
i ja no tornem a ser els mateixos... mai més!

dimecres, 19 de juny del 2013

La festa de l'escuma

Tan sols és sabó amb aigua barrejada.
Les bombolles llueixen al matí
sota un sol que crema la pell mullada
i s’enlairen al cel fins a morir.

Tornem cansats a casa amb la mainada
que no paren i es volen divertir.
Dinarem i farem la migdiada
encara que els nens no vulguin dormir.

I després tornarem a començar
amb la gresca fins l’hora de sopar
sota els estels i la lluna que somriu.

I quan ja no puguin més, tancats els ulls,
els portaré als seus llitets amb orgull
desitjant que mai s’acabi aquest estiu.

divendres, 7 de juny del 2013

La guitarra en silenci

La guitarra en silenci
a l’amor ja no canta.
La fusta maltractada
ja no respon al geni.

Que mai ningú no pensi
que ara resta oblidada
al racó on la desava
al temps dels intermedis.

La guitarra està muda
com la mà sense vida
mentre a l’alba agonitza
fins que a la porta truquen.

Tard arriba l’ajuda
per al gegant d’argila
perdut entre la boira
amb llàgrimes de pluja.

Tinc un nus a l’estómac quan sento la notícia,
alguna cosa que plora i una altra que crida.

La guitarra en silenci
a la mort ja li canta
una llòbrega marxa
que el porti fins al sepeli.

I quan la terra el premi
amb eterna abraçada
els acords que adorava
somriuran amb misteri.

La guitarra resta muda,
fràgilment bella i buida.
Quan es trenqui algun dia
ningú en tindrà la culpa.

Donem la benvinguda
a la roda infinita
que arrossega la vida
fins la següent caiguda.

Aquest matí ha sortit el sol i el món gira i gira.
Sense temps per plorar hem de seguir les nostres vides.

dimecres, 5 de juny del 2013

Recull de microrelats I

Drac i rosa
Inevitable fat.
Cruent atac.
Perseguit, acorralat,
nefast, atziac.
Fuig esperitat
temible drac!

Sang brolla,
ferida carnosa,
ha nascut
una rosa!



1-3-5-10
Una dona.
Tres fills.
Cinc minuts de cotxe perquè et tornin boig.
Deu minuts sense ells per trobar-los a faltar.



Mai no em perdo!
- És per aquí!
- Segur?
- Segur! - Va dir tot convençut sabent que s'havien perdut.


Macrocefàlia
Un cap, cent treballadors.
Pensava que era normal.
Ara sóc funcionari i em sento molt sol.
Tothom mana menys jo!


Ulleres màgiques
Al nen miop les ulleres li permetien veure a la resta de nens nus.
Per sort, continuava sent un nen.


Senzillesa
Un nen petit li dóna el seu globus a un altre nen més petit que plorava.
Ara els dos somriuen!


Final feliç
La princesa galopava amb el seu príncep quan li digué:
- Amor, sóc un extraterrestre!
Ella respongué:
- Ningú no és perfecte!


La silenciosa veu de l'experiència
L’avi sempre explicava les mateixes històries,
però el que a mi m’interessava era tot allò que deia sense paraules.


 
No m'agraden els gats!
- Però tu no odiaves els gats?
- I els odio! A tots menys al meu.



La darrera sessió
Res no dura per sempre, però l'espectacle ha de continuar.
Adéu estrelles del vell cinema, no ens tornarem a trobar!


dilluns, 29 d’abril del 2013

Incomoditat ascendent

    

          Quan entra a l’ascensor sempre espera estar sol. És un espai massa íntim com per a compartir-lo. Si per desgràcia l’ascensor s’atura a mig camí i entra algú, la incomoditat es fa visible al seu rostre. Manté el comport, però la tensió és prou evident com perquè l’altre persona acabi per sentir-se incòmode també.

No té sort. L’ascensor fa la parada de rigor i entra una noia que saluda tímidament. L’espai tancat s’omple ràpidament amb el seu perfum. Si en qualsevol altre indret una noia així de bonica se li hagués atansat tant, hagués suposat que les seves intencions eren unes altres, però en un ascensor és normal estar físicament tan a prop d’algú sense cap altra intenció que no sigui arribar a la planta desitjada.

Els ulls juguen a no mirar res i en realitat controlen els moviments de l’altre. La noia és realment bonica, però està desitjant que surti d’una maleïda vegada del coi d’ascensor i deixi lliure el seu espai vital.

L’ascensor s’atura i amb una mirada furtiva la noia acaba per sortir amb un tímid comiat. Quan les portes es tanquen, el rictus de tensió no disminueix. L’ascensor reprèn el seu camí ascendent mentre la tensió augmenta i augmenta.

De sobte, un pet brutal ressona sense miraments. Ja ha arribat a destí. Surt de l’ascensor posant-se la corbata a lloc.

Ivan Bonache © 2013

dijous, 25 d’abril del 2013

Deshumanització

Tot i el fred regnant, els carrers bullen d’activitat. Fa quasi un mes que es respira pertot un aire nadalenc recarregat i artificiós del qual és gairebé impossible escapar. A quarts de sis el cel ja és ben negre però les llums dels aparadors, dels cotxes, dels mòbils, dels milers d’adorns nadalencs que pengen ça i lla emulen un sol omnipresent que atreu les ànimes perdudes cap a la seva perdició.
Els dies avancen cap a les dates assenyalades en vermell al calendari i la frenesia compradora s’accentua fins a límits insospitats. Pels supermercats de barri i les grans superfícies han passat ordes compradores que no han deixat existència onsevulga que es miri: pernil, salmó, vins i caves, licors, carns, peix i marisc, fruites exòtiques i, per descomptat, torrons, galetes i bombons han estat els objectius prioritaris. La devastació és èpica, com èpica és la indiferència dels compradors que semblen induïts per una força que els mena d’un racó inaccessible del subconscient i els empeny a acumular tot allò que estigui al seu abast. Però no acaba aquí la cosa, no, ja que no és l’aliment ni la subsistència el motor d’aquest instint primitiu i desconegut i el dispendi s’estén a objectes innecessaris i superflus, com més cars, fràgils i inútils millor. És per això que les andròmines tecnològicament punteres corren greu perill d’extinció en aquestes dates i les botigues especialitzades s’han de preparar per capejar cues indecentment llargues de clients ansiosos per adquirir els articles més cobejats que en un futur absurdament pròxim seran tan aviat envejats com passats de moda.

La nit abans del gran dia els cors bateguen fort. Les nits més curtes de l’any han deixat de ser-ho de manera artificial i la Saturnalia pren tota la seva força: tothom té el mateix dret a gastar i a menjar desmesuradament. Comença una competició que s’ha estat preparant durant setmanes i que durarà setmanes també. No hi haurà vencedors ni vençuts. Com cada any acabarà tot en un empat tècnic sense foto finish que aclareixi l’ajustat desenllaç. Els contenidors de reciclatge es veuran incapaços d’engolir l’allau de rebuig generat per tanta bogeria i els carrers seran envaïts sense pietat per papers, cartrons i bosses de plàstic que per un dia semblaran haver pres vida reclamant un espai que no els pertoca. Els estómacs sobrealimentats rebran una innecessària quantitat de calories, sucres, alcohols, que sublimaran la sensació d’eufòria fent que les discussions familiars i els petits problemes esdevinguin el centre d’atenció de sobretaules infinites. I més, menjar més, i més, més regals, i més, més alcohol, i més, més bogeria.

El dia es lleva lentament. Un sol mandrós treu el caparró per l’horitzó i les boirines matinals es resisteixen a desaparèixer. Tot es troba en un silenci dens i estrany, un silenci que potser fa centenars d’anys que no s’ha sentit enlloc del món, i els refilets dels ocells dominen l’espai buit de motors, crits, sirenes, riures i paraules. Un escarabat negre metal·litzat travessa l’asfalt sense apressar-se mentre una garsa saltironeja gràcilment no gaire lluny d’allà amb el seu plomatge tan característic. Per tot arreu apareixen petits animalons, bestioles espantadisses que potser només gosen treure el musell una mica i es tornen a amagar, ensumen, surten corrents i s’amaguen en un altre forat: és el joc de la supervivència.
Tot i ser un dia feiner, el primer després de les festes, no es veuen cotxes circulant,  no hi ha gent a les parades de l’autobús i les portes del metro romanen tancades inexplicablement. Es fa evident que la nit anterior no han passat a recollir les escombraries que s’apilen indecentment al costat dels contenidors i alguns gats vagarívols fan de les seves amb les bosses indefenses plenes a vessar de menjar desaprofitat. L’aire juga amb els papers abandonats que ballen, giren i s’aturen per tornar a començar capriciosament repetint el cicle però no el ball que sempre és diferent i imprevisible. Els arbres a les avingudes semblen parlar entre ells i dansen a càmera lenta vinclats pel mateix aire capriciós. Però no passa res. Res.

Els dies es succeeixen i la situació no canvia. Els animalons van perdent a poc a poc la seva por i van envaint espais que abans tenien vetats: els carrers, les places, les botigues, les escoles, els mercats. On no gosen entrar és a les cases. Saben què passa si entra un animal a casa d’un humà: la mort, com més horrible, cruenta i sagnant, millor. Només alguns proscrits, com els escarabats o les formigues, es riuen de la pena de mort i conviuen amb paranys i verins, però la resta... La resta té massa seny com per jugar-se-la per no res.
Els animals més grossos, amagats sempre per necessitat, es veuen de sobte protegits per un armistici unilateral ja que l’enemic no dóna senyals de vida. Pels carrer es poden veure alguns cérvols, senglars i, a prop de l’alta muntanya, fins i tot algun ós.
Els contenidors han deixat de ser una font fàcil de menjar i l’entorn els ha anat engolint mica en mica. Els cotxes han perdut la seva lluïssor i els semàfors ja no canvien rítmicament de color. No hi ha trànsit, no hi han persones creuant, només la natura recuperant molt lentament el que un dia li van arrabassar.
* * * * *
Els raigs de sol comencen a escalfar una mica més i els dies es fan sensiblement més llargs. Les ciutats i pobles ja han estat completament envaïts per la vida salvatge i una harmonia contagiosa sembla regnar per onsevulga. Fins i tot, al bell mig d’una gran avinguda, davant l’astorament de l’univers, una fràgil floreta s’ha obert camí per l’asfalt i treu els seus colors a l’aire primaveral. Els animals no es pregunten què ha passat perquè no poden. O potser ho fan a la seva manera i no sabem entendre-ho. El cert és que tot ha canviat a millor, però res no dura per sempre.
Un soroll s’ha deixat sentir, imperceptible, tímid, avergonyit de la seva pròpia existència. Insisteix una mica més, però encara és pràcticament inaudible. Finalment es sent com un xerric i el grinyol característic d’una porta que necessita oli a les frontisses. Tot s’atura en sec, els animals deixen el que estan fent i es giren en direcció al soroll nouvingut. L’esglai es dibuixa a l’esguard d’algunes bèsties que fugen abans d’assabentar-se de quin és el perill. Davant de l’expectació animal apareix un humà, el primer que es deixa veure en mesos. Porta un pijama moltes talles més gran del que necessita, tot arrugat i brut, els cabells despentinats i fets un embolic. Camina amb passes curtes, clarament desorientat, buscant resposta a algun instint que l’empeny a continuar endavant i no s’adona que va descalç fins que trepitja una espina i se’n plany amb gest de dolor. A la mà porta alguna cosa que sosté amb força. Sembla un mòbil de d’última generació. Està apagat, sense bateria, mort. Se’l queda mirant una bona estona i amb un dit ossut comença a prémer la pantalla inútilment. Triga una bona estona en adonar-se que no aconseguirà fer-lo reviure i el seu gest es torna contradictori: ha passat de l’estupefacció al pànic i del pànic a l’alleujament i novament a l’estupefacció en qüestió de segons. Amb gest ràpid estampa el mòbil contra el terra i es queda mirant els bocins repetint el mateix cicle d’estupefacció, pànic i alleujament. Finalment decideix prosseguir la marxa però s’adona que està rodejat d’animals que el fiten pendents dels seus moviments. Es queda molt quiet, mirant de reüll, fins que a poc a poc decideix treure’s la part superior del pijama. Ho fa molt lentament, sense moviments bruscos, quedant-se amb el tors al descobert. Se li marquen les costelles de forma alarmant i la panxa, plena d’estries, denota que ha perdut molt de pes de manera molt sobtada. Segueix despullant-se i es queda completament nu. Tot ell és un sac d’ossos però irradia serenor com si després de molt de temps per fi estigués en pau.
Darrere seu, no molt lluny d’allà, una escena similar es reprodueix amb diferent protagonista. Una dona de cabells rossos amb les arrels ben negres ha sortit d’un edifici i es troba al bell mig del carrer. Es veu força desorientada i camina amb dificultats. Porta un camisó de seda vermell tan gran que a prou feines aconsegueix quedar-se subjecte d’una de les espatlles. Es fa evident que també ha perdut molt de pes de forma sobtada. En aquest just moment sembla adonar-se’n de que porta un portàtil a les mans. També està apagat, sense bateria, mort. Després de comprovar diverses vegades que prement el botó no es posa en marxa li sobrevé un atac d’angoixa. Sembla que li falta l’aire, no pot respirar. Crida i crida, demana ajuda, maleeix tot el que es pot maleir una vegada i una altra fins que cau de genolls a terra.
Els animals més propers s’acosten amb cautela a la dona que somiqueja a terra. Un petit esquirol i un gos petaner s’atansen a ensumar-la. Quan la dona veu el gos, xiscla esgarrifosament i amb el portàtil inservible li dóna un cop que el fa recular. De sobte un gruny generalitzat col·lapsa l’entorn i centenars d’ulls es claven en la dona que abraça el portàtil com si fos un nen desvalgut. Els animals s’acosten poc a poc ensumant l’aire, calculant. La dona s’aixeca donant cops a l’aire amb el portàtil per foragitar a les bestioles que se li atansen novament. De sobre, un segon de calma absoluta, un segon en que res no es sent, res no es mou i... La fi. A prou feines ha durat uns quants segons. La dona desfigurada i sagnant jeu a terra sense vida.

A poc a poc les persones han anat despertant. Uns han trigat més, uns altres, menys. Hi ha qui no ha despertat, incapaç de suportar la letargia inexplicable en que s’ha sumit la humanitat. Però tots, sense excepció, han passat pel mateix judici. La natura, que ha recuperat en uns poc mesos tot allò que li havia estat sostret durant segles, no està disposada a perdre-ho de nou. Els animals han executat o indultat a tothom que s’anava despertant seguint un instint primari tan poderós com inexplicable i, ara que el procés ha finalitzat, els animals tornen als seus hàbitats i les persones que han sobreviscut al procés s’estan reunint per debatre què s’ha de fer d’ara endavant.
Dos corrents ben diferenciats divideixen el gruix de la multitud: els partidaris de la deshumanització total i els partidaris del veritable progrés sostenible. Aquells que fa més dies que són desperts i han tingut temps de veure com van ara les coses exposen les seves opinions. Els milers de cossos que hi ha pels carrers representen un seriós perill per a la salut general i eliminar-los es ara la prioritat per sobre d’altres discursos més filosòfics. Tot i així la fractura social es fa evident i de forma quasi natural cadascú s’acaba decantant cap al cantó que més li convé defensant els seus ideals sense atacar els dels altres.
* * * * *
Durant anys les dues noves espècies d’humans conviuran en harmonia entre elles i amb la natura. Els deshumanitzats retrobaran el seu costat més salvatge i connectaran amb la natura de manera quasi simbiòtica; per la seva part, els eco-progressistes trobaran noves fórmules de desenvolupament menys agressives amb l’entorn i la reutilització serà la font principal de matèries primeres. Però no tot pot ser positiu: els uns perdran part de la seva capacitat humana de raonar i veuran en qualsevol acció sobre la natura un perill intolerable; els altres, molt o poc, hauran d’utilitzar els escassos recursos naturals de que disposen per poder seguir endavant en nom del progrés. El conflicte estarà novament servit i finalment arribarà la guerra, cruenta, fratricida i inútil (no ho són pas totes les guerres?). Ningú tindrà raó o estarà equivocat del tot, però els ideals es portaran a l’extrem i ningú no voldrà donar el seu braç a tòrcer fins que arribi un moment en que ja no quedi ningú per lluitar absurdament. Potser l’únic procés real de deshumanització sigui l’anihilació de l’espècie.

dimarts, 23 d’abril del 2013

Com un caramel de llimona


Algunes nits, sense motiu, sento enyorança. Enyoro a totes, o a alguna en concret, les persones que van estar i ja no hi són. O simplement a qui va passar per la meva vida, ensenyant-me quelcom, per després desaparèixer per sempre, físicament, no pas a la memòria.

Tu sempre somreies, un somriure que avui no té nom perquè la pols de la memòria l’ha esborrat. Reconec que et vaig retallar al subconscient per a fer una plantilla a on a partir d’aquell moment havien d’encaixar les dones de la meva vida. Però amb tu tot era nou i innocent, com jo. Només era un nen, no tenia res, però necessitava explicar-te el que sentia, tot i que jo mateix no ho entenia.

A la butxaca, aquell dia radiant d’estiu, portava un caramel de llimona. Amb mans tremoloses vaig gargotejar un “M’AGRADES” quasi il·legible a l’embolcall. Amb un nus a l’estómac em vaig acostar i et vaig donar el meu cor. Em vas mirar, vas somriure, com sempre, vas obrir el petit regal, vas llençar l’embolcall sense fer esment del missatge i et vas cruspir golafrement el contingut.

No sé pas perquè recordo això aquesta nit, però és cert, vaig aprendre que l’amor tot sovint és com un caramel de llimona.


dijous, 18 d’abril del 2013

Amor infinit

És de nit a Barcelona. La llum del carrer entra tímidament pels finestrals del taller. Fa uns mesos que es va quedar sense llum per falta de pagament però no per això ha deixat de treballar quan les forces li ho han permès.
Al bell mig de l’estudi hi ha una escultura. És un nu femení incomplert: no té braços, el cap només mostra la part inferior i les cames acaben a les cuixes just abans d’on anirien els genolls. És una escultura en marbre blanc polit, hipnòtica. Ell no deixa de mirar-la ni un moment. Demà al matí vindran a emportar-s’ho tot, però ja serà massa tard.
Es treu la roba amb lentitud extrema i deixa al descobert el seu cos malmès i malalt. Acostant-se a la seva estimada, el seu desig es fa evident. S’atansa fins que els seus llavis besen els d’ella, immòbils i freds. Amb un dit ressegueix una línia imaginària que el fa baixar per la barbeta fins a la corba del coll, i d’aquí segueix fins al pit esquerre, ferm i aixecat, i s’atura al mugró, erecte i ben definit. Acosta la llengua fins a llepar-lo i abraça l’escultura. Xiuxiueja uns mots que només el marbre entén i es fa enrere per mirar l’obra que l’havia de fer famós i que li ha costat la vida.
Amb la mateixa calma es lliga un cordill a la part superior del braç, ben fort, agafa una cullereta amb una pols marró i l’escalfa amb un encenedor. S’injecta el contingut i es deixa caure a terra. Poc a poc tot es torna fosc. No aconsegueix veure les línies definides de la seva obra, allà davant mateix. Una felicitat insultant l’envaeix i tot deixa de tenir importància. Amb els ulls plens de llàgrimes de felicitat sent com el cos se li queda rígid i com perd la consciència per sempre. Finalment la metamorfosi s’ha completat. Ara és un cos inert. Ara ja es poden estimar per sempre.

dimecres, 17 d’abril del 2013

Possessió infernal


Ahir a la nit no feien res a la tele (quina novetat!). Finalment, i més per desídia que no pas per gust, vaig deixar una sèrie, força popular darrerament, de morts vivents. S’ha de reconèixer que els efectes i maquillatges són espectaculars, realment sembla que els morts puguin fer totes aquelles coses que fan a la petita pantalla. Fins i tot, quan decideixes que ja està bé de zombis i escenes sagnants de violència innecessària, al tancar el llum o pujar les escales per anar a l’habitació et dóna la sensació de que tens alguna cosa a l’esquena i un calfred et recorre la columna sense atrevir-te a girar el cap. Els monstres no existeixen! No? Segur?
Quan em llevo al matí, baixo mig endormiscat amb l’únic objectiu d’esmorzar i, de pas, veure una mica les notícies. Però no estic sol... Una presència m’acompanya, una ombra. No estic de conya, no, és la realitat. Quan passa una estona i es desperta, es mostra davant meu amb arrogància i em mira serenament, sense neguit. Jo no el miro, no goso, ignoro aquesta presència maligna que es mostra davant meu com una criatura inofensiva. Però a cada segon es fa més palesa la necessitat d’aquesta presència de fer-se més i més visible, no pot ser ignorada, ho detesta, i llavors és quan comença el joc.
Noto que alguna cosa es mou darrera meu, sigil·losament, s’acosta, ho sé, no em deixarà tranquil fins que sigui plenament conscient de que no estic sol. De sobte, sense avisar, una fiblada em sacseja el costat dret. M’ha mossegat. Serà malparit! D’un cop de colze el faig baixar de darrera meu i, si no fuig, l’etzibo un cop amb la sabatilla. Ja no puc dissimular més, ja l’he vist, ja no el puc ignorar. Un so gutural sorgeix de les seves entranyes i em posa els pèls de punta. És la reencarnació del mal en forma de gat negre. Tinc la convicció de que, al igual que les persones, hi ha gats bons i gats dolents, i aquest és dolent, molt dolent, i estrany, molt estrany. Ha llançat l’aigua del seu bol, com cada dia. Els mamífers quadrúpedes acostumen a veure aigua amorrant-se a i bevent amb aquest gest tan típic de la llengua, però aquest gat no (ni parlar-ne!), aquest gat es mulla la poteta i llepa l’aigua que li regalima. On s’és vist! I quan es cansa, va fent copets fins que el fa bolcar i llença l’aigua a terra. I és clar, quan s’ha quedat sense aigua al bol, comença a miolar eixordadorament perquè no té aigua. Dimoni de gat!
Ja ho sé, ja ho sé, em direu que sóc un exagerat, però no! Quan ja ha begut fotent la poteta dins l’aigua i ha menjat el que ha volgut, llavors és quan li arriba la possessió infernal. Comença a fer curses per tota la casa fent uns miols increïblement greus, canviant de direcció amb agilitat felina (què ben trobat, eh!), i, fins i tot, fent el gir a les cantonades apujant-se per les parets que després em trobo petjades de gat a un metre del terra! Però com ho fa! Doncs perquè té un dimoni dins del cos que li dona súper poders. No hi ha cap altra explicació plausible. I si a aquesta possessió demoníaca li afegeixes les paranoies típiques d’un gat, doncs ja pleguem perquè pot arribar a ser surrealista.
En general, els animals, encara que sigui a les dolentes, aprenen mínimament, però els gats no. Els gats pateixen una mena de barreja de passotisme i estupidesa a parts iguals. Veus que sigil·losament s’acosta a la planta preferida de la teva dona i li dius “Ts! No!” i recula. Se’t queda mirant interrogativament i al cap de quinze segons, veus que s’atansa de nou, dissimulant, com si la planta se la portés fluixa, però s’acosta. “Ts! No! No!”. Allarga la poteta i mira de tocar una fulla. “Però...! Ts! Fuig!” i el gat surt corrents. Et despistes un segon, mires la planta i l’enganxes mossegant les fulles com si fos la cosa més deliciosa que ha tastat mai. “Maleït gat! Fuig! Fuig!” i per no etzibar-li un cop de peu, l’envies a fora una estona perquè prengui l’aire. I aquesta és una altra: si està a dins, vol sortir i no para de miolar. Li obres i no surt. L’empenys perquè surti i, un cop està a fora, comença a miolar i a esgarrapar la finestra perquè vol entrar. Obres, entra, i quan tanques, comença a miolar perquè vol sortir. Déu meu! L’única conclusió és que has de deixar totes les opcions al seu abast perquè pugui triar, ha de fer la seva i punt, perquè, no ho oblidem, el gat no viu a casa nostra, som nosaltres que vivim a casa seva. Per tant, si algú coneix un exorcista de gats que em passi el número, si us plau! Com diuen a les sèries: no, no és per a mi, és per a un amic meu que no coneixeu.


dilluns, 8 d’abril del 2013

Apologia contradictòria de la mala memòria

Anava de bòlit amb l’única idea al cap de comprar-li un regal pel nostre aniversari. Tenia el temps just d’escapar-me de l’oficina, comprar un detall, tornar a treballar i sortir a l’hora de sempre perquè no sospités res quan arribés a casa. Ja són massa aniversaris i dates assenyalades que he oblidat i ara em toca ser persona i donar-li una sorpresa de les bones. S’ho mereix. I tant que si!
Després de donar-hi moltes voltes, com sempre, tenia diverses opcions i els llocs triats on podria anar a veure preus i opcions, però no sé què té el destí amb mi que no em deixa tranquil ni en un dia especial com avui.
A la feina tot el que podia sortir malament ha sortit pitjor: clients enfurismats que truquen i volen explicacions que no pots donar, jefes inútils gallejant sense deixar-te fer el que has de fer, ordinadors moderníssims que es revolten en el pitjor moment, servidors que deixen d’estar operatius, i un llarg etcètera de calamitats que no ve al cas enumerar. El resultat ha estat un retard substancial de les tasques del dia, fet que ha repercutit en l’hora de dinar, un sospir entre crits i preses, i un inevitable quedar-se fins a les tantes treballant.
Ja ho sé, ja ho sé. Si no ho hagués deixat pel darrer moment, hauria pogut anar un altre dia, però ara ja no hi sóc a temps. He sortit com un esma perdut, però les botigues ja tancaven. Quan he trucat per avisar que sortiria una mica tard, el seu to era comprensiu, però amb un deix de complicitat, com si s’ensumés alguna cosa, i ara... Ara estic amb les mans buides i uns núvols ben negres en l’horitzó.
Tinc dues opcions clares: reconèixer la meva culpa i donar les explicacions pertinents, o fer-me el boig i oblidar una nova data important apel·lant a un llarg historial d’oblits. Ara mateix cap de les dues opcions és satisfactòria, però haig de triar i crec que hem quedaré amb l’opció de l’oblit. La gent molts cops actua per instint, i no hi ha cap instint més fort que el prejudici. És cert, tu ja pots fer el que vulguis que si ets home i un dia vas oblidar un aniversari estaràs marcat de per vida com un cap de pardals oblidadís. Per tant, aprofitaré que està predisposada a pensar que no recordo cap data important per fingir i no emportar-me una esbroncada.
A mesura que m’acosto a casa em vaig sentint més i més culpable. No em costaria res dir la veritat, és més, potser serviria per arreglar la situació i que no pensi que sóc un babau egocèntric. Però a veure, des de quan dir la veritat funciona? Mai! Ja ho diuen a les sèries americanes que sempre és millor inventar-se històries inversemblants abans que dir la veritat i jo no sóc ningú per contradir el que diuen els americans, oi? Quan la terra es envaïda per alienígenes, a on van? Quan hi ha una catàstrofe natural que arrasa el món, per on comença? I els superherois, on viuen tots? Doncs ja està! Mutis i a la gàbia!
Sincerament, com més a prop estic de casa, més remordiments tinc. Què coi em passa? Estic incòmode, desconcentrat. Obro la porta i em ve la flaire del sopar. “Ja sóc aquí!” crido mentre deixo les claus i la jaqueta. Surt de la cuina amb el davantal i em somriu. “Fas cara de cansat” diu i em fa un petó a la galta. No puc! Haig de confessar! Em mira amb aquells ullets, se’m penja del coll. “Ho sento! No t’he pogut comprar res pel nostre aniversari! Volia sortir aquest migdia, però m’ha estat impossible. Quins collons! No tinc perdó! Em sap greu, et compensaré”. Se’m queda mirant amb una cara molt estranya. “Amor, no passa res” diu somrient. “Ah no?” responc innocentment. “No. El nostre aniversari és el dia vuit, però del més que ve” i mentre marxa cap a la cuina rient-se de mi jo em quedo al mig del rebedor amb cara de babau.

dimecres, 3 d’abril del 2013

Com ser bona persona i no morir en l'intent V

Què fa una bona persona quan decideix que és hora de cuidar-se una mica? Ser bona persona no està renyat amb tenir una bona imatge personal, llavors quan la panxeta comença a revelar-se, és hora de prendre mesures al respecte: apuntar-se al gimnàs! El primer repte serà apuntar-se. El gimnàs ha d’estar a prop de casa per tal que la distància no sigui una excusa per no anar-hi. A la recepció es trobarà nois i noies en bona forma com si volguessin fer entendre que està al lloc idoni per posar-se en forma. Després de signar els documents de la inscripció, de pagar in situ i de rebre la motxilla, la samarreta i l’ampolla per a l’aigua de regal, ja pot començar a treballar el seu cos. Innocentment se’n va a casa amb la sensació de que ja ho té tot fet.
Què fa una bona persona el primer dia de gimnàs? Com que ningú no l’adverteix del que li espera, prepara la motxilla amb un gran somriure als llavis. Les tovalloles, una gran per a la dutxa i una petita per a la suor, roba de fer esport, que acostumen a ser samarretes velles que mai no es posa i pantalons curts ridículs, unes bambes de colors llampants, imprescindible aquest detall, el necesser, roba interior de recanvi, l’mp3 per a escoltar música i l’ampolleta per a l’aigua que li han regalat. La motxilla pesa més que ell. Els deu minuts caminant fins al gimnàs es converteixen en un infern. Quan arriba a la porta està amarat de suor, li fan mal les espatlles, les dues, ja que ha canviat la motxilla de costat una vintena de vegades, i ara està pensant si no seria millor tornar-se’n a casa a descansar. Però no! A dins! Es canvia, i fet un mamarratxo entra a la sala de fitness. Per escalfar seu a la bicicleta estàtica i es passa una estona pedalejant. Després trota una mica a la cinta i decideix barallar-se amb l’el·líptica que el derrota sense clemència. Es veu la meitat de l’aigua de l’ampolla, sense respirar. Com que li fa vergonya i no vol molestar, observa el que fa la gent i comença a imitar el que veu. Va seient a les màquines i va aixecant pesos de qualsevol manera. Quan ja porta una bona estona decideix que ja té prou per al primer dia i se’n va cap a la dutxa. Les dutxes semblen una broma de mal gust. Això o les ha dissenyat un ex-presidiari. Millor que no caigui el sabó, per si de cas. Se’n va cap a casa amb mal de tot. Segur que fer esport és bo per la salut? L’endemà les agulletes són memorables i el dolor, insofrible. La bona persona decideix que seguirà pagant i que quan es recuperi del dolor muscular potser, només potser, tornarà a intentar-ho. El director del gimnàs segur que li agraeix el donatiu mensual.
Què fa una bona persona quan porta un any pagant gimnàs i només ha anat dos cops? Com és bona persona pensa que és com si estigués fent un donatiu a una ONG de persones vigorèxiques. Pobres! Sense el seu ajut econòmic aquell gimnàs se n’aniria en orris.
Què fa una bona persona quan porta tres anys pagant gimnàs i ni els bons propòsits d’any nou aconsegueixen que torni a anar? Doncs ha de fer el cor fort i acostar-se al gimnàs, demonitzat en les profunditats del subconscient, per mirar d’esborrar-se. Aquí poden passar dues coses: 1- Que no aconsegueixi donar-se de baixa i torni cap a casa amb el desig de veure si al quart any de pagar i no anar ho intenta de nou i ho aconsegueix. 2- La noia de recepció, una rosa sense ni un gram de greix al cos, el convenç perquè ho torni a provar, és pel seu propi bé, i llavors la bona persona torna al punt de: Què fa una bona persona el primer dia de gimnàs? Per tant, la conclusió és que les bones persones que realment no volen anar al gimnàs, millor que no s’apuntin perquè després és com una secta... no es pot sortir amb vida!!!