dilluns, 29 d’abril del 2013

Incomoditat ascendent

    

          Quan entra a l’ascensor sempre espera estar sol. És un espai massa íntim com per a compartir-lo. Si per desgràcia l’ascensor s’atura a mig camí i entra algú, la incomoditat es fa visible al seu rostre. Manté el comport, però la tensió és prou evident com perquè l’altre persona acabi per sentir-se incòmode també.

No té sort. L’ascensor fa la parada de rigor i entra una noia que saluda tímidament. L’espai tancat s’omple ràpidament amb el seu perfum. Si en qualsevol altre indret una noia així de bonica se li hagués atansat tant, hagués suposat que les seves intencions eren unes altres, però en un ascensor és normal estar físicament tan a prop d’algú sense cap altra intenció que no sigui arribar a la planta desitjada.

Els ulls juguen a no mirar res i en realitat controlen els moviments de l’altre. La noia és realment bonica, però està desitjant que surti d’una maleïda vegada del coi d’ascensor i deixi lliure el seu espai vital.

L’ascensor s’atura i amb una mirada furtiva la noia acaba per sortir amb un tímid comiat. Quan les portes es tanquen, el rictus de tensió no disminueix. L’ascensor reprèn el seu camí ascendent mentre la tensió augmenta i augmenta.

De sobte, un pet brutal ressona sense miraments. Ja ha arribat a destí. Surt de l’ascensor posant-se la corbata a lloc.

Ivan Bonache © 2013

dijous, 25 d’abril del 2013

Deshumanització

Tot i el fred regnant, els carrers bullen d’activitat. Fa quasi un mes que es respira pertot un aire nadalenc recarregat i artificiós del qual és gairebé impossible escapar. A quarts de sis el cel ja és ben negre però les llums dels aparadors, dels cotxes, dels mòbils, dels milers d’adorns nadalencs que pengen ça i lla emulen un sol omnipresent que atreu les ànimes perdudes cap a la seva perdició.
Els dies avancen cap a les dates assenyalades en vermell al calendari i la frenesia compradora s’accentua fins a límits insospitats. Pels supermercats de barri i les grans superfícies han passat ordes compradores que no han deixat existència onsevulga que es miri: pernil, salmó, vins i caves, licors, carns, peix i marisc, fruites exòtiques i, per descomptat, torrons, galetes i bombons han estat els objectius prioritaris. La devastació és èpica, com èpica és la indiferència dels compradors que semblen induïts per una força que els mena d’un racó inaccessible del subconscient i els empeny a acumular tot allò que estigui al seu abast. Però no acaba aquí la cosa, no, ja que no és l’aliment ni la subsistència el motor d’aquest instint primitiu i desconegut i el dispendi s’estén a objectes innecessaris i superflus, com més cars, fràgils i inútils millor. És per això que les andròmines tecnològicament punteres corren greu perill d’extinció en aquestes dates i les botigues especialitzades s’han de preparar per capejar cues indecentment llargues de clients ansiosos per adquirir els articles més cobejats que en un futur absurdament pròxim seran tan aviat envejats com passats de moda.

La nit abans del gran dia els cors bateguen fort. Les nits més curtes de l’any han deixat de ser-ho de manera artificial i la Saturnalia pren tota la seva força: tothom té el mateix dret a gastar i a menjar desmesuradament. Comença una competició que s’ha estat preparant durant setmanes i que durarà setmanes també. No hi haurà vencedors ni vençuts. Com cada any acabarà tot en un empat tècnic sense foto finish que aclareixi l’ajustat desenllaç. Els contenidors de reciclatge es veuran incapaços d’engolir l’allau de rebuig generat per tanta bogeria i els carrers seran envaïts sense pietat per papers, cartrons i bosses de plàstic que per un dia semblaran haver pres vida reclamant un espai que no els pertoca. Els estómacs sobrealimentats rebran una innecessària quantitat de calories, sucres, alcohols, que sublimaran la sensació d’eufòria fent que les discussions familiars i els petits problemes esdevinguin el centre d’atenció de sobretaules infinites. I més, menjar més, i més, més regals, i més, més alcohol, i més, més bogeria.

El dia es lleva lentament. Un sol mandrós treu el caparró per l’horitzó i les boirines matinals es resisteixen a desaparèixer. Tot es troba en un silenci dens i estrany, un silenci que potser fa centenars d’anys que no s’ha sentit enlloc del món, i els refilets dels ocells dominen l’espai buit de motors, crits, sirenes, riures i paraules. Un escarabat negre metal·litzat travessa l’asfalt sense apressar-se mentre una garsa saltironeja gràcilment no gaire lluny d’allà amb el seu plomatge tan característic. Per tot arreu apareixen petits animalons, bestioles espantadisses que potser només gosen treure el musell una mica i es tornen a amagar, ensumen, surten corrents i s’amaguen en un altre forat: és el joc de la supervivència.
Tot i ser un dia feiner, el primer després de les festes, no es veuen cotxes circulant,  no hi ha gent a les parades de l’autobús i les portes del metro romanen tancades inexplicablement. Es fa evident que la nit anterior no han passat a recollir les escombraries que s’apilen indecentment al costat dels contenidors i alguns gats vagarívols fan de les seves amb les bosses indefenses plenes a vessar de menjar desaprofitat. L’aire juga amb els papers abandonats que ballen, giren i s’aturen per tornar a començar capriciosament repetint el cicle però no el ball que sempre és diferent i imprevisible. Els arbres a les avingudes semblen parlar entre ells i dansen a càmera lenta vinclats pel mateix aire capriciós. Però no passa res. Res.

Els dies es succeeixen i la situació no canvia. Els animalons van perdent a poc a poc la seva por i van envaint espais que abans tenien vetats: els carrers, les places, les botigues, les escoles, els mercats. On no gosen entrar és a les cases. Saben què passa si entra un animal a casa d’un humà: la mort, com més horrible, cruenta i sagnant, millor. Només alguns proscrits, com els escarabats o les formigues, es riuen de la pena de mort i conviuen amb paranys i verins, però la resta... La resta té massa seny com per jugar-se-la per no res.
Els animals més grossos, amagats sempre per necessitat, es veuen de sobte protegits per un armistici unilateral ja que l’enemic no dóna senyals de vida. Pels carrer es poden veure alguns cérvols, senglars i, a prop de l’alta muntanya, fins i tot algun ós.
Els contenidors han deixat de ser una font fàcil de menjar i l’entorn els ha anat engolint mica en mica. Els cotxes han perdut la seva lluïssor i els semàfors ja no canvien rítmicament de color. No hi ha trànsit, no hi han persones creuant, només la natura recuperant molt lentament el que un dia li van arrabassar.
* * * * *
Els raigs de sol comencen a escalfar una mica més i els dies es fan sensiblement més llargs. Les ciutats i pobles ja han estat completament envaïts per la vida salvatge i una harmonia contagiosa sembla regnar per onsevulga. Fins i tot, al bell mig d’una gran avinguda, davant l’astorament de l’univers, una fràgil floreta s’ha obert camí per l’asfalt i treu els seus colors a l’aire primaveral. Els animals no es pregunten què ha passat perquè no poden. O potser ho fan a la seva manera i no sabem entendre-ho. El cert és que tot ha canviat a millor, però res no dura per sempre.
Un soroll s’ha deixat sentir, imperceptible, tímid, avergonyit de la seva pròpia existència. Insisteix una mica més, però encara és pràcticament inaudible. Finalment es sent com un xerric i el grinyol característic d’una porta que necessita oli a les frontisses. Tot s’atura en sec, els animals deixen el que estan fent i es giren en direcció al soroll nouvingut. L’esglai es dibuixa a l’esguard d’algunes bèsties que fugen abans d’assabentar-se de quin és el perill. Davant de l’expectació animal apareix un humà, el primer que es deixa veure en mesos. Porta un pijama moltes talles més gran del que necessita, tot arrugat i brut, els cabells despentinats i fets un embolic. Camina amb passes curtes, clarament desorientat, buscant resposta a algun instint que l’empeny a continuar endavant i no s’adona que va descalç fins que trepitja una espina i se’n plany amb gest de dolor. A la mà porta alguna cosa que sosté amb força. Sembla un mòbil de d’última generació. Està apagat, sense bateria, mort. Se’l queda mirant una bona estona i amb un dit ossut comença a prémer la pantalla inútilment. Triga una bona estona en adonar-se que no aconseguirà fer-lo reviure i el seu gest es torna contradictori: ha passat de l’estupefacció al pànic i del pànic a l’alleujament i novament a l’estupefacció en qüestió de segons. Amb gest ràpid estampa el mòbil contra el terra i es queda mirant els bocins repetint el mateix cicle d’estupefacció, pànic i alleujament. Finalment decideix prosseguir la marxa però s’adona que està rodejat d’animals que el fiten pendents dels seus moviments. Es queda molt quiet, mirant de reüll, fins que a poc a poc decideix treure’s la part superior del pijama. Ho fa molt lentament, sense moviments bruscos, quedant-se amb el tors al descobert. Se li marquen les costelles de forma alarmant i la panxa, plena d’estries, denota que ha perdut molt de pes de manera molt sobtada. Segueix despullant-se i es queda completament nu. Tot ell és un sac d’ossos però irradia serenor com si després de molt de temps per fi estigués en pau.
Darrere seu, no molt lluny d’allà, una escena similar es reprodueix amb diferent protagonista. Una dona de cabells rossos amb les arrels ben negres ha sortit d’un edifici i es troba al bell mig del carrer. Es veu força desorientada i camina amb dificultats. Porta un camisó de seda vermell tan gran que a prou feines aconsegueix quedar-se subjecte d’una de les espatlles. Es fa evident que també ha perdut molt de pes de forma sobtada. En aquest just moment sembla adonar-se’n de que porta un portàtil a les mans. També està apagat, sense bateria, mort. Després de comprovar diverses vegades que prement el botó no es posa en marxa li sobrevé un atac d’angoixa. Sembla que li falta l’aire, no pot respirar. Crida i crida, demana ajuda, maleeix tot el que es pot maleir una vegada i una altra fins que cau de genolls a terra.
Els animals més propers s’acosten amb cautela a la dona que somiqueja a terra. Un petit esquirol i un gos petaner s’atansen a ensumar-la. Quan la dona veu el gos, xiscla esgarrifosament i amb el portàtil inservible li dóna un cop que el fa recular. De sobte un gruny generalitzat col·lapsa l’entorn i centenars d’ulls es claven en la dona que abraça el portàtil com si fos un nen desvalgut. Els animals s’acosten poc a poc ensumant l’aire, calculant. La dona s’aixeca donant cops a l’aire amb el portàtil per foragitar a les bestioles que se li atansen novament. De sobre, un segon de calma absoluta, un segon en que res no es sent, res no es mou i... La fi. A prou feines ha durat uns quants segons. La dona desfigurada i sagnant jeu a terra sense vida.

A poc a poc les persones han anat despertant. Uns han trigat més, uns altres, menys. Hi ha qui no ha despertat, incapaç de suportar la letargia inexplicable en que s’ha sumit la humanitat. Però tots, sense excepció, han passat pel mateix judici. La natura, que ha recuperat en uns poc mesos tot allò que li havia estat sostret durant segles, no està disposada a perdre-ho de nou. Els animals han executat o indultat a tothom que s’anava despertant seguint un instint primari tan poderós com inexplicable i, ara que el procés ha finalitzat, els animals tornen als seus hàbitats i les persones que han sobreviscut al procés s’estan reunint per debatre què s’ha de fer d’ara endavant.
Dos corrents ben diferenciats divideixen el gruix de la multitud: els partidaris de la deshumanització total i els partidaris del veritable progrés sostenible. Aquells que fa més dies que són desperts i han tingut temps de veure com van ara les coses exposen les seves opinions. Els milers de cossos que hi ha pels carrers representen un seriós perill per a la salut general i eliminar-los es ara la prioritat per sobre d’altres discursos més filosòfics. Tot i així la fractura social es fa evident i de forma quasi natural cadascú s’acaba decantant cap al cantó que més li convé defensant els seus ideals sense atacar els dels altres.
* * * * *
Durant anys les dues noves espècies d’humans conviuran en harmonia entre elles i amb la natura. Els deshumanitzats retrobaran el seu costat més salvatge i connectaran amb la natura de manera quasi simbiòtica; per la seva part, els eco-progressistes trobaran noves fórmules de desenvolupament menys agressives amb l’entorn i la reutilització serà la font principal de matèries primeres. Però no tot pot ser positiu: els uns perdran part de la seva capacitat humana de raonar i veuran en qualsevol acció sobre la natura un perill intolerable; els altres, molt o poc, hauran d’utilitzar els escassos recursos naturals de que disposen per poder seguir endavant en nom del progrés. El conflicte estarà novament servit i finalment arribarà la guerra, cruenta, fratricida i inútil (no ho són pas totes les guerres?). Ningú tindrà raó o estarà equivocat del tot, però els ideals es portaran a l’extrem i ningú no voldrà donar el seu braç a tòrcer fins que arribi un moment en que ja no quedi ningú per lluitar absurdament. Potser l’únic procés real de deshumanització sigui l’anihilació de l’espècie.

dimarts, 23 d’abril del 2013

Com un caramel de llimona


Algunes nits, sense motiu, sento enyorança. Enyoro a totes, o a alguna en concret, les persones que van estar i ja no hi són. O simplement a qui va passar per la meva vida, ensenyant-me quelcom, per després desaparèixer per sempre, físicament, no pas a la memòria.

Tu sempre somreies, un somriure que avui no té nom perquè la pols de la memòria l’ha esborrat. Reconec que et vaig retallar al subconscient per a fer una plantilla a on a partir d’aquell moment havien d’encaixar les dones de la meva vida. Però amb tu tot era nou i innocent, com jo. Només era un nen, no tenia res, però necessitava explicar-te el que sentia, tot i que jo mateix no ho entenia.

A la butxaca, aquell dia radiant d’estiu, portava un caramel de llimona. Amb mans tremoloses vaig gargotejar un “M’AGRADES” quasi il·legible a l’embolcall. Amb un nus a l’estómac em vaig acostar i et vaig donar el meu cor. Em vas mirar, vas somriure, com sempre, vas obrir el petit regal, vas llençar l’embolcall sense fer esment del missatge i et vas cruspir golafrement el contingut.

No sé pas perquè recordo això aquesta nit, però és cert, vaig aprendre que l’amor tot sovint és com un caramel de llimona.


dijous, 18 d’abril del 2013

Amor infinit

És de nit a Barcelona. La llum del carrer entra tímidament pels finestrals del taller. Fa uns mesos que es va quedar sense llum per falta de pagament però no per això ha deixat de treballar quan les forces li ho han permès.
Al bell mig de l’estudi hi ha una escultura. És un nu femení incomplert: no té braços, el cap només mostra la part inferior i les cames acaben a les cuixes just abans d’on anirien els genolls. És una escultura en marbre blanc polit, hipnòtica. Ell no deixa de mirar-la ni un moment. Demà al matí vindran a emportar-s’ho tot, però ja serà massa tard.
Es treu la roba amb lentitud extrema i deixa al descobert el seu cos malmès i malalt. Acostant-se a la seva estimada, el seu desig es fa evident. S’atansa fins que els seus llavis besen els d’ella, immòbils i freds. Amb un dit ressegueix una línia imaginària que el fa baixar per la barbeta fins a la corba del coll, i d’aquí segueix fins al pit esquerre, ferm i aixecat, i s’atura al mugró, erecte i ben definit. Acosta la llengua fins a llepar-lo i abraça l’escultura. Xiuxiueja uns mots que només el marbre entén i es fa enrere per mirar l’obra que l’havia de fer famós i que li ha costat la vida.
Amb la mateixa calma es lliga un cordill a la part superior del braç, ben fort, agafa una cullereta amb una pols marró i l’escalfa amb un encenedor. S’injecta el contingut i es deixa caure a terra. Poc a poc tot es torna fosc. No aconsegueix veure les línies definides de la seva obra, allà davant mateix. Una felicitat insultant l’envaeix i tot deixa de tenir importància. Amb els ulls plens de llàgrimes de felicitat sent com el cos se li queda rígid i com perd la consciència per sempre. Finalment la metamorfosi s’ha completat. Ara és un cos inert. Ara ja es poden estimar per sempre.

dimecres, 17 d’abril del 2013

Possessió infernal


Ahir a la nit no feien res a la tele (quina novetat!). Finalment, i més per desídia que no pas per gust, vaig deixar una sèrie, força popular darrerament, de morts vivents. S’ha de reconèixer que els efectes i maquillatges són espectaculars, realment sembla que els morts puguin fer totes aquelles coses que fan a la petita pantalla. Fins i tot, quan decideixes que ja està bé de zombis i escenes sagnants de violència innecessària, al tancar el llum o pujar les escales per anar a l’habitació et dóna la sensació de que tens alguna cosa a l’esquena i un calfred et recorre la columna sense atrevir-te a girar el cap. Els monstres no existeixen! No? Segur?
Quan em llevo al matí, baixo mig endormiscat amb l’únic objectiu d’esmorzar i, de pas, veure una mica les notícies. Però no estic sol... Una presència m’acompanya, una ombra. No estic de conya, no, és la realitat. Quan passa una estona i es desperta, es mostra davant meu amb arrogància i em mira serenament, sense neguit. Jo no el miro, no goso, ignoro aquesta presència maligna que es mostra davant meu com una criatura inofensiva. Però a cada segon es fa més palesa la necessitat d’aquesta presència de fer-se més i més visible, no pot ser ignorada, ho detesta, i llavors és quan comença el joc.
Noto que alguna cosa es mou darrera meu, sigil·losament, s’acosta, ho sé, no em deixarà tranquil fins que sigui plenament conscient de que no estic sol. De sobte, sense avisar, una fiblada em sacseja el costat dret. M’ha mossegat. Serà malparit! D’un cop de colze el faig baixar de darrera meu i, si no fuig, l’etzibo un cop amb la sabatilla. Ja no puc dissimular més, ja l’he vist, ja no el puc ignorar. Un so gutural sorgeix de les seves entranyes i em posa els pèls de punta. És la reencarnació del mal en forma de gat negre. Tinc la convicció de que, al igual que les persones, hi ha gats bons i gats dolents, i aquest és dolent, molt dolent, i estrany, molt estrany. Ha llançat l’aigua del seu bol, com cada dia. Els mamífers quadrúpedes acostumen a veure aigua amorrant-se a i bevent amb aquest gest tan típic de la llengua, però aquest gat no (ni parlar-ne!), aquest gat es mulla la poteta i llepa l’aigua que li regalima. On s’és vist! I quan es cansa, va fent copets fins que el fa bolcar i llença l’aigua a terra. I és clar, quan s’ha quedat sense aigua al bol, comença a miolar eixordadorament perquè no té aigua. Dimoni de gat!
Ja ho sé, ja ho sé, em direu que sóc un exagerat, però no! Quan ja ha begut fotent la poteta dins l’aigua i ha menjat el que ha volgut, llavors és quan li arriba la possessió infernal. Comença a fer curses per tota la casa fent uns miols increïblement greus, canviant de direcció amb agilitat felina (què ben trobat, eh!), i, fins i tot, fent el gir a les cantonades apujant-se per les parets que després em trobo petjades de gat a un metre del terra! Però com ho fa! Doncs perquè té un dimoni dins del cos que li dona súper poders. No hi ha cap altra explicació plausible. I si a aquesta possessió demoníaca li afegeixes les paranoies típiques d’un gat, doncs ja pleguem perquè pot arribar a ser surrealista.
En general, els animals, encara que sigui a les dolentes, aprenen mínimament, però els gats no. Els gats pateixen una mena de barreja de passotisme i estupidesa a parts iguals. Veus que sigil·losament s’acosta a la planta preferida de la teva dona i li dius “Ts! No!” i recula. Se’t queda mirant interrogativament i al cap de quinze segons, veus que s’atansa de nou, dissimulant, com si la planta se la portés fluixa, però s’acosta. “Ts! No! No!”. Allarga la poteta i mira de tocar una fulla. “Però...! Ts! Fuig!” i el gat surt corrents. Et despistes un segon, mires la planta i l’enganxes mossegant les fulles com si fos la cosa més deliciosa que ha tastat mai. “Maleït gat! Fuig! Fuig!” i per no etzibar-li un cop de peu, l’envies a fora una estona perquè prengui l’aire. I aquesta és una altra: si està a dins, vol sortir i no para de miolar. Li obres i no surt. L’empenys perquè surti i, un cop està a fora, comença a miolar i a esgarrapar la finestra perquè vol entrar. Obres, entra, i quan tanques, comença a miolar perquè vol sortir. Déu meu! L’única conclusió és que has de deixar totes les opcions al seu abast perquè pugui triar, ha de fer la seva i punt, perquè, no ho oblidem, el gat no viu a casa nostra, som nosaltres que vivim a casa seva. Per tant, si algú coneix un exorcista de gats que em passi el número, si us plau! Com diuen a les sèries: no, no és per a mi, és per a un amic meu que no coneixeu.


dilluns, 8 d’abril del 2013

Apologia contradictòria de la mala memòria

Anava de bòlit amb l’única idea al cap de comprar-li un regal pel nostre aniversari. Tenia el temps just d’escapar-me de l’oficina, comprar un detall, tornar a treballar i sortir a l’hora de sempre perquè no sospités res quan arribés a casa. Ja són massa aniversaris i dates assenyalades que he oblidat i ara em toca ser persona i donar-li una sorpresa de les bones. S’ho mereix. I tant que si!
Després de donar-hi moltes voltes, com sempre, tenia diverses opcions i els llocs triats on podria anar a veure preus i opcions, però no sé què té el destí amb mi que no em deixa tranquil ni en un dia especial com avui.
A la feina tot el que podia sortir malament ha sortit pitjor: clients enfurismats que truquen i volen explicacions que no pots donar, jefes inútils gallejant sense deixar-te fer el que has de fer, ordinadors moderníssims que es revolten en el pitjor moment, servidors que deixen d’estar operatius, i un llarg etcètera de calamitats que no ve al cas enumerar. El resultat ha estat un retard substancial de les tasques del dia, fet que ha repercutit en l’hora de dinar, un sospir entre crits i preses, i un inevitable quedar-se fins a les tantes treballant.
Ja ho sé, ja ho sé. Si no ho hagués deixat pel darrer moment, hauria pogut anar un altre dia, però ara ja no hi sóc a temps. He sortit com un esma perdut, però les botigues ja tancaven. Quan he trucat per avisar que sortiria una mica tard, el seu to era comprensiu, però amb un deix de complicitat, com si s’ensumés alguna cosa, i ara... Ara estic amb les mans buides i uns núvols ben negres en l’horitzó.
Tinc dues opcions clares: reconèixer la meva culpa i donar les explicacions pertinents, o fer-me el boig i oblidar una nova data important apel·lant a un llarg historial d’oblits. Ara mateix cap de les dues opcions és satisfactòria, però haig de triar i crec que hem quedaré amb l’opció de l’oblit. La gent molts cops actua per instint, i no hi ha cap instint més fort que el prejudici. És cert, tu ja pots fer el que vulguis que si ets home i un dia vas oblidar un aniversari estaràs marcat de per vida com un cap de pardals oblidadís. Per tant, aprofitaré que està predisposada a pensar que no recordo cap data important per fingir i no emportar-me una esbroncada.
A mesura que m’acosto a casa em vaig sentint més i més culpable. No em costaria res dir la veritat, és més, potser serviria per arreglar la situació i que no pensi que sóc un babau egocèntric. Però a veure, des de quan dir la veritat funciona? Mai! Ja ho diuen a les sèries americanes que sempre és millor inventar-se històries inversemblants abans que dir la veritat i jo no sóc ningú per contradir el que diuen els americans, oi? Quan la terra es envaïda per alienígenes, a on van? Quan hi ha una catàstrofe natural que arrasa el món, per on comença? I els superherois, on viuen tots? Doncs ja està! Mutis i a la gàbia!
Sincerament, com més a prop estic de casa, més remordiments tinc. Què coi em passa? Estic incòmode, desconcentrat. Obro la porta i em ve la flaire del sopar. “Ja sóc aquí!” crido mentre deixo les claus i la jaqueta. Surt de la cuina amb el davantal i em somriu. “Fas cara de cansat” diu i em fa un petó a la galta. No puc! Haig de confessar! Em mira amb aquells ullets, se’m penja del coll. “Ho sento! No t’he pogut comprar res pel nostre aniversari! Volia sortir aquest migdia, però m’ha estat impossible. Quins collons! No tinc perdó! Em sap greu, et compensaré”. Se’m queda mirant amb una cara molt estranya. “Amor, no passa res” diu somrient. “Ah no?” responc innocentment. “No. El nostre aniversari és el dia vuit, però del més que ve” i mentre marxa cap a la cuina rient-se de mi jo em quedo al mig del rebedor amb cara de babau.

dimecres, 3 d’abril del 2013

Com ser bona persona i no morir en l'intent V

Què fa una bona persona quan decideix que és hora de cuidar-se una mica? Ser bona persona no està renyat amb tenir una bona imatge personal, llavors quan la panxeta comença a revelar-se, és hora de prendre mesures al respecte: apuntar-se al gimnàs! El primer repte serà apuntar-se. El gimnàs ha d’estar a prop de casa per tal que la distància no sigui una excusa per no anar-hi. A la recepció es trobarà nois i noies en bona forma com si volguessin fer entendre que està al lloc idoni per posar-se en forma. Després de signar els documents de la inscripció, de pagar in situ i de rebre la motxilla, la samarreta i l’ampolla per a l’aigua de regal, ja pot començar a treballar el seu cos. Innocentment se’n va a casa amb la sensació de que ja ho té tot fet.
Què fa una bona persona el primer dia de gimnàs? Com que ningú no l’adverteix del que li espera, prepara la motxilla amb un gran somriure als llavis. Les tovalloles, una gran per a la dutxa i una petita per a la suor, roba de fer esport, que acostumen a ser samarretes velles que mai no es posa i pantalons curts ridículs, unes bambes de colors llampants, imprescindible aquest detall, el necesser, roba interior de recanvi, l’mp3 per a escoltar música i l’ampolleta per a l’aigua que li han regalat. La motxilla pesa més que ell. Els deu minuts caminant fins al gimnàs es converteixen en un infern. Quan arriba a la porta està amarat de suor, li fan mal les espatlles, les dues, ja que ha canviat la motxilla de costat una vintena de vegades, i ara està pensant si no seria millor tornar-se’n a casa a descansar. Però no! A dins! Es canvia, i fet un mamarratxo entra a la sala de fitness. Per escalfar seu a la bicicleta estàtica i es passa una estona pedalejant. Després trota una mica a la cinta i decideix barallar-se amb l’el·líptica que el derrota sense clemència. Es veu la meitat de l’aigua de l’ampolla, sense respirar. Com que li fa vergonya i no vol molestar, observa el que fa la gent i comença a imitar el que veu. Va seient a les màquines i va aixecant pesos de qualsevol manera. Quan ja porta una bona estona decideix que ja té prou per al primer dia i se’n va cap a la dutxa. Les dutxes semblen una broma de mal gust. Això o les ha dissenyat un ex-presidiari. Millor que no caigui el sabó, per si de cas. Se’n va cap a casa amb mal de tot. Segur que fer esport és bo per la salut? L’endemà les agulletes són memorables i el dolor, insofrible. La bona persona decideix que seguirà pagant i que quan es recuperi del dolor muscular potser, només potser, tornarà a intentar-ho. El director del gimnàs segur que li agraeix el donatiu mensual.
Què fa una bona persona quan porta un any pagant gimnàs i només ha anat dos cops? Com és bona persona pensa que és com si estigués fent un donatiu a una ONG de persones vigorèxiques. Pobres! Sense el seu ajut econòmic aquell gimnàs se n’aniria en orris.
Què fa una bona persona quan porta tres anys pagant gimnàs i ni els bons propòsits d’any nou aconsegueixen que torni a anar? Doncs ha de fer el cor fort i acostar-se al gimnàs, demonitzat en les profunditats del subconscient, per mirar d’esborrar-se. Aquí poden passar dues coses: 1- Que no aconsegueixi donar-se de baixa i torni cap a casa amb el desig de veure si al quart any de pagar i no anar ho intenta de nou i ho aconsegueix. 2- La noia de recepció, una rosa sense ni un gram de greix al cos, el convenç perquè ho torni a provar, és pel seu propi bé, i llavors la bona persona torna al punt de: Què fa una bona persona el primer dia de gimnàs? Per tant, la conclusió és que les bones persones que realment no volen anar al gimnàs, millor que no s’apuntin perquè després és com una secta... no es pot sortir amb vida!!!

dimarts, 2 d’abril del 2013

Com ser bona persona i no morir en l'intent IV

Què fa una bona persona quan els veïns fan una festa? Són les dues del matí i els veïns estan de festa. Però la bona persona s’ha de llevar a les sis per anar a treballar i no pot aclucar l’ull. Una bona persona sempre escollirà la via del diàleg i evitarà qualsevol situació potencialment conflictiva ja que suposa que si els veïns estan fent massa soroll és sense voler. Assegut al llit amb una barreja de son, confusió i odi, el primer que fa és acostar-se a la paret en comú i picar amb la mà com si d’aquesta manera pogués intimidar a algú. Òbviament, els veïns no han sentit els cops de puny amb la música a tot drap, els xiscles i les converses que es senten de l’altra banda. La bona persona descobreix que tapar-se el cap amb el coixí no serveix de res.
I si la bona persona decideix sortir amb el pijama, picar als veïns i demanar amablement que abaixin el volum? Doncs poden passar 5 coses: 1- La música està tan forta que ningú no sent el timbre ni els cops a la porta. Ja pot picar i deixar el dit enganxat al timbre que ningú no sortirà per veure qui és. 2- Tot i que la música està molt forta, algú sent el timbre, però qui l’ha sentit no surt a veure qui és perquè no li importa gens ni mica. Aquella no és casa seva i potser obrir la porta significa acabar la festa i d’això ni parlar-ne! 3- després de mitja hora amb el dit al timbre, obre la porta un/a noi/a completament borratxo/a. Aquí poden passar dues coses: a- Està tan borratxo/a que parlar amb ell/a es fa impossible i la bona persona desisteix del propòsit d’establir una comunicació fluida i marxa cap a casa amb un fracàs absolut. b- Està tan borratxo/a que parlar amb ell/a es fa impossible però per alguna misteriosa raó no vol que la bona persona marxi perquè en aquell mateix instant ha descobert que l’estima molt, que són molt bons/es amics/gues encara que s’hagin conegut allà mateix en aquelles llastimoses condicions. La bona persona no vol ferir els sentiments del/de la borratxo/a i s’ha de prendre quatre xupitos abans de poder escapar i tornar a casa amb un fracàs absolut però una mica content. 4- En sentir el timbre, ràpidament s’ha apagat la música i sembla que la casa està buida. Les llums s’han apagat i es senten xiuxiuejos darrera la porta. Quan la bona persona se’n torna, la festa reneix miraculosament de les seves cendres triplicant el volum i les rialles que feia uns segons havien desaparegut. 5- La bona persona pica a la porta i l’atenen de seguida. Als veïns els sap greu molestar i apaguen la música. La bona persona torna al llit i pot dormir plàcidament el que queda de nit per descansar i anar l’endemà al treball fresc com una rosa. Però és clar, això no passarà mai, perquè si els veïns fossin tan bones persones no estarien de festa a les dues de la matinada d’un dia entre setmana o sigui que el millor és comprar-se uns taps per a les orelles i llestos.
I si la bona persona decideix trucar a la policia? Com que és bona persona, creu que la policia vindrà per ajudar. Ai! Pobre crèdul! Quan arriben els mossos, no van a casa del veí, van a casa de la bona persona ja que cinc minuts abans de que arribessin la festa ja s’havia acabat i la pau regna de nou. Li demanen que s’identifiqui i, amb cara de cansament, va a buscar el seu document d’identitat i li ensenya al policia uniformat amb cara de molt males puces. El mosso mira la foto, mira a la bona persona, mira la foto de nou i descobreix que el carnet està caducat. Multa. “I no t’engarjolo perquè estic de bones, fer-nos venir per res!” i se’n van mastegant uns renecs que millor no entendre. Amb la tonteria és quasi l’hora de llevar-se per anar a treballar. Somriu, avui serà un bon dia!