dijous, 21 de maig del 2015

Genialitat indesitjada

            Ser net i polit té els seus inconvenients. Un dia, sortint de la dutxa, vaig patir el que anomenaríem un accident domèstic: vaig relliscar amb una mica de sabó que havia quedat al plat de dutxa amb tan mala sort que no vaig poder aferrar-me a res, ni tan sols a l’aixeta, i vaig caure de cap contra la mampara que no va resistir l’impacte i es va esmicolar en milers de bocinets; vaig fer una tombarella inversemblant i em vaig aixecar d’una revolada, com si hi hagués algú mirant i no volgués passar vergonya per haver caigut d’una manera tan ridícula, amb tan mala sort que estava just a sota de la pica i la vaig partir en dos amb el cap quedant inconscient al terra del bany vergonyosament nu.
            Quan vaig despertar em trobava perfectament bé. Res no em feia mal, ni tan sols tenia fred després d’haver passat una estona indeterminada inconscient a terra. Em vaig vestir per tapar les vergonyes i vaig anar cap a la cuina a menjar alguna cosa perquè la panxa em feia run-run. Mentre menjava galetes, vaig agafar el bolígraf i el bloc que normalment utilitzo per a fer la llista de la compra i vaig començar a gargotejar sense pensar.

           
            No vaig patir cap il·luminació, ni se’m va aparèixer la verge, ni res per l’estil, simplement em va sortir. Mai a la vida havia sabut res de res de mates o de física però en aquell moment em va semblar fins i tot normal tenir tots aquells coneixements dins del cap. Però com que la cosa era rara, vaig trucar a qui sempre té totes les respostes: ma mare. Li vaig explicar que havia trobat la fórmula per eradicar l’estupidesa humana i que què en feia. Ma mare em va preguntar si m’havia donat un cop al cap i vaig riure amb ganes. Em va aconsellar que no em fiqués en problemes, que l’estupidesa humana és un gran negoci i que en pagaria les conseqüències. Tenia raó, com sempre, i ho vaig deixar allà penjat.
            Vaig  trucar als col·legues per anar a fer unes birres. Tenia l’esperança que al bar de sempre amb els amics de sempre retrobaria la normalitat i la passió per les coses anodines, però no. A la pantalla gegant donaven un partit de futbol que em va semblar intranscendent entre dos equips que me la portaven fluixa i em vaig entretenir en calcular les paràboles que feia l’esfèric en els xuts de falta mentre la resta del bar cridava i corejava els gols.
            La birra que havia introduït al meu organisme demanava per sortir i vaig decidir evacuar-la en un lloc adient. El lavabo feia pena, semblava un aiguamoll putrefacte, però, per sorpresa, a la porta algú havia escrit una equació assegurant que el resultat era el número de telèfon d’una noia molt calenta. Quan vaig arribar a la barra vaig demanar un bolígraf al cambrer i vaig començar a fer operacions en un tovalló. Decebedor! Allò no donava com a resultat un número de telèfon, li faltava un dígit, una pressa de pèl en tota regla.
            Vaig tornar a casa decebut de la vida i de les persones en general. Estirat al llit tot em donava voltes i vaig pensar que era més feliç viure sent un idiota. Per això, mig borratxo, vaig decidir dutxar-me a veure si tenia un altre accident domèstic que fes recular aquella intel·ligència sobrehumana, però és clar, no tenia mampara, me l’havia carregat, i tampoc tenia pica, estava trencada en dos trossos. Vaig decidir anar a dormir i l’endemà ja pensaria en un pla millor.
            Però l’endemà la cosa es va complicar. El meu cervell, ben descansat, havia assolit un nivell superior de consciència que em permetia visualitzar les línies invisibles de la lògica que regien els objectes i accions del meu entorn. Haig de reconèixer que era xulo, la veritat, però no sabia què fer-ne d’aquell poder mental. Anecdòticament, vaig agafar un diari una mica enrederit, quatre mesos de res, total, les notícies semblen les mateixes, i en cinc minuts vaig fer els sudokus (nivells fàcil, mig i expert) i els mots encreuats. Allò va satisfer el meu ego, ja sé que no sembla gran cosa, però aquella fita suposava per a mi un abans i un després.
            Vist que els passatemps ja no eren un obstacle per a mi, vaig decidir anar a buscar un repte a la mida del meu nou intel·lecte o a patir un nou accident que em fes retornar al meu estat anterior, el que vingués primer, tant em feia. Però patir un accident va quedar ben aviat demostrat que no era factible: calculava les trajectòries dels vehicles en una frenada amb una distància X i un temps Y i em resultava summament fàcil esquivar-los. Per això vaig anar provocant i esquivant a la mort tot el matí i algun que altre insult, merescut, la veritat, també em vaig emportar. Però repte, repte, no vaig trobar-ne cap.
            Van passar els dies, les setmanes, i seguia igual: intel·ligent i sol. Tots els amics havien fugit, ningú no volia parlar amb mi, i la soledat em va abocar, sense voler-ho, a la solució. Sense res a fer, amb les parets plenes de fórmules inútils, avorrit com una ostra, vaig encendre la televisió i vaig anar passant canals sense trobar res interessant. Em va semblar frustrant que entre tota aquella quantitat de canals no hi hagués cap programa decent. Però quan vaig voler adonar-me’n, havia passat una hora i mitja i no havia pensat en res. Res de res. La tele havia abduït les meves neurones i m’havia evitat tenir que pensar. Simplement meravellós! Havia trobat la solució: amb els programes adients i una quantitat d’hores adequada podria calibrar el meu cervell i deixar-lo en un estatus “normal” que em permetés recuperar la meva antiga vida i ser feliç.
            I així estic, mirant Telebrinco, Antenamés, Discovery Craks, Quatrol, Difinity i tot un ventall d’anul·ladors cerebrals inconcebiblement gran i gratuït. I torno a ser una persona normal, amb temes de conversa racionals (futbol, Gran Germano, la Isla de los Tarados) i he recuperat amistats i coneguts que ja no veuen una amenaça en la meva genialitat indesitjada. I potser arribarà un dia en que tenir una intel·ligència privilegiada no sigui un llast i pugui fruir de l'intel·lecte i l'erudició, però fins que arribi el dia... Beneïda teleporqueria!


divendres, 15 de maig del 2015

Margarida

Margarida camina enriolada al costat d’en Narcís que l’agafa tendrament. El cos li tremola al seu contacte i la seva fragància li ronda fins al capvespre quan ja no està al seu costat. Diguem les coses pel seu nom: està enamorada. I és normal que una joveneta es quedi hores mirant l’horitzó abans de tancar els ulls per anar a dormir pensant en el seu estimat. Però la Margarida està intranquil·la, necessita estar segura de l’amor incondicional d’en Narcís i només se li acut una cosa per encertir-se. Arrenca delicadament d’una mata del jardí un homenet tendre i preciós i comença el ritual cabell a cabell: m’estima, no m’estima, m’estima, no m’estima.... Quan arriba al darrer, empal·lideix: no m’estima. Deixa caure l’homenet calb a terra i riu. Arrenca un altre i torna a començar, però en arribar al darrer cabell es repeteix la mateixa situació. Fa que no, rient amb nerviosisme, i n’agafa un altre: a la tercera va la vençuda. Però el fat sembla riure-se’n i es repeteix el mateix resultat. Enrabiada va arrencant els homenets, que no en tenen cap culpa, i els va amuntegant al darrera, rebutjats i calbs, mentre un munt de cabells diminuts li recorden el seu fracàs amorós basat en una superstició popular absurda. Arrenca el darrer homenet de la mata i comença de nou el ritual. Aquest cop no pot fallar, la seva futura felicitat està en joc. M’estima, no m’estima, m’estima... Quan arriba als darrers cabells veu que es repetirà el fatídic desenllaç i n’arrenca dos de cop. M’estimaaa!!!
Mentre en Narcís es desinhibeix amb la Rosa, la pobre Margarida se’n va al llit amb el cap ple de fantasies romàntiques. Potser aconseguirà viure la seva enganyifa fins al final, qui sap, però el més segur és que s’hagi de conformar amb algun humil card que, tot i no ser perfecte, l’estimi tal i com és.


dimarts, 12 de maig del 2015

Debredat d’isdiu

Corrents, corrents, agafo el metro i sento com la suor em rellisca espinada avall. L’aire condicionat no em fa cap favor i un fred punyent va conquerint el meu cos des dels peus fins al cap. I veig aquella noia que em fa tilín. Sempre puja a la mateixa parada. Però la gola em comença a picar i me l’escuro lleugerament, dissimulant. I ja el veig avenir, perquè el fred inclement no minva i en sortir del vagó és pitjor, la diferència tèrmica entre l’interior i l’andana és abismal, potser vint graus, i el fred que em corcava per dins es transforma en una sufocació que em regira l’estómac. I la noia que s’esmuny entre la gentada que s’amuntega a les escales i no puc fer res. Cares, braços, esquenes, olors, confusió, una mà a la butxaca per comprovar que la cartera segueix a lloc i, per sort, encara hi és. Surto al carrer i el sol estiuenc de Barcelona em saluda inclement a les tres de la tarda. Unes travessies més enllà, veig a la noia de nou, però es fica en un edifici i me’n vaig capcot a l’oficina. La tarda serà dura i el coll em fa cada cop més mal. L’aire condicionat de l’oficina em remata. Ada ja no dic de la buvanda que va sedvir ed freaky aquell, ans al contadi, l’envejo i blanejo dobal-li quan s’aixequi a fer un cafè. Bedò ber sodt adiba l’hoda de blegar i sudto a la calodeta de la tadda. Em deconfodta la bdisa suau que bufa i deixa el cel badceloní net de boirum. Efectivament, el cel és blau, hi ha dies que en dubto. Baixo al vetro i ensobego de ble abb la doia dels veus sobnis. Big en coma m’acosto, despidant ped la boca com un beix, i ella em somdiu decantant el cap lleugedament, deseptiva. I do b’ho puc queude, eb trobo vatal bedò genial a l’hoda. I un “hola” afònic em sudt bed la boca i ella diu. I mido d’esplicad-li que he abafat fded aquell bateix batí i que la veu eb tdaiciona, bedò ella no deixa de diude, i jo desesbedat, i batabam! Un esterdut ibbens i una bluja de gotetes que cauen a la seva cada angelical que es tdansfodma d’una maneda bdutal i s’allunya amb una empdenyada evident. Eb tdobo bassa balament ped plodar. Ada nobés vull un llit i dorbí, dorbí bolt i bolt i desbedtar i que tot hagi esdat un sobni.


dijous, 7 de maig del 2015

Acudit

            En Marçal està a la terrassa fullejant el diari. Cada matí dedica un parell d’hores a llegir les notícies i, si en té ganes, en acabat fa els sudokus o algun passatemps. Mentre ell s’entreté amb la lectura la Marina, la seva dona, feineja per casa o llegeix algun llibre aprofitant la tranquil·litat que li brinden aquestes hores matutines. Des de que en Marçal es va jubilar, forçosament segons ell perquè encara podia treballar molts anys, la vida conjugal havia patit un declivi important. Sempre estava de mal humor i enrabiat com si el món l’hagués traït i ho pagava amb ella, pobre!, que no feia res per merèixer l’ira dels seus rampells de vell poca-solta.
            Però aquest matí li espera una grata sorpresa a en Marçal, una sorpresa que l’agafarà totalment desprevingut: una descomunal erecció. Mentre fulleja es grata una mica l’entrecuix perquè una mena de coïssor l’incomoda, però no para esment, segueix a la seva sense deixar de llegir. Quan de sobte, alarmat, sent la tivantor de la carn i s’espanta com un xitxarel·lo. Triga uns valuosos segons fins que se n’adona del que és: un miracle!

-          Marina!!! – Crida com un boig sense atrevir a moure’s. – Marina, vine, corre, Marina!!!

Però la Marina, que el sent des del pis de dalt, no deixa el que està fent perquè pensa que serà alguna xorrada i s’ho pren amb molta calma.

-          Marina, per Déu! Baixa ràpid, corre!!!
-          Què vols? – Li contesta sense ni tan sols treure el cap per la porta.
-          Baixa, ràpid!!!

La Marina deixa la roba ben doblegada als calaixos, treu la pols dels mobles, posa bé la foto dels fills i, finalment, decideix baixar sense gaire esma.

-          Mira, si és una xorrada i m’has fet baixar per res, m’enfadaré – va dient mentre acaba de baixar les escales.

En sortir a la terrassa el veu vermell i en una posició forçada. S’espanta moltíssim i es tem el pitjor: un infart.

-          Àngela Maria! Per què has trigat tant? – Diu amb posat d’incredulitat.
-          Però què passa, no m’espantis. Estàs bé? – Pregunta ella amb cara de neguit sense entendre res de res.
-          Sí, estic bé, però fa un moment estava encara millor. He tingut una erecció brutal – diu abaixant el to. - Per això et cridava, per aprofitar. Quant fa que no la veus ferma?
-          Collons! – Renega amb cara de mala llet. – Per què no m’ho has dit? Hagués baixat abans.
-          És clar, volies que ho cridés als quatre vents i que se n’assabentés tot el veïnat, no?
-          No, és clar que no, però... – No va saber replicar. Es va callar i va marxar de nou cap a l’habitació per acabar la feina que havia deixat a mitges amb una sensació estranya al cos.

Uns dies després, oblidada la situació rocambolesca viscuda per tots dos fruit d’una inesperada erecció, la vida continua amb les seves rutines. Però per sorpresa de la Marina, mentre està fent feines a l’habitació sent que en Marçal la crida com un boig:

-          Marina, Marina! Baixa, corre!!!

Marina, en sentir la urgència en la veu del seu marit, té un déjà vu i, instintivament, pensa en una nova erecció i una segona oportunitat. Surt de l’habitació corrents com una esperitada. Al llindar de la porta ja s’ha tret el jersei. Baixant per les escales volen la samarreta interior i el sostén. A baix, com pot, s’allibera dels pantalons i, amb les calcetes i els mitjos gruixuts, es planta a la terrassa d’un bot.

-          Marçal!!! – Crida vermella com un titot.
-          Però... – en Marçal no pot ni dir el que està pensant. – Què fas, Marina? Fes el favor de vestir-te! Hem de trucar als bombers, ràpid, a la casa dels veïns s’ha calat foc. Mira quina fumera! – I fent que no amb el cap li recrimina: - De veritat, només penses en sexe!



dimarts, 5 de maig del 2015

Segueix la llum

El dolor va començar a les deu de la nit. La foscor es va contraure inexplicablement en una espiral desconcertant que l’empenyia cap a endavant, a contracor. I tal com va començar, es va aturar. Va ser un instant intens on el temps es va descompondre fent que la calma posterior fos tensa i hostil. I quan al cap d’una bona estona es va permetre el luxe de relaxar-se, va tornar, un xic més intens, un xic més llarg que abans fins que es va aturar de nou.
Inconscientment va buscar una raó per a aquell dolor, però no la va trobar. No localitzava el focus d’aquell patiment que el feia agonitzar. Durant mesos havia estat suspès en una felicitat ingràvida i irreal, sempre hi havia algú que en tenia cura sense que se n’adonés i així hom pot viure feliç sentint les veus familiars sense rostre, obrint els ulls a una realitat borrosa i fosca, però feliç. I de sobte aquell dolor. Allò només podia significar una cosa: s’havia acabat.
Amb cada fiblada el dolor l’empenyia al caire de l’abisme. Pràcticament podia treure el cap i abastar el cel i l’infern, però la por que no havia sentit fins a aquell moment es va apoderar del seu cos feble i adolorit i el va paralitzar. Allò va fer que el dolor es multipliqués a l’igual que les corredisses al seu voltant. De fons sentia una alarma, veus que l’alteraven més i més. I el dolor intens i implacable, cruel. Ja no hi havia pausa, no hi havia treva, el dolor punyia sense pietat, no el volia allà per més temps i es va obrir una escletxa en la foscor. Un fil de llum, una ombra radiant en un món d’obscuritat que semblava reclamar la seva presència i es va rendir. Va deixar de lluitar, va relaxar el cos, va deixar volar la ment emboirada per l’esforç i va lliscar com un sospir cap a la llum.
El dolor va desaparèixer igual que la foscor. Havia passat a l’altre costat i la claredat era encegadora. Ningú li havia preguntat si estava preparat o si ho volia. El temps havia decidir per ell i la llum el va acollir en aquell altre món a on no s’atrevia a llençar la mirada. Tenia por? És clar, qui no en tindria. Però amb el darrer bri de força que li quedava va obrir tímidament els ulls, a mitges, i el que va veure el va meravellar.

-          Et diràs Lluís – li va xiuxiuejar sa mare.


En aquell instant la llum del nou dia es va obrir com els seus ulls i el món el va saludar. En braços de sa mare va entendre que el que pensava que era el final, tan sols era el principi.