Havia
trigat deu anys però ho havia aconseguit. L’enginy era esbalaïdor:
una sèrie d’elèctrodes neurotransmissors connectats al cap del
subjecte mitjançant els quals, i gràcies a un potentíssim
ordinador, tota la immensitat creadora de la xarxa estava al seu
abast. Era un procés complex que requeria de preparació mental
prèvia així com de la ingesta de certes substàncies psicotròpiques
per a facilitar la desinhibició i afavorir la creativitat portant el
subjecte a un estat de trànsit durant el qual hauria de ser capaç
d’escriure obres literàries de gran qualitat.
Les
primeres proves amb connexions curtes donaren resultats prometedors.
El cansament físic, però, també va ser força important. Sospesant
els pros i els contres, va decidir llançar-s’hi: escriuria una
novel·la. No, una novel·la no: la millor novel·la de la història!
Els
preparatius van ser amoïnosos però en uns dies tot estava
enllestit. Es connectà els elèctrodes, s’insertà al braç
esquerre la via de la màquina d’alimentació parenteral, la via de
sèrum fisiològic barrejat amb les substàncies psicotròpiques al
dret i s’acomiadà de la realitat durant 348 hores. El resultat:
una novel·la en cru de més de mil cinc-centes pàgines.
Després
d’un parell de setmanes de repòs i bones menges es va dedicar a
corregir i a reescriure l’obra. No podia estar-ne més orgullós.
El manuscrit el va enviar a un amic editor que va prometre,
desconeixent l’origen cibernètic de l’obra, llegir-la amb tota
la consideració que li mereixia el seu amic.
L’espera
es feu més àrdua del que havia previst però el veredicte arribà:
«És una puta merda!» li va dir l’amic editor. El món li va
caure al damunt. No s’ho podia creure. «Però no pateixis pas amic
meu,» va dir enriolat després d’una petita pausa, «aquesta és
la merda que anhelen les multituds. Tenim a les mans un
best-seller!».
Va
penjar i va fer una ganyota estranya: no sabia del cert si ho havia
aconseguit o no.
Ivan Bonache, abril de 2021