Coneixedor de la seva pròpia hipocondria va agafar un full en blanc i un bolígraf blau. Els primers traços van ser imprecisos, com si la tinta es negués a deixar empremta d’aquella bogeria, però finalment es va rendir a la lògica utilitat i el blau va brillar metàl·licament en les filigranes de la lletra lligada.
Va escriure febrilment tot allò que mai havia gosat dir-li, o millor dit, allò que li havia dit però que ella no havia volgut escoltar. Li va agrair les mentides tan reals, les falses emocions que li van fer sentir, la il·lusió mai trencada que es va anar diluint com un terròs de sucre al cafè calent.
Mentre es dessagnava paraula a paraula, una gota de suor li va
lliscar fins a la punteta del nas on va dubtar si deixar-se endur per la
gravetat del moment abans de caure i morir esclafada sobre el paper deixant un
cercle fosc. No importava gaire. La qüestió era no deixar res sense escriure,
tornar real tot allò que el vent havia arrossegat cap a l’oblit.
Quan la buidor li va oprimir l’alè, no va saber acomiadar-se,
sense forces, i simplement va posar un punt i final, una petita implosió
destructiva que creixeria dins seu com un paràsit que s’apodera, pam a pam, de
cada bri de vitalitat del seu hoste abocant-lo a una pau sense retorn.
La carta va arribar al seu destí amb el color groguenc dels
anys, com aquelles cartes antigues oblidades en algun bagul que desvetllen
secrets que ja no importen a ningú. I quan la va obrir amb mans tremoloses i
una estranya sensació al cor, de dins només en van sortir pedaços esmicolats
d’una vida en comú que no havia pogut ser.
Ivan Bonache, març 2016