dimecres, 19 de març del 2014

Un any passa volant

Sembla mentida, però avui fa un any que el blog Mapes del Món es va donar a conèixer amb el relat Amb poques paraules i des de llavors no han estat pas poques, les paraules.
És curiós com l’escriptor, afeccionat en el meu cas, passa per diverses fases al llarg d’un any: curiositat, efervescència, deixadesa, obsessió, assentament, col·lapse,... I podria dir-ne algunes més, però no cal.
El realment important és escriure i fer-ho per a un mateix. No hi ha felicitat més gran que ser capaç d’escriure una cosa que tu voldries llegir d’un altre escriptor. Però sovint es perd de vista la fita, t’encega el nombre de visites, els comentaris, els +1, les vegades que comparteixen el teu relat, i en el fons escriure és el que volies però la xarxa t’enganya, et manipula, i acabes mirant el blog cada dia per altres raons i tot perd una mica de sentit.
Espero que Mapes del Món tingui llarga vida, que les musses no m’abandonin, que la il·lusió sigui la meva guia i que tots vosaltres vulgueu seguir llegint històries sortides de moments i vivències que ens han portat a tots fins a on ara estem.
Salut i inspiració!

dimarts, 11 de març del 2014

No són hores

-         Per què no ens dutxem junts? – Pregunta ell de sobte.
-         Ara? – Diu ella amb els ulls esbatanats com si hagués dit la bogeria més gran del món.
-         Sí! Ara! Vinga, aixeca’t del sofà, aprofitem que els nens dormen.
-         Quina mandra! Deixem-ho per a un altre dia.
-         Quin dia? – Pregunta inquisitivament. – Darrerament no hi ha dies, ni ocasions. Ja sé que estàs cansada després de tot el dia amunt i avall, però jo no m’he estat tocant la pera precisament...
-         Ja ho sé, jo no ho he dit pas això.
-         No, però sembla que tu sempre estiguis més cansada, més atabalada, més preocupada, més estressada, més tot, i treballem tots dos.
-         Ja ho sé, però és que darrerament no estic d’humor. No ho vull pagar amb tu, però... no en tic ganes.
-         Recordes quan ens vam conèixer?
-         Clar que ho recordo, però no és el mateix.
-         Clar que no és el mateix! Només faltaria. Nosaltres no som els mateixos. La vida ens ha passat factura, però això no vol dir que haguem de renunciar a tot. Som pares, però també som parella. En cap moment vam renunciar a una cosa per passar a ser l’altra en exclusiva, oi què no?
-         No – el mira encuriosida. – On vols anar a parar?
-         Doncs que alguns cops paro un segon, a la feina, i somric recordant aquells petons absurdament llargs que ens deixaven els llavis envermellits, i aquell sabor teu a la boca, la teva olor a la meva roba. De tant en tant voldria retrobar aquells petons, perquè sí, no cal fer res més, com un joc.
-         Les coses amb el temps perden intensitat. Allò que en un principi ens feia feliços, ja no és suficient. Som egoistes.
-         No crec que sigui egoisme, és més aviat conformisme. Acabes conformant-te amb el que tens sense lluitar per no perdre allò que tenies. No és fàcil. Has de trobar el teu espai entre la parella, els fills, la família i els amics, i tenir temps de ser creatiu, original i romàntic. Potser no cal abastar-ho tot. Potser amb una mica cada dia és suficient. Vinga! – L’estira de les mans, però no es vol aixecar. – Deixa de ronsejar!
-         Mmm! – Gemega i es deixa arrossegar, sense aixecar-se. Des del terra, el mira divertida.
-         M’estàs provocant! I al final em trobaràs, ho saps, oi?
-         Si? I què faràs? Portar-me per la força a la teva cova i abusar de mi?
-         Pensa que a la meva cova hi ha una dutxa amb hidromassatge i un llit de matrimoni. Jo me’n vaig cap a dalt.

Mentre puja les escales sent com la dona posa en marxa el televisor. Una mica decebut se’n fa a la idea de que serà una altra dutxa amb final feliç amb aquella sensació agredolça de buidor i plaer que tan bé coneix.

diumenge, 2 de març del 2014

Cartes d'amor sobre la pell

Un cop al mes ella el ve a veure. Tancant els ulls amb força pot imaginar que estan al dormitori de casa, o en un hotelet, però costa. Només tenen tres hores i als cinc minuts ja estan nus. Tenen moltes coses a dir-se, però la urgència del desig parla molt més fort. No hi ha temps quan no pots pensar. Les boques caminen per allà on la imaginació es perd, per on les olors porten records llunyans, intensos. Els sospirs busquen els racons, calfreds de plaer entre abraçades d’un oblit momentani i sublim, deixar-se fer, reaccionar.

            Cansats i satisfets es queden abraçats una llarga estona sense dir res. Llavors ella agafa un retolador permanent i comença a escriure-li pel cos tot allò que no gosa dir. Primer al braç dret, amb lletres petites. Després, l’esquerre. Al pit en una espiral al voltant del cor. Per les cames, de les natges fins als peus. A l’esquena, la lletra d’una cançó d’amor. Necessita escriure-ho tot, fer-ho real, saber que les paraules quedaran ocultes sota la roba com una carta d’amor viva que romandrà amb ell fins al proper encontre.

Ella surt a la realitat diària i ell torna a la cel•la. Cadascú s’emporta l’olor de l’altre, el sabor a la boca. Quan no pugui més només hauran de llegir a la pell la raó que l'ha d’ajudar a aguantar un dia més, i un altre, i un altre, i un altre, fins que es tornin a trobar.