L’altre
dia passava pel costat de la parròquia de Sant Pere quan vaig veure un senyor
que tocava la guitarra. Era molt maldestre i se’l veia patir mentre arrencava
quatre notes estridents a l’instrument esquerp. Coneixedor com soc dels
misteris musicals, em vaig acostar i, a una distància prudent, el vaig saludar,
però ell continuà a la seva sense parar esment a la meva presència. La funda
oberta als seus peus estava ben buida i hi vaig deixar caure una moneda.
Llavors sí que va alçar la vista i em va mirar amb infinita gratitud. <<Visc
un infern>> em va confessar quasi plorós. <<Aneu amb compte amb el que
desitgeu puix que es pot acomplir>>. El vaig mirar sense entendre. <<Jo
abans estava tolit i vivia de l’almoina i la caritat de la gent piadosa. Però
vet aquí que un bon dia després de dir el rosari, recitar un parenostre, deu
avemaries i un gloriapatri, vaig desitjar guarir-me>>. Un gran sanglot el
va deturar dramàticament i, com va poder, va continuar. <<Un raig de llum
m’il·luminà des del cel, m’alçà i ja no vaig menester les crosses, car les
cames m’aguantaven dempeus per primer cop en vint-i-cinc anys>>. No
donava crèdit a la història, un ver miracle, però encara menys a la tristesa infinita
que em transmetia. <<Bon home, no és potser aquest prodigi motiu de joia?>>
vaig inquirir. Em va mirar dolgut. <<Tothom té un lloc en aquest món. El
meu era aquí a terra, demanant per poder menjar. No era gaire, però era feliç a
la meva manera. Ara, sa com un roure, no puc pidolar, les senyores s’espanten i
em defugen, i soc massa vell per treballar, per això intento guanyar unes
monedes tocant. Si tan sols m’hagués deixat coix!>>. Sense saber com
confortar-lo, li vaig ensenyar els acords d’una cançó popular.
Ivan Bonache, 14 de maig de 2018