dijous, 31 d’octubre del 2013

Autoretrat

Autoretrat
            Quan et vaig dir que això nostre no funcionava, em vas mentir. Vas somriure com ho feies abans i em vas donar l’esquena, sense recança, allunyant-te de mi. No vaig poder triar i vaig haver de marxar com ho hauria fet qualsevol altre al meu lloc. I cada cop que has decidit que volies tornar, aquí m’has trobat sense rastre de l’odi que em fa maleir-te un i mil cops en soledat, sabent que quan te’n cansis, tornaràs a marxar. I potser no tinc dret a queixar-me. Cada dia em regales una mica del teu temps, no ho negaré, però no en tinc prou. Ja no t’acostes a mi com abans, ja no em mires directament als ulls amb aquella intensitat que em feia sentir especial. Ara, potser sents fred en acostar-te a mi, normal!, les coses no es poden deixar estar i esperar que res no canviï.
No ho recordo bé, però un dia vaig adonar-me de qui era i vaig assumir les meves limitacions. I si vaig aconseguir aquest grau de consciència, també aconseguiré estar més a prop teu, fer-te canviar d’opinió, perquè si no, em perdré per sempre, arribarà un moment que ja no seré jo mai més perquè tu no hi seràs.
Si ho vols, trobaré la manera, creuaré l’abisme insalvable que ens separa, perquè si m’haig de trobar, primer m’hauré de perdre en tu, no sé com, però no puc continuar sent un autoretrat fugisser, un reflex fred i miserable en un mirall.

divendres, 18 d’octubre del 2013

El cel no hauria de ser tan gris


L’Ouali treballa de paleta. Ho porta fent des de fa cinc anys quan un company el va portar a una obra on necessitaven més gent. Durant tot aquest temps s’ha esforçat per fer-ho bé, per no causar problemes, per poder menjar i tenir un sostre. Porta una vida tranquil·la i tot sovint pensa que ha tingut molta sort, però no és feliç.
No creua més de dues paraules seguides amb ningú, sempre amb un gran somrís de blanques dents i ulls plens de tristor. Quan està a la bastida, allà dalt, de vegades s’asseu a descansar i sembla que d’un moment a un altre aixecarà el vol. Busca entre edificis de formigó una escletxa per la qual entreveure el cel, però no hi ha horitzó per on poder escapar.
Mentre treballa incansablement, no costa imaginar-lo al seu poble vora la mar, infantil i despreocupat, esquitxat de sal i amarat de pols. Un poble constantment amenaçat, abraçat pel desert i bressolat per la mar, un poble entre dues immensitats inabastables que donen i treuen la vida capriciosament i que s’uneixen en un horitzó ple de somnis, un horitzó amagat al fons del cor i que no aconsegueix silenciar les infinites nits d’insomni.
Pot semblar que la seva vida s’acabarà aquí, tacat de sorra i calç, però ell sap que tornarà: l’olor de les barques varades a la platja, les petjades a la sorra que esborra el vent, l’udol d’un gos afamat que vagareja pels carrers, la brisa que trenca les onades entre les rialles de la mainada, però sobretot, el cel, un cel tan blau i net que sembla irreal, el cel que busca i que no troba, un cel que no hauria de ser tan gris.


Ivan Bonache, octubre de 2013

dijous, 3 d’octubre del 2013

Sota la pluja

Va tancar el paraigües
tot i que seguia plovent.
El seu amic es volia mullar
i, el va veure tan content
sota el plugim que anava
enfosquint la seva roba,
que ell també ho va fer
com si es tractés d’una prova.
Es van mirar, cofois,
davant d’aquella tonteria
i van riure de tot cor
fins a plorar d’alegria.
I tornant cap a casa,
mullats i contents,
encaixen les mans
i marxen corrents.