dimecres, 1 de desembre del 2021

Si no t’hagués conegut




De fa sis mesos ençà li costa dormir a les nits. Somia que està amb ella. L’observa, impassible, fent veure que no sent res, agonitzant secretament, mentre ella tanca els ulls, i es desperta panteixant, amb un pes insuportable al pit, incapaç de tornar a aclucar els ulls. Es lleva cansat i la dona li diu que fa mala cara. El mira per sobre del cafè amb llet sense atrevir-se a preguntar.

Els dies al conservatori passen sense pena ni glòria. La resta d’alumnes són espectres que poblen les hores mortes que llangueixen fins que pot tornar a estar amb ella a soles, una hora de classe que se li escola entre els dits. I quan marxa, es mortifica per sentir el que sent, però no ho pot evitar. No li havia passat mai i no gossa confessar-ho ni al seu millor amic.

A casa la situació empitjora. La dona està tensa i qualsevol fotesa acaba en discussió. Al llit ja no funcionen, ell no en té mai ganes, massa coses al cap, li diu sempre que la rebutja, i la dona plora en secret quan no la veu. De joves, abans de casar-se, es van prometre que si algun dels dos deixava de sentir el mateix, serien sincers l’un amb l’altre abans d’enganyar-se i fer-se mal, però potser ja l’enganyava llavors.

Quan arriba a casa agafa la guitarra i practica una sonata de Leo Brouwer que havia deixat a mitges. Els dits li fallen inexplicablement, a ell, el millor de la seva promoció, la malaguanyada promesa que ha acabat consumint-se en un conservatori de segona, i perd el compàs. Cec de ràbia agafa la guitarra pel mànec i l’estavella contra la paret. La dona entra corrents i el mira amb ulls esbatanats. Està agenollat a terra, plorant, esmicolat com la seva guitarra i, per fi,  li confessa: «Maleït sia el dia que la vaig conèixer! És quasi una nena, per déu! Però quan toca, els seus dits acaronen les cordes i les notes dansen sota el seu domini innat. Tanca els ulls i deixa que la música la posseeixi. Això no es pot ensenyar, és un do! I jo, només de pensar-hi, em corseco d’enveja».


 Ivan Bonache, novembre 2021


 


divendres, 29 d’octubre del 2021

Venjança humida





El detectiu l’estava esperant assegut a la cadira de pell desgastada. A l’informe s’exposaven minuciosament tots els detalls. Amb ulls plorosos va observar les fotos que havia fet del seu marit i aquella secretària tan jove i formosa. «Deixi-ho estar. Demani el divorci. Té proves suficients per plomar-lo. No es fiqui en embolics o ho pagarà molt car» li va dir l’experimentat detectiu, però ella no l’escoltava.

Va desatendre les seves obligacions per fer guàrdia davant de casa de la secretària fins que un dijous a la nit els va veure sortir a tots dos. Els va seguir a certa distància tal com havia vist fer a les pel·lícules, fins que van entrar al pàrquing d’un motel. Encegada per la ràbia va continuar conduint fins a una benzinera. Va entrar a la botiga i, després de donar voltes sense sentit pels passadissos abarrotats de productes, va comprar un bidó de benzina d’un galó.

Quan entrà a la recepció del motel, el maquillatge dels ulls se li havia corregut de tant plorar. Per dos cents dòlars l’home que seia darrere del taulell li va facilitar la clau mestra. Va obrir la porta de l’habitació amb molt de compte i, bidó en mà, sorprengué els amants en ple acte sexual. Els va ruixar a tots dos mentre els insultava grollerament. La noia xisclava desesperada; ell implorava clemència. Quan va treure l'encenedor de la butxaca de la gavardina i va fer aparèixer la flama, les seves cares reflectien un horror profund. Sense dir res, el va llançar sobre el llit amb menyspreu. La paràbola que va descriure en l’aire es va fer eterna. L’encenedor va caure sobre els llençols xops però en comptes d'explotar en una gran flamarada, es va apagar sens més. «Rebràs notícies del meu advocat» va escopir-li la dona fent mitja volta i sortint de l’habitació. Just en aquell moment l’home es va adonar que la suposada benzina no feia olor a res.

 Ivan Bonache, febrer 2021




divendres, 24 de setembre del 2021

Llibertat incondicional



Aquell dia, ben d’hora, havia plogut i el patí estava ple de petits bassals. Mirava sense veure entre els barrots de la petita finestra esperant el recompte del matí. A la paret, sobre l’escriptori, hi tenia penjades les fotos del seu fill. Un funcionari obrí la porta amb un escarit «Bon dia». Tot correcte. Sortí al passadís, baixà les escales fins al pati i s’esperà fins que van obrir el menjador. Cada dia el mateix: un cafè amb llet aigualit, un entrepà minúscul i els companys de taula parlant de temes mil cops repetits. Però ell no els escoltava, aquell dia no. El seu entrepà va ser ràpidament reclamant pel companyó del costat i el cafè amb llet es va perdre per l’aigüera. Mentre la resta d’interns guardaven els coberts i els gots a la consigna, ell es va quedar al bell mig del pati, somrient. Un funcionari se li va atansar i li va preguntar si es trobava bé. Va assentir amb el cap sense moure’s de lloc. Plovisquejava. Mirà el cel sentint les gotetes impactant dolçament contra el seu rostre. Quan ja estava ben moll, el cap de mòdul va ordenar que el portessin al seu despatx per parlar seriosament amb ell. Dos funcionaris es van acostar però abans de poder fer res ell els hi va dir «Em sap greu però haig de marxar». «Què vol dir que has de marxar?» li preguntà el més jove dels dos. Sense respondre, es va anar enlairant fins que, en un obrir i tancar d’ulls, va desaparèixer cel enllà amb un esclat encegador que va obrir una clariana entre els núvols. Un raig de sol s’escolà capritxosament il·luminant el patí just on els funcionaris i alguns curiosos havien presenciat els fets. Oficialment l’intern 12006003 aquell dia va marxar en llibertat després d’haver complert la seva condemna.

Ivan Bonache, novembre 2021


dissabte, 19 de juny del 2021

La mort d'un 10

 



Maradona està viu. M’ho ha dit un amic que en sap un niu de futbol. Es veu que si de jove has sigut un as de la pilota, et perdonen certes coses que a algú altre no li perdonarien. És més, si durant la teva carrera esportiva has aixecat la Copa del Món, encara et perdonen més coses. Et veneren com a un 10 i pots marcar gols amb les mans perquè són les mans de 10. Pots conduir embriac pels carrers del centre de la ciutat amb el teu cotxe esportiu i no passa res perquè condueixes com 10 mana. I quan et retires et fan homenatges i només se'n recorden dels mèrits futbolístics, de la resta, bo o dolent, se n’obliden. I quan has deixat el futbol, però encara t’has deixat molt més a tu mateix, et continuen venerant perquè no et veuen a tu, veuen a qui eres quan eres el 10 del futbol i els paparazzis burxen a la teva vida privada i ho esbomben tot.

Una persona molt propera li va aconsellar que es morís perquè quan ja l'has vessat massa cops fins i tot a un 10 del futbol li passa factura, però dels morts tothom en parla bé. I per això el vint-i-cinc de novembre de dos mil vint va fingir la seva mort. Va anar a l’enterrament disfressat i no el va reconèixer ningú, ni els fills.

Ara es diverteix de nou jugant al futbol a una platja de Cuba, no sé quina, i els turistes li donen monedes per a fer-se fotografies amb ell perquè els hi recorda a un futbolista mort. Però en  Maradona està viu. Sempre ho estarà.


                Ivan Bonache, maig de 2021


dijous, 20 de maig del 2021

Bledes




L’avi va morir de matinada un dia fred de novembre. Tot i que dels morts sempre se’n parla bé, ningú estava gaire trist pel seu traspàs. Però quina va ser la sorpresa quan a l’hora de sopar, una mica pàl·lid i ullerós, va seure a taula i es va menjar les bledes amb patates. Ningú va dir res. Van endevinar de seguida que al més enllà tampoc no el volien.


Ivan Bonache, abril de 2021



dimarts, 11 de maig del 2021

Best-seller


         Havia trigat deu anys però ho havia aconseguit. L’enginy era esbalaïdor: una sèrie d’elèctrodes neurotransmissors connectats al cap del subjecte mitjançant els quals, i gràcies a un potentíssim ordinador, tota la immensitat creadora de la xarxa estava al seu abast. Era un procés complex que requeria de preparació mental prèvia així com de la ingesta de certes substàncies psicotròpiques per a facilitar la desinhibició i afavorir la creativitat portant el subjecte a un estat de trànsit durant el qual hauria de ser capaç d’escriure obres literàries de gran qualitat.

Les primeres proves amb connexions curtes donaren resultats prometedors. El cansament físic, però, també va ser força important. Sospesant els pros i els contres, va decidir llançar-s’hi: escriuria una novel·la. No, una novel·la no: la millor novel·la de la història!

Els preparatius van ser amoïnosos però en uns dies tot estava enllestit. Es connectà els elèctrodes, s’insertà al braç esquerre la via de la màquina d’alimentació parenteral, la via de sèrum fisiològic barrejat amb les substàncies psicotròpiques al dret i s’acomiadà de la realitat durant 348 hores. El resultat: una novel·la en cru de més de mil cinc-centes pàgines.

Després d’un parell de setmanes de repòs i bones menges es va dedicar a corregir i a reescriure l’obra. No podia estar-ne més orgullós. El manuscrit el va enviar a un amic editor que va prometre, desconeixent l’origen cibernètic de l’obra, llegir-la amb tota la consideració que li mereixia el seu amic.

L’espera es feu més àrdua del que havia previst però el veredicte arribà: «És una puta merda!» li va dir l’amic editor. El món li va caure al damunt. No s’ho podia creure. «Però no pateixis pas amic meu,» va dir enriolat després d’una petita pausa, «aquesta és la merda que anhelen les multituds. Tenim a les mans un best-seller!».

Va penjar i va fer una ganyota estranya: no sabia del cert si ho havia aconseguit o no.



                Ivan Bonache, abril de 2021

diumenge, 2 de maig del 2021

De testos i olles

 



Vaig marxar de casa molt jove perquè no suportava al meu pare. Em vaig prometre que mai no seria com ell. Però l’altre dia, mentre m’afaitava, la imatge que em tornava el mirall no era pas la meva, era, com sempre em deia la mare, el seu viu reflex. Des de llavors m’odio profundament i m’he deixat créixer la barba.



Ivan Bonache, març de 2021


dimecres, 28 d’abril del 2021

Punt feble


John va perdre la dona, el gos i el cotxe a mans d’uns mafiosos que ho van pagar amb la vida. Des de llavors combat el crim implacablement pels carrers de Nova York. Com cada matí ha entrat al seu despatx entre les mirades d’admiració dels companys. De sobte, un crit esfereïdor. Quan han obert la porta se l’han trobat de cul a terra, tremolant, i a sobre de l’escriptori, una aranya diminuta.


Ivan Bonache, març de 2021

dissabte, 20 de febrer del 2021

Tsundoku


Tsundoku:
terme japonès que descriu l'hàbit d'adquirir materials de lectura
tot deixant que s'amunteguin a casa sense llegir-los.

Quan entra a casa deixa les claus a sobre d’una pila de llibres. Busca sense pressa una ubicació adient per a un nou exemplar que ha comprat a la llibreria de la cantonada. És el darrer llibre d’un escriptor que, en el fons, li sembla pretensiós i pedant però que està molt de moda. La llibretera li ha recomanat tan apassionadament que no li ha pogut dir que no.

Amics i familiars comencen a estar preocupats. Coneixen sobradament la seva gran afició a llegir però això ja comença a passar de taca d’oli. Algú ha mencionat, com qui no vol la cosa, un possible cas de la síndrome de Diògenes però ell sempre s’escuda en la seva bibliomania.

A soles entre passadissos estretits i habitacions colgades de llibres multicolors, n’agafa un a l’atzar i n’arrenca una pàgina. S’imagina la llibretera nua, descobrint per fi que aquell noi tímid i introvertit és en realitat l’amor de la seva vida i li demana que la posseeixi salvatgement. El fruit d’aquell moment onanista acaba empastifant la pàgina de dubtosa qualitat literària i amb la culpabilitat a flor de pell es pregunta si algun dia tindrà el valor de confessar-li el que sent o si en el fons ja és feliç tal com està.


                Ivan Bonache, gener de 2021

dilluns, 4 de gener del 2021

Un dels nostres



Sona el mòbil. És aquella aplicació que s’ha instal·lat fa quatre dies i que li està canviant la vida. Com que no hi ha gaire trànsit a aquella hora l’agafa per veure quina noia li ha respost. No està malament. Amb la mà esquerra al volant i la dreta al mòbil, un ull en la carretera i l’altre en la pantalla, llegeix que vol quedar aquella mateixa nit i li adjunta una adreça.

Es passa la tarda arreglant-se. A la dutxa es masturba per no arribar massa calent a la cita. Busca l’adreça al navegador del cotxe i se sorprèn de veure que l’envia cap el cementiri. Quan hi arriba, la noia, espaterrant, ja l’espera. Sense badar boca es fonen en un petó llarg i humit. Ella l’agafa de la mà i el porta cap a dins del recinte. Fa una mica de fred i tot és força tètric a aquelles hores, però està tan excitat que la seguiria fins a la fi del món.

Entre les flors d’una tomba recent, fan l’amor. Mai no havia sentit aquell fred tan punyent ni aquell plaer tan profund. S’escorre entre convulsions orgàsmiques i es deixa caure de costat. La noia riu i li assenyala el nom de la làpida. Ell no li veu la gràcia. Aquell pobre infeliç es diu igual que ell. Agafa la roba i, mig nu, se’n va corrents cap a la sortida. A mesura que s’allunya va veient ombres i figures que es belluguen per tot arreu. Esglaiat, ja no se’n recorda de la noia, només vol sortir d’allà i anar-se’n cap a casa. Però no pot. La sortida està tancada.

«Un dels nostres!» sent darrer seu, «Un dels nostres!» repeteix algú més enllà. La noia apareix entre la boirina i amb veu rogallosa li diu «No corris, ja estàs a casa. Encara no ho has entès? Algú t'hauria d'haver dit que no és bona idea mirar el mòbil mentre condueixes».

 

Ivan Bonache, desembre 2020