dijous, 16 d’octubre del 2014

La gent ja no xiula

L’altre dia anava cap al gimnàs i sense adonar-me’n vaig començar a xiular. No recordo quina cançó era, però em vaig adonar de que la gent que m’anava creuant em mirava.
Primer no en vaig fer cas, imaginacions meves, però al cap d’una estona em va pujar la mosca al nas i, rumiant rumiant,  vaig arribar a l’estranya conclusió de que allò que cridava l’atenció de les persones amb les que em creuava era que xiulés.
Feu memòria: quina va ser la darrera vegada que vau veure xiular a algú pel carrer? Doncs això, la gent ja no xiula, o si ho fa, ho fa d’amagat a casa, en privat, com tantes altres coses. Però al igual que entenc que la gent no es masturbi pel carrer, per exemple, no sabria dir quin és el motiu de que la gent ja no xiuli en públic. És com si els hi fes vergonya sentir o ser sentits per algú altre en un acte merament musical. Abans, si tenies por, xiulaves; si volies dissimular, xiulaves; si eres un home fornit i viril amb el pit ple de pels, xiulaves a les dones boniques. Ara no, i de dones boniques hi ha, i tant!, però ja no se les xiula, lleig!, i potser posar els morros com si anessis fent petons a l’aire és el que ha fet que xiular quedi estigmatitzat.
El fet és que arribar a la conclusió de que xiular s’està perdent va fer que en arribar al gimnàs em sentís eufòric i va calar en mi la idea de que sóc el darrer xiulador del món mundial. Potser un dia se m’acostarà algú, encuriosit, i em voldrà fer una entrevista, o dedicar un programa a aquells sons meravellosos que surten dels meus llavis xiuladors; potser apareixeré en programes de tarda xiulant davant d’un públic ple de iaies enfervorides i seré trending topic durant uns dies abans de tornar a l’oblit; i anys més tard reapareixeré en programes soporífers vivint de la glòria d’haver estat reconegut com el darrer xiulador i li diré a tothom que he obert una escola de xiulaires i la gent badallarà i es preguntarà perquè coi aquell tanoca que surt a la seva tele de plasma de setanta-cinc polsades no para de dir rucades sobre com fer l’ocellet mentre llença petonets a l’aire i canvien de canal.
I sense saber com, em vaig trobar caminant lentament cap a la posta de sol mentre xiulava una cançó, i dues noies boniques en bikini se m’acostaven i caminàvem de bracet, rient, picant-nos l’ullet perquè ja sabíem que passaria i jo era el paio més guay del món. Però de sobte, les dues noies van començar a pegar-me i jo no entenia res, i em vaig cobrir la cara com vaig poder.
De sobte vaig obrir els ulls.  Em vaig veure entre dues senyores que em bufetejaven i deien als altres que em deixessin respirar entre les cintes de córrer i les bicicletes estàtiques. Ho vaig entendre tot en un instant i em vaig aixecar, mort de vergonya. Mentre m’allunyava, m’anaven preguntant si em trobava bé i jo, xiulant, vaig fotre el camp d’allà com si no hagués passat res.