Ruptura

Aguanta el moment com pot. S’ha promès que aquest cop no plorarà. Encara no fa ni tres anys que van començar i ja s’ha acabat. El té allà al davant, expectant, esperant que s’acabi tot per donar-se mitja volta i sortir corrents. No és culpa seva i ho sap. No és culpa de ningú. Hi ha relacions que neixen amb el temps comptat, és així, no es pot lluitar contra el destí: s’entrega en cos i ànima i cada cop acaba amb aquella mateixa sensació agredolça d’haver-ho fet tan bé com sabia i, malgrat tot, s’ha de girar pàgina i seguir endavant. Potser algun dia es trobin pel carrer, es saludaran com vells amics i parlaran cinc minuts, però ja no serà el mateix, i una llàgrima, sense voler, se li escapa rodolant galta avall i cau a la comissura del llavi que dibuixa un somriure perquè, malgrat tot, no és un moment trist. Li allarga el butlletí amb les notes i s’acomiada. Mentre el veu corrents saltironant alegrement es promet reflexionar seriosament sobre el seu futur: potser no està preparada per ser mestra d’educació infantil.

Una tarda de diumenge

Tornant de casa dels avis el nen anava distret mirant per la finestreta. La llum dels fanals anava passant a tota velocitat a intervals regulars mentre la lluna, ben grossa i lluminosa, inundava el cel d’una claror fantasmagòrica.

De sobte, els ulls infantils es van obrir de bat a bat en veure com un estel recorria un tram a l’horitzó i desapareixia. “Un estel fugaç!” va pensar i de sobte el cotxe va fer una batzegada i va perdre velocitat. El monovolum gris del pare es va transformar lentament en un esportiu italià vermell de tracció elèctrica i soroll inconfusible; la carretera va passar del dur asfalt a una superfície tova feta a base de cautxú de pneumàtic reciclat; els fanals s’havien transformat en tobogans plens de llums fluorescents; les voreres, en piscines de boles infantils d’infinits colors; les fonts, on normalment els gossos beuen i es pixen mentre els seus amos miren cap a una altra banda, en brolladors de begudes meravelloses. Les caques, continuaven sent caques, però de broma!

Un tot terreny amb poca bateria i un pare molt enfadat va passar pel costat i les nenes que anaven al darrera van saludar amb efusivitat sense acabar-s’ho de creure. Per tot arreu van anar sortint nens meravellats i pares mig enfadats, mig espantats, mig enriolats que els seguien movent molt els braços, demanant calma i resistint la temptació de pujar a algun d’aquells tobogans fluorescents que semblaven tan divertits.

El pare, somrient, es va girar, despreocupant-se de la conducció del seu nou esportiu vermell la velocitat del qual era prou moderada com per no representar un perill per a ningú, i mirant al seu fill va preguntar:

-          Què has demanat un desig?

-          Sí papa! – Va respondre amb els ulls plens d’il·lusió.

-          Ja m’ho semblava – va respondre el pare amb complicitat. – Aparquem i donem un volt, d’acord família?

Tots hi van estar d’acord i, després de la tarda ensopida que havien passat, aquell passeig va ser un d’aquells moments que es recorden tota la vida.