Aguanta el moment com pot. S’ha promès que aquest cop no
plorarà. Encara no fa ni tres anys que van començar i ja s’ha acabat. El té
allà al davant, expectant, esperant que s’acabi tot per donar-se mitja volta i
sortir corrents. No és culpa seva i ho sap. No és culpa de ningú. Hi ha
relacions que neixen amb el temps comptat, és així, no es pot lluitar contra el
destí: s’entrega en cos i ànima i cada cop acaba amb aquella mateixa sensació
agredolça d’haver-ho fet tan bé com sabia i, malgrat tot, s’ha de girar pàgina
i seguir endavant. Potser algun dia es trobin pel carrer, es saludaran com
vells amics i parlaran cinc minuts, però ja no serà el mateix, i una llàgrima,
sense voler, se li escapa rodolant galta avall i cau a la comissura del llavi
que dibuixa un somriure perquè, malgrat tot, no és un moment trist. Li allarga
el butlletí amb les notes i s’acomiada. Mentre el veu corrents saltironant
alegrement es promet reflexionar seriosament sobre el seu futur: potser no està
preparada per ser mestra d’educació infantil.
Quan una idea es transforma en relat passa a ser un record de coses que no has vist ni fet però que queden atrapades dins teu per sempre.
diumenge, 28 de desembre de 2014
dimarts, 9 de desembre de 2014
Una tarda de diumenge
De sobte, els ulls infantils es van obrir de bat a bat en veure com un estel recorria un tram a l’horitzó i desapareixia. “Un estel fugaç!” va pensar i de sobte el cotxe va fer una batzegada i va perdre velocitat. El monovolum gris del pare es va transformar lentament en un esportiu italià vermell de tracció elèctrica i soroll inconfusible; la carretera va passar del dur asfalt a una superfície tova feta a base de cautxú de pneumàtic reciclat; els fanals s’havien transformat en tobogans plens de llums fluorescents; les voreres, en piscines de boles infantils d’infinits colors; les fonts, on normalment els gossos beuen i es pixen mentre els seus amos miren cap a una altra banda, en brolladors de begudes meravelloses. Les caques, continuaven sent caques, però de broma!
Un tot terreny amb poca bateria i un pare molt enfadat va passar pel costat i les nenes que anaven al darrera van saludar amb efusivitat sense acabar-s’ho de creure. Per tot arreu van anar sortint nens meravellats i pares mig enfadats, mig espantats, mig enriolats que els seguien movent molt els braços, demanant calma i resistint la temptació de pujar a algun d’aquells tobogans fluorescents que semblaven tan divertits.
El pare, somrient, es va girar, despreocupant-se de la conducció del seu nou esportiu vermell la velocitat del qual era prou moderada com per no representar un perill per a ningú, i mirant al seu fill va preguntar:
- Què has demanat un desig?
- Sí papa! – Va respondre amb els ulls plens d’il·lusió.
- Ja m’ho semblava – va respondre el pare amb complicitat. – Aparquem i donem un volt, d’acord família?
Tots hi van estar d’acord i, després de la tarda ensopida que havien passat, aquell passeig va ser un d’aquells moments que es recorden tota la vida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)