dijous, 28 de març del 2013

Com ser bona persona i no morir en l'intent III

Què fa un bona persona quan està plovent a bots i barrals i no troba ni un sol taxi lliure a tota Barcelona? És una d'aquelles tardes en que cap a quarts de set ja és fosc. Està plovent com si arribés un nou diluvi universal i no es veu ni un sol taxi lliure. De sobte, s'obre una clariana entre els núvols, no pot sortir un raig de sol perquè ja és fosc, però quasi, perquè es veu aquella llumeta verda i aixeca la mà amb desesperació. L'ha vist? Efectivament! El taxi s'aproxima. I just quan vol posar la mà a la maneta per obrir la porta, arriba una senyora amb un paraigües i li diu que té moltíssima presa, que ha d'anar a no sé on urgentment. Com a bona persona li cedeix l'únic taxi lliure i es resigna sota la pluja a veure si succeeixen dos miracles seguits al mateix lloc mentre l'aigua li va calant i una goteta rebel li rellisca pel coll de la camisa i li posa la pell de gallina.
Però, i si en un rampell d'ingeni proposa a la senyora compartir el taxi? Al principi la senyora el mira com si fos un violador en potència, però acaba acceptant. Com un senyor, li demana que primer vagin a on ella necessita ja que té molta, molta pressa. El taxi els porta a l'altra punta de la ciutat sota una pluja inclement i un trànsit més esbojarrat del normal. Quan baixa, amb un ampli somriure, li dóna les gràcies i se'n va. Com que se'n va? Ei! Ha de pagar la seva part! Però òbviament amb la pluja i la porta tancada la dona no el sent i desapareix en un tres i no res. Mentre li diu al taxista a on vol anar, mira de reüll el taxímetre i li sobrevé una esgarrifança. Ja ho deia l'horòscop: avui no serà un bon dia pels negocis.
Però, i si el taxista de l’únic taxi lliure de tota Barcelona li ha vist cara de babau i decideix donar-li una volteta abans d’arribar a la destinació desitjada? La bona persona davant de la inevitable pregunta “on anem?” respondrà decidida la direcció a la que es vol dirigir, però davant de la següent “per on vol que passem, per aquí o per allà?” ho deixarà al bon criteri del taxista, ja que al ser bona persona no pensa que aquest li vulgui prendre el pèl de cap de les maneres. Però després de tres quarts d’hora sota la pluja donant voltes i voltes, la bona persona comença a sospitar que l’estan entabanant, però li sap greu preguntar “que falta molt?”. El taxista no deixa de mirar-lo pel retrovisor mentre per la ràdio sona una emissora calculadament escollida per reforçar l’estereotip de taxista vulgar i inculte. El taxímetre marca una quantitat indecent i la bona persona està tan perduda que només troba una solució: baixar allà mateix. Què curiós! Està igual que al principi. No, pitjor! Ara està perdut, no sap on és, plou encara més i la idea d’agafar un altre taxi és quasi obscena. Mira a banda i banda. On deu parar el metro?

dimarts, 26 de març del 2013

Com ser bona persona i no morir en l'intent II

Què fa una bona persona a la cua del supermercat quan s'acosta algú que porta menys coses? És evident, deixarà passar al davant a la persona que porta menys coses ja que anirà ràpid i no li farà perdre gaire temps i, a canvi, obtindrà la satisfacció d'haver obrat correctament.
Però, i si és una d'aquelles velles impertinents que sembla que se li caigui el món a sobre de la presa que té i que quasi ni demana que la deixin passar si no que es va ficant fins que guanya la posició? Òbviament, la bona persona ha de cedir-li el lloc. És una persona gran, no tenen paciència, però... uish! Fa una mica de mal dir, però dóna ràbia, oi què sí? És clar que sí! Res, ho deixa estar i llestos. Una bona persona fa bé i no mira a qui.
Però què passa si la persona que sembla tenir més pressa del món va amb un carret i a la cua va trepitjant els peus de la bona persona, ficant-li presa? És evident que no cal deixar passar a la persona que porta moltes més coses, però per algun estrany motiu, creu que no va el suficientment ràpid i la solució que troba al problema és anar donant copets amb el carret. Aquí sí que s'ha de fer un exercici de calma i serenor per no perdre els nervis. Ningú va dir que fos fàcil ser una bona persona! Pam! Un copet. Mira enrere amb cara de "vés amb compte" i l'altra persona aixeca la mà com dient "perdona, se m'ha escapat". Però als dos segons, pam! Copet. Ja no mira, com dissimulant. No es pot avançar, la persona que està pagant va lenta, no hi ha espai i per molt que el de darrere vagi donant copets, no es pot avançar. Pam! Copet. Millor no girar-se, relax, pensa en una altra cosa! Pam! Copet. La sang li vull de ràbia, li agafaria les coses i li llençaria pel cap amb carret i tot. Per l'amor de déu, caixera, apressa’t o no respon de si mateix!
Però, i si la bona persona és la que té pressa i porta molt poques coses? Normalment, per alguna macabra llei de l'univers, la persona que està just davant mai no deixa passar a ningú. Per norma. No hi ha explicació racional, ho fa així i llestos. La bona persona farà cua i no es queixarà, ni bufarà impacient, ni mirarà el rellotge cada cinc segons i mig. L'únic cas en que la bona persona serà convidada a passar al davant serà el dia que no té gens de pressa, que porta quatre coses i la persona que li deixa passar en porta tres, que dius "cal?", però passa perquè es sent obligada a passar i llavors es sent incòmode i està desitjant marxar del supermercat i no tornar a veure mai més a aquella desaprensiva bona persona que l'ha deixat passar perquè sí.

dilluns, 25 de març del 2013

Com ser bona persona i no morir en l'intent I



Què fa una bona persona quan es troba un bitllet de deu euros a terra? Doncs primer trepitja el bitllet, que no el vegi ningú més. Després, en qüestió de segons, li passen pel cap tot un reguitzell de pensaments absurds que li impedeixen ajupir-se sens més i agafar el maleït bitllet. I si aquells diners són d'algú que els necessitava? Mira a costat i costat. Ningú. S'ajup i recull el bitllet, amb por, i torna a mirar a costat i costat. És evident que no hi ha ningú. No cal tornar a mirar. Però mira, per si de cas. Es fica els diners a la butxaca i marxa. Després d'unes poques passes, es torna a girar. Ningú. Segueix el seu camí amb una estranya sensació de culpabilitat.
Però, i si hi ha algú al costat? La bona persona té la necessitat de preguntar si aquells diners són seus, és una qüestió d'instint més que no pas de bondat en sí. Si la persona a qui preguntes és una bona persona, et dirà la veritat, però, i si no ho és? Que li dius, com a bona persona, a algú a qui li has preguntat si aquells deu euros són seus i veus que et diu que sí però és mentida? Com a bona persona li has de donar encara que sàpigues que no és cert. En agafar el bitllet veus com se li il·luminen els ulls de cobdícia. Per l'amor de déu, són deu euros! Llavors vas cap a casa amb el sentiment de ser un idiota però que ha obrat bé.
I si vas amb algú quan trobes aquells deu euros? El primer que et passa pel cap és que encara que els hagis trobat tu, és just repartir els guanys entre els dos. L'altre només et diu que tens molta barra (deu euros!) i el sentiment de culpa et fa ser salomònic: ni per tu ni per mi, anem a un bar i fem unes birres i ens ho gastem. Després d'un parell d'hores i d'unes quantes cerveses, has de pagar el compte. Dotze amb cinquanta. Se't queda cara d'idiota. No has guanyat deu euros, has perdut dos amb cinquanta. I ara pensa, quan va ser el darrer cop que aquell amic al que acabes de convidar t'ha pagat alguna cosa en un bar? Doncs això, millor no pensar-hi, oi?




Ivan Bonache, març 2013

divendres, 22 de març del 2013

Quan arriba l'hivern

Està baixant les escales i surt al carrer. La neu s’arremolina amb el vent. Tot just són quatre flocs que ni emblanquinen el terra. Apressa el pas perquè sembla que la nevada referma.
Fa unes hores estaven sopant junts, amb una certa tensió, però amb l’esperança de que tot es podia arreglar. Amb un bon vi van fer un brindis que no significava res per a cap dels dos però igualment van fer un glop mirant-se als ulls. Segons diuen, si fas el primer glop després d’un brindis mirant-te als ulls amb la teva parella, aquella nit tindràs sexe. Bé, potser m’ho invento, però era alguna cosa així.
Fora dels típics comentaris que es fan en un sopar d’aquest tipus, no semblava que tinguessin res gaire important a dir-se, sobretot tenint en compte que tenien coses a arreglar. Les mirades es centraven als plats i tots dos fruïen amb el menjar.
Quan per fi les mirades es van trobar, tots dos es van sobresaltar. Si la gent que els envoltava hagués callat de sobte, s’hagués sentit clarament el bategar dels seus cors. “Ha passat un àngel!” algú hagués dit.
Les mans es van buscar sobre la taula i en una carícia van entendre tot el que havien callat. El vi va acabar d’encendre els colors i d’escalfar les idees. Es van aixecar en acabar el sopar i van sortir del local amb solemnitat, controlant la necessitat que els urgia, i a mesura que s’acostaven al cotxe, se’ls feia més difícil dissimular la seva excitació.
Van anar a casa d’ella, un pis diminut però acollidor, i sense gaires miraments van acabar despullats i al llit. Amb una passió desfermada van jugar a fer-se desitjar, a deixar-se portar per la bogeria del moment, fins que en el precís moment del clímax tot es va tornar estrany.
Cadascú va cauré del seu costat i ni tan sols es van donar la mà. Potser van dormir una estona o potser es van quedar amb els ulls oberts mirant els clarobscurs del sostre tènuement il·luminat per la llum que entrava des del carrer a través de les escletxes de la persiana.
Ell es va aixecar per anar al lavabo. Tenia una estranya sensació que no podia descriure. No volia marxar, però tampoc es sentia a gust. Sense presa, va recollir la seva roba de terra i es va vestir mentre pensava el que necessitava comprar per omplir la nevera. Era evident que ella dormia. Es va acostar sigil·losament, acaronant-li la cara amb tendresa, i la va acotxar amb el llençol. Potser podria haver deixat una nota, però no es sentia prou cinematogràfic com per a això.
A la cuina, abans de marxar, va regirar una mica buscant alguna cosa que portar-se a la boca. Amb un parell de galetes a la mà va enfilar cap a la porta i va agafar la jaqueta. En obrir, un corrent d’aire gèlid li va posar la pell de gallina. Sense mirar enrere i amb prou delicadesa com per no fer soroll, va tancar la porta darrere seu i va baixar per l’escala.
Ara, mentre observa com el vent juga amb els flocs de neu, somriu davant d’una albada ben grisa però plena d’esperances noves. La tempesta, efectivament, s’ha refermat i les voreres comencen a emblanquinar-se. Amb aquesta neu acabada de caure, verge, li dóna la sensació de que tots els camins són possibles.
No està pas trist, simplement l’hivern havia arribat mentre feien l’amor.

dijous, 21 de març del 2013

Amb poques paraules III

La Sala d’Actes és on fem les classes de música. Té cent quaranta-set seients, dotze de color blanc a la primera fila, i cent trenta-cinc de color blau, que serien la resta. Es distribueixen en quatre espais separats per dos passadissos que es creuen just al centre. Mentre fem classe, els nois es distribueixen per la sala com més els hi agrada, mirant de no molestar als altres, i jo vaig donant voltes ajudant a qui em necessita o simplement parlant amb un o altre.

Un dia, vaig seure al costat d’un noi que tocava blues amb un estil molt propi. Era un noi callat i poc sociable, però cada cop que aconseguia trencar el gel, la conversa valia la pena.

-         Tu dines aquí a la presó? – Em va preguntar.
-         Si, un parell de cops per setmana, però em porto el dinar de casa, no m’agrada el que donen a la cafeteria.
-         Fas bé, el menjar del centre no es que sigui una meravella. – Es va quedar un moment dubitatiu, mirant sense veure. Quan va despertar o va tornar d’allà on fos que havia anat, va dir: - Saps que serà el primer que menjaré quan surti d’aquí?
-         No sé, – vaig respondre arronsant les espatlles i negant amb el cap – jo sé el que em menjaria jo, però tu, no tinc ni idea.
-         Doncs el primer que em menjaré quan surti d’aquí serà un ou ferrat amb patates fregides – va respondre triomfalment.
-         Un ou ferrat? Jo pensava que em diries un entrecot, o una mariscada, però, un ou ferrat?
-         Perdona! – Va dir mig divertit, mig indignat. – Un ou ferrat ben fet és tot un luxe! Amb la vora ben cruixent, al punt de sal, amb un bon pa, tendre, i unes patates fregides cruixents. – Ho deia amb tanta fruïció que em van començar a venir ganes de menjar-ne un jo també. – Aquí el menjar no està mai al punt i menjar un ou ferrat és impossible com pots entendre.
-         Ja m’imagino. Fer menjar per a tanta gent deu ser complicat i a més com desprès es triga tant a distribuir-ho, doncs arriba humit o passat de la mateixa calor – ell anava assentint mentre em sentia parlar.
-         Però saps quin és el principal problema?
-         No, quin?
-         Que les coses no saben al que han de saber.
-         Què vols dir?
-         Doncs que ara les coses no tenen el gust que han de tenir, segur que saps a què em refereixo. – Em va mirar expectant. – Abans anaves al mercat a comprar i sabies què compraves, ara... A què sap un tomàquet? A res! A suro! Està ben vermell, ben gros i brillant, però li fots una mossegada i... res! On és el sabor?
-         Doncs si, t’haig de donar la raó – vaig dir mig pensarós.
-         I els ous? Tampoc són com els d’abans!
-         Home, que les fruites i hortalisses amb tots els productes que els hi posen no siguin com les d’abans, d’acord, però un ou? Les gallines continuen sent gallines, no?
-         I tant! Però no ponen els ous com abans. Ara estan entaforades en gàbies minúscules o en espais atapeïts d’altres gallines. L’únic que es vol es que produeixin, com màquines, i són animals. Com creus que estan aquestes gallines que han de viure en aquestes condicions?
-         Doncs m’imagino que deuen estar emprenyades, no?
-         Exactament! I veritat que tu no treballes igual quan estàs mosquejat? Oi que tot et surt malament? I pel contrari, quan està de bon humor, oi que tot sembla més fàcil? Doncs per a les gallines igual. Els ous que ens venen als supermercats, tan grossos i nets estan plens d’ira, perquè les gallines els han post emprenyades com unes mones. Llavors et fas un ou ferrat i estàs menjant un munt d’ira concentrada. Quan surti aniré a una granja, on les gallines ponguin lliurement, i em menjaré un ou ferrat com Déu mana.

Carai, vaig pensar, quina merda de vida tenen les gallines ponedores. I quines ganes tinc de menjar-me un ou ferrat de granja!

dimecres, 20 de març del 2013

Amb poques paraules II

La música és un llenguatge universal que cada persona fa servir a la seva manera, però si és sincera, arriba. Moltes vegades les cançons, o millor dit, les lletres, parlen de pèrdua, d’enyorança, de patiment. La persona que aconsegueix transformar tots aquest sentiments negatius en una cançó, amb sinceritat, humilment, estarà transmetent un missatge important sense que importi si és un gran artista o no. La grandesa està sobrevalorada en la societat actual i no es valora gens l’esforç i la superació, imprescindibles per assolir fins i tot el més inferior dels esglaons de la mediocritat.

Parlant un dia amb un dels nois de l’activitat, un noi  que canta hip-hop, vaig descobrir que l’únic penediment que tenia, amb tot el que havia fet, era haver fallat a sa mare, que ella patís per ell. Quan la truca s’escarrassa per fer-li entendre que estar tancat no és la fi del món, que s’ho mereix, però que pateix si veu que ella pateix. Al principi, perquè negar-ho, ho va passar malament i es revelava contra tot i tothom. Evidentment això només li va comportar problemes i més privacions que semblaven alimentar la seva frustració i excitaven la seva revel·lia. Però es va cansar. Va decidir deixar de patir i fer les coses bé. Dit així, planerament, sembla una cos fútil, una nimietat, però realment és un pas valent i difícil. El seu nou camí el va dur cap a la música, primer com una manera d’evadir-se, i després, com una via d’expressar allò que li cremava per dins i que mai no hagués gosat dir a ningú, potser, ni a ell mateix. Jo vaig tenir el privilegi de ser dels primer en sentir el tema que va composar demanant perdó a sa mare. No soc pas aficionat al hip-hop, però em va agradar molt. Com no podia ser d’una altra manera, es va anar animant i va voler compartir aquella cançó, aquella història tan personal, amb els seus companys. Pel concert del Dia Internacional de la Música va fer el seu debut. Mai no havia cantat en un escenari, mai ningú no l’havia sentit dir aquelles paraules tan profundes i plenes de significat, i va semblar que ho portés fent tota la vida. Va connectar amb el públic i aquest el va premiar amb un gran aplaudiment.

Quan el nostre taller va ser escollit per sortir en un programa televisiu, el van voler entrevistar i li van preguntar:

-         Què és per a tu la llibertat?

Es va quedar uns instants en silenci, com recordant alguna cosa. La pregunta era massa evident, fàcil, podia contestar amb qualsevol tòpic, però ell va dir:

-         Sé el que esperes que digui, però per a mi la llibertat és molt més, no es pot explicar. – Va fer una pausa dramàtica abans de continuar. - Quan portava tres mesos de presó, patint a les meves carns el que és estar tancat en una gàbia, vaig trucar a la meva dona i li vaig demanar que deixés anar al lloro. Ella em va dir que era una bogeria, que el lloro portava amb nosaltres molts anys, però vaig insistir. Ella no sabia el que jo sentia, mai no ho sabrà! I així ho va fer. Però el lloro no va marxar. Ara vola donant voltes al voltant de la casa i quan està cansat o té ganes de menjar o dormir torna a la gàbia, ara sempre oberta. Per a mi això és la llibertat.

Vam riure amb ganes i fora de càmera li vaig preguntar si aquella història era certa o se l’acabava d’inventar. Em va mirar amb picardia, es va arronsar d’espatlles i no va dir res.

dimarts, 19 de març del 2013

Amb poques paraules I

            Mentre afinava la guitarra espanyola, mi, si, sol, re, la, mi, un dels nois de l’activitat se’m va acostar i sense que jo li preguntés res em va dir:

-         Sóc innocent.

Déu meu! Quantes vegades hauré sentit el mateix! Però la meva expressió no va canviar el més mínim per mirar de no ofendre a aquell noi que potser es pensava que m’havia caigut de la figuera feia un parell de minuts. Vist que no deia res, que només el mirava, va prosseguir:

-         Estava al lloc equivocat en el moment equivocat! Una baralla. Havia anat amb el meu cossí i uns amic a una discoteca i, sense fer res, ens vam veure enmig d’una baralla. El meu cossí estava rebent de valent i jo vaig anar a ajudar-lo. Òbviament que vam repartir una mica, ens estaven atonyinat, però no crec que sigui com per entrar a presó, no creus?

Fa temps que vaig aprendre a no prendre partir per ningú en aquest lloc, perquè l’evidència ens ensenya que no hi ha ningú engarjolat perquè sí. Llavors em vaig limitar a preguntar:

-         Quant t’ha caigut?
-         Nou anys – va contestar fredament.

No vaig contestar, suposo que vaig dir-ho tot amb la cara, i aquí es va quedar la conversa. Almenys fins que ell mateix la va reprendre sis mesos més tard. Llavors ja ens teníem més confiança i, no se perquè, va sortir el tema de nou.

-         Nou anys de condemna per una baralla! Si el sistema no està boig, que vingui Déu i m’ho expliqui perquè jo no ho entenc!
-         A veure, - em vaig atrevir a dir – m’imagino que no condemnaran a una persona a nou anys de presó perquè sí, seria molt fort!
-         Doncs a mi sí! Perquè el meu advocat era un inútil i no va saber portar bé el cas. A més, em vaig fixar que el fiscal tenia algun prejudici contra mi i no em va passar ni una!
-         Però home! Insisteixo, no pot ser que et condemnessin perquè sí.
-         Home! Si et soc sincer, una mica si que vam pegar al paio aquell, era una baralla, però et juro que per res del món mereixo la condemna que em van imposar. Per sort la família m’ha contractat un advocat nou i estan lluitant per aconseguir que surti d’aquí com abans millor.

Novament, la conversa va quedar en stand by i no li vaig voler donar més voltes, no calia. Només vaig pensar que si en uns mesos havia canviat d’aquella manera la versió dels fets, què seria el que realment va passar aquell dia per ser condemnat a nou anys de presó. I la solució estava més a prop del que semblava. En tres mesos més de classes de música la conversa va venir sola, com si necessites ser finalitzada d’una vegada per totes.

-         Saps? Crec que el dia de la baralla no vaig actuar bé i per això em van condemnar.

El seu to era pausat, reflexiu, i es feia evident que hi havia alguna cosa que necessitava deixar anar.

-         Què vols dir? – Vaig preguntar per mirar de fer més planer el camí.
-         Doncs que després de la baralla el meu cossí i jo vam seguir a aquell paio, ja saps, massa orgull barrejat amb unes quantes copes de més i altres coses. Li vam clavar una bona. Vam seguir-lo fins que va pujar al seu cotxe i llavors amb uns ferros que vam trobar en una obra propera li vam començar a clavar cops. Quan va baixar per fer-nos parar, ens vam encarregar d’ell i el meu cossí amb un cop a la cara li va destrossar un ull. Però no vam parar, no podíem, i vam treure les navalles.
-         Les navalles  – vaig repetir jo automàticament esperant el pitjor.
-         Si, les navalles – va dir amb un punt de tristesa i es va quedar callat.
-         I?
-         Doncs li vaig clavar set ganivetades.
-         Set ganivetades – vaig repetir novament de manera automàtica. Ell va fer que sí amb el cap i em va mirar. – Nou anys de condemna, no? – I ell va respondre novament fent que sí amb el cap. Vaig abaixar la mirada mentre afinava la guitarra espanyola que tenia a les mans.