Es van enlairar a la vida amb el somriure dels inconscients, meravellats
per la immensitat de l’horitzó i la fragilitat del matí.
Pujar va ser fàcil, però van entendre, potser massa tard, que no tenien el
control: anaven allà on volia el vent. Però tot era tan bonic! Com despertar si
ni tan sols ets conscient de que estàs somiant?
A mig camí d’enlloc van començar a perdre alçada i el cel es va enfosquir.
Ell es va enfadar, com sempre, i ella, sense dir res, va obrir la bossa i va
començar a llançar al buit les fotografies d’aquells anys compartits, les
avorrides tardes de diumenge, les nits d’indiferència i aquelles banyes que ell
li va posar amb una companya de feina. Però continuaven caient.
Es van desfer de la geometria dels petons, de la química sexual, de la
irracionalitat de l’amor, de la complicitat dels somnis compartits i de les
contradiccions consentides. Tot allò que els hi havia fet nosa durant tants
anys va anar caient al buit, però continuaven perdent alçada.
Llavors es van mirar l’un a l’altre com no ho havien fet des de feia massa
temps i, agafats de la mà, van saltar precipitant-se a l’abisme de l’oblit
fent-se cada cop més petits, petits, petits, fins a convertir-se en un punt i
final i desaparèixer per sempre.
Ivan Bonache, març 2017