Skyline

Quan arribes amb el ferri el que veus és l’espinada d’un estegosaure de formigó i vidre, un bosc d’arestes metàl·liques que anhelen l’infinit blau i es perden entre núvols de plom. Els carrers quadriculats són les artèries per on circula un trànsit ferotge, una multitud multiplicada absurdament fins a perdre tota humanitat. Els edificis singulars, tantes vegades vistos en pel·lícules, resten muts, indiferents, plens d’anuncis multicolors, del soroll dels diners sempre tacats, de banderes patriòtiques que amaguen les vergonyes nacionals, d'ecos de guerres llunyanes, de mentides amagades entre promeses d’oripell. Les clavegueres respiren com si el monstre estigués profundament adormit mentre ombres anònimes li travessen les entranyes en un desesperat intent per sobreviure. Des del terrat del gratacel més alt, en plena nit, es divisen milers de finestres il·luminades, ígnies lluernes cridant-te cap al buit, un vertigen obstinat en la verticalitat absoluta. Un estel fugaç travessa el cel i demano poder tornar a casa. Però estic a més de cinc mil milles del meu poble arrasat per les bombes i amb les parets foradades per trets de bala, on el silenci significa viure un dia més, on la por sempre t’acompanya. Ara soc presoner sense esperança d’aquest monstre de ferralla, un immigrant més odiat sense recança, sol entre la gentada, plenament buit dins la gran mançana: welcome to New York!


Ivan Bonache, 20 de novembre de 2018

Desig emmetzinat

L’altre dia passava pel costat de la parròquia de Sant Pere quan vaig veure un senyor que tocava la guitarra. Era molt maldestre i se’l veia patir mentre arrencava quatre notes estridents a l’instrument esquerp. Coneixedor com soc dels misteris musicals, em vaig acostar i, a una distància prudent, el vaig saludar, però ell continuà a la seva sense parar esment a la meva presència. La funda oberta als seus peus estava ben buida i hi vaig deixar caure una moneda. Llavors sí que va alçar la vista i em va mirar amb infinita gratitud. <<Visc un infern>> em va confessar quasi plorós. <<Aneu amb compte amb el que desitgeu puix que es pot acomplir>>. El vaig mirar sense entendre. <<Jo abans estava tolit i vivia de l’almoina i la caritat de la gent piadosa. Però vet aquí que un bon dia després de dir el rosari, recitar un parenostre, deu avemaries i un gloriapatri, vaig desitjar guarir-me>>. Un gran sanglot el va deturar dramàticament i, com va poder, va continuar. <<Un raig de llum m’il·luminà des del cel, m’alçà i ja no vaig menester les crosses, car les cames m’aguantaven dempeus per primer cop en vint-i-cinc anys>>. No donava crèdit a la història, un ver miracle, però encara menys a la tristesa infinita que em transmetia. <<Bon home, no és potser aquest prodigi motiu de joia?>> vaig inquirir. Em va mirar dolgut. <<Tothom té un lloc en aquest món. El meu era aquí a terra, demanant per poder menjar. No era gaire, però era feliç a la meva manera. Ara, sa com un roure, no puc pidolar, les senyores s’espanten i em defugen, i soc massa vell per treballar, per això intento guanyar unes monedes tocant. Si tan sols m’hagués deixat coix!>>. Sense saber com confortar-lo, li vaig ensenyar els acords d’una cançó popular.

Ivan Bonache, 14 de maig de 2018

L’onze inicial

Gestionar el millor bosc del món no és senzill: els arbres més forts col·lapsen la capçalera i priven de llum als plançons que miren d’obrir-se pas; trasplantar bons arbres d’altres boscos és quasi impossible pels preus prohibitius en que es mou el mercat actual; la temporada cada cop és més llarga i exigent. A sobre, la premsa no ens perdona ni una: es preveu un augment de senderistes del 14% i les nostres infraestructures comencen a ser insuficients. Per això s’ha d’invertir amb seny i mirar cap al futur amb perspectiva. Avui mateix, sense anar més lluny, hem acomiadat a un dels nostres arbres més veterans que se’n va al Japó. En faran cent mil fulls de propaganda comercial.

Ivan Bonache, 23 de maig de 2018

Va de cul(tura)

Sonata per a piano K239 (21% d’IVA inclòs).

Allegro molto moderato. Una delicada tos sincopada amb tons de whatsapp seguit d’un estossec sostingut, caiguda de mòbil, bot a la cadira i sospir alleujat en veure que no ha patit danys.

Largo. Un enèrgic so de trucada entrant en fa sostingut menor, fortissimo. Un senyor remenant amb delit una bossa de llaminadures per continuar amb l’obertura dels caramels. Nova trucada amb un <<ara no puc parlar>> en do sostingut major.

Allegro vivace. Un ronc profund cap a les files davanteres de la platea seguit d'un delicat trio de reprovacions. Una senyora joguinejant, a tempo, amb el seu collaret de boles.

Allegro molto moderato. Espectacular fuga d’espectadors temorosos d’un col·lapse automobilístic a la sortida del pàrquing amb arrossegament de cadires, cops de colze, abrics pels caps i portes batents. Després d'un compàs de silenci, els pocs espectadors que encara estan a les seves localitats recorden, de sobte, haver deixat alguna cosa encesa a casa.

Bis. Ja no hi queda ningú. El pianista saluda i, en flexionar el tronc, deixa anar una sonora flatulència. Un noi amb una escombra aplaudeix i comença a netejar la sala.

Ivan Bonache, 23 d'abril de 2018