El sergent Martínez fumava mentre esperava els resultats de l’autòpsia.
El cos l’havia trobat el marit a la
butaca del saló. No hi havia indicis de violència, no s’havien forçat ni panys
ni finestres, no faltava cap objecte de valor, ningú no havia sentit res.
Durant els interrogatoris només va treure
en clar que aquella dona no parava de xerrar ni un segon, sempre malfiant, xafardejant
i mentint per ser el centre d’atenció. Ningú no li volia mal, però tampoc
semblaven gaire afligits. D’alguna retorçada manera, tothom tenia algun mòbil,
però no podia acusar a un poble sencer.
El telèfon va sonar i el va despenjar
abans de que sonés per segona vegada.
- Paco, fa molts anys que ens coneixem i les hem vist
de tots colors, però res semblant a això. El cadàver presenta ferides de punció
als llavis, com ja saps tenia la boca cosida, però aquestes ferides no
expliquen el decés. No he trobat cap altre signe de violència i el cos presenta
una inflor i un color vermellós estranys. Negatiu en tòxics. En obrir-lo s’ha
desinflat com un globus i he verificat que tots els òrgans interns estan
rebentats. Ja et pots fer una idea. Tinc una hipòtesi, però no t’agradarà.
- Què t’empatolles tu ara? – Va dir aixafant la punta
de la cigarreta al cendrer. – Dóna’m el què sigui, no tinc per on agafar aquest
cas.
- Vistes les evidències forenses i l’informe de la
científica que corrobora l’absència de violència a l’escena del crim, no puc
més que conjecturar que l’assassí era algú conegut per la víctima i que al
cosir-li la boca va provocar una acumulació de paraules, gasos al cap i a la
fi, que al no trobar sortida la van anar inflant fins a rebentar-la per dins. No
hi trobo cap altra explicació.
Va penjar el telèfon sense donar crèdit
al que acabava de sentir. Allò no podia arribar als seus superiors.
S’inventaria un sospitós i faria córrer algunes badomeries fins que el cas
quedés arxivat i la gent del poble se n’oblidés.
Ivan Bonache, abril 2016
Ivan Bonache, abril 2016
