Es lleva sobresaltat. S’ha adormit. No ha sentit l’alarma del
mòbil. Vestint-se a correcuita, no s’adona que s’ha posat un mitjó de cada.
Surt al replà sense agafar les claus, les que tenen una pota de conill com a
clauer, i baixa per les escales com un esperitat. Al carrer, un gat negre se li
creua pel davant i ha de fer un petit rodeig per esquivar uns operaris que
feinegen sobre una escala de fusta recolzada a la façana. Entra a l’edifici
d’oficines assegurant-se de fer la primera passa amb el peu dret i puja a
l’ascensor, però quan vol pitjar el botó de la planta on l’han citat per a fer
l’entrevista s’adona que no hi ha el 13. Per inèrcia, prem el 14. Les portes
s’obren donant-li accés a una oficina que no coincideix amb la que busca. Es
queda una estona badant fins que decideix baixar per les escales. Baixa un pis
sense saber quina planta trobarà i busca de nou el despatx en qüestió, però no
hi és. Ningú no li sap dir per què ha desaparegut el botó de l’ascensor ni si
això té correlació directa amb l’absència de la planta corresponent. Derrotat,
s’asseu just en l’esglaó on hauria de començar la planta desapareguda i espera
sense saber ben bé per què. Al cap de molta estona, se sent un brunzit i davant
dels seus ulls s’obre un portal interdimensional d’on surt un home amb una bata
blanca, unes ulleres de pasta de vidres molt gruixuts i un aparell electrònic a
la mà.
- Senyor Valls?
- Jo mateix - contesta aixecant-se d’un bot.
- L’estàvem esperant. Li ha costat molt trobar-nos?
- Doncs sí, una mica.
- És per seguretat. Hem de protegir el laboratori dels crèduls i
dels malastrucs que ens boicotegen constantment, ja sap, el número 13. Per
cert, no serà vostè supersticiós, oi?
- I ara! - Nega rotundament. -Jo sempre dic que ser supersticiós
porta mala sort!
I mentre tots dos entren rient al portal interdimensional, sense
que el vegi el doctor, treu un mocador de la butxaca de l’americana amb una
mica de sal i se la llença per sobre de l’espatlla esquerra.
Ivan Bonache, maig de 2023
