La bellesa de l’espai és corprenedora. Ser astronauta, per a mi, és una qüestió de vocació, però reconec que és una feina dura, rutinària, físicament exigent i, tot sovint, mentalment estressant. Per això mateix, comptar amb professionals ben preparats és indispensable per l’èxit de les missions.
Per desgràcia, des de fa un parell de dies estic tota sola. El meu company va patir un accident i no ha sobreviscut. No he tingut temps de fer l’informe pertinent, però tampoc no importa gaire, ja que arribaré a destinació abans de rebre cap resposta dels meus superiors. Tothom dirà com n’era de bona persona i lloaran les seves virtuts, sense oblidar un currículum impressionant i tot de distincions a l’excel·lència. Es pot dir que ha mort una llegenda de l’exploració espacial.
Però el que no dirà ningú és que era un depredador sexual. Des que vam sortir de la base em va assetjar sense miraments. He compartit moltes hores de soledat amb altres homes que m’han proposat barbaritats, tanmateix, negant-me fermament sempre havia aconseguit que desistissin, però ell... Li veia als ulls, en el seu somriure maliciós: les meves negatives tan sols l’esperonaven més. I la veritat és que no el volia matar, tan sols estabornir-lo, deslliurar-me de la seva omnipresència per una estona. Ara el seu cos sura ingràvid amb una massa fosca i gelatinosa aferrada al cap com si una medusa espacial li estigués xuclant el cervell.
M’imagino que em condemnaran per homicidi, però no transcendirà. Ho taparan tot, s’inventaran alguna mentida que engrandeixi la seva llegenda, una mort heroica. A la Terra li retran homenatges, li posaran el seu nom a algun carrer i li dedicaran una estàtua a l’entrada principal de l’Acadèmia Estel·lar. Potser algun superior em preguntarà, indignat, si estic penedida, i jo, amb el cap ben alt, li diré que no, que ho tornaria a fer un i mil cops.
