Ristretto

Està dempeus a la barra. Ha demanat un ristretto i observa com el mosso potineja el cafè sense cap mena de respecte. Li planta la tassa al davant dels morros i ja veu d’una hora lluny que allò no el satisfarà en absolut. Es mulla els llavis i, fastiguejat, deixa la tassa a la barra amb un cop sec. Per a algú que no en sàpiga de cafès, un ristretto tampoc és tan complicat, només s’ha de tenir cura a l’hora de posar el cafè molt, pressionar-lo perquè quedi compacte, però no massa, i si veus que quan comença a rajar no té crema, llença’l i torna a començar. Però no, aquell ximple li ha fet de qualsevol manera i li ha plantat al davant sabent que no està ben fet. L’Antonov acarona la culata de la pistola que porta amagada sota la gavardina. Per fer fugir la idea que li ronda pel cap es repeteix com un mantra la consigna que li va donar la terapeuta per controlar els atacs d’ira: la violència no és la resposta, la violència no és la resposta, la violència… Just en aquell precís moment entra un ionqui a la cafeteria bramant com un eixelebrat amb una mà a la butxaca del xandall fent veure que porta una arma. «Tothom a terra! Tu! - Diu assenyalant al mosso de darrere la barra. - Els diners de la caixa!». Les persones del local, espantades, fan el que l’assaltant exigeix, menys l’Antonov que continua abstret en els seus pensaments. Nerviós, suant, el ionqui s’encara amb ell i li etziba un reguitzell de renecs que s’escapen entre els buits de la dentadura mig corcada. L’Antonov no se l’escolta, per a ell no és una amenaça, però, en un acte reflex, treu l’arma de la pistolera, li posa el canó a l’entrecella i amb el dit al gallet veu com l’individu comença a tremolar violentament i una taca fosca se li marca a l’entrecuix i va baixant per l’interior dels camals fins a deixar un bassal groguenc a terra. «Perdó!» diu rient i aixecant l’arma en senyal de pau. Mentre la torna a deixar a la pistolera li comenta: «És el costum, ja saps, coses de la feina. Mira, et donaré un bitllet de deu, te’n vas per on has vingut i aquí no ha passat res, et sembla bé?». El ionqui, temorós, agafa el bitllet que li atansa l’Antonov i surt corrents, cames ajudeu-me. Sense donar-li més importància, torna a enfocar tota la seva atenció en el cafè. Respira profundament i amb la veu més amistosa del seu repertori li diu al mosso: «Perdona, podries fer-me’n un altre? Aquest no t’ha quedat gaire bé». El nano, ben espaordit després de l’incident del ionqui, agafa la tassa i la llença a l’aigüera. Concentrant-se al màxim, mirant de contenir-se per no cometre cap error, li torna a fer el cafè ben curt i, amb delicadesa aquesta vegada, li posa la tassa al davant. El nostre amic ja veu que allò és una altra cosa: el color de la crema, la textura consistent, l’olor intensa, la quantitat justa de cafè. En fa un glop i viatja instantàniament a Roma, a aquell dia meravellós que sempre recorda quan pren un bon ristretto. Somriu. La teràpia funciona! Content d’haver aconseguit solucionar un contratemps sense emprar la violència, deixa unes monedes sobre la barra i se’n va del local mirant de no trepitjar les gotetes de pixum que ha deixat caure el ionqui en la seva fugida.

                                                                                                        Ivan Bonache, juliol de 2025

 

Morir d'èxit (Versió Tinet)

 

Relat finalista del premi Tinet de relats dins dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2023. Publicat per Cossetània Edicions dins del recull "El primer lloc del món i altres contes".

Et fas una foto i el resultat t’horroritza. No la pots compartir a les xarxes perquè el darrer cop que ho vas fer els pocs comentaris que vas rebre van ser sobre el teu estat de salut o els quilos de més que no amaguen la roba ampla. Uns quants tutorials més tard, després de comprovar la llum i l’enquadrament, hi tornes amb resultat idèntic. Se’t veu papada, despentinat, horrible. Potser seria el moment d’acceptar que l’objectiu no t’estima, aquestes coses passen, però la tirania de les xarxes t’empeny a no defallir, a intentar coses fora de l’habitud. Sospeses imitar èxits aliens basats en la lleugeresa de roba, tanmateix, descartes la idea per culpa de certes inseguretats relatives al teu físic. La falta d’opcions t’exigeix arriscar una mica més, anar un pèl més enllà. Surts al balcó i fas la foto amb mig cos penjant, res de l’altre món, només jugar una mica amb la perspectiva per aconseguir certa sensació de perill. I bingo! El resultat és esperançador: aquesta foto triplica el nombre de reaccions rebudes en qualsevol altra de les anteriorment penjades. Hi ha lloances i crítiques, gent que sent el vertigen de la caiguda i d’altres que anhelen l'adrenalina del buit. No deixa indiferent a ningú. I no en tens prou, et queda un regust agredolç a la boca, un quasi que ja, però no. La següent foto ha de superar aquesta amb escreix i, per això, la planeges una mica més, busques una ubicació adient, un repte assolible, un risc moderat, això no obstant, efectiu. I no surt res que no s’hagi vist milers de vegades abans, una foto força típica, tanmateix, l’acollida és molt positiva i això t’esperona, et fa perdre la por, l’autocontrol. Qui t’insulta, no et coneix, a la següent la faràs encara més grossa; qui t’anima, es deu pensar que ets un xitxarel·lo, un ganàpia amb massa temps lliure, i te’n rius del que li espera. Anant a la feina, agafes el metro, com cada dia, i veus a la gent amuntegada al caire de les vies. Un mal cop i algú podria caure-hi. I se t’encén la bombeta. Una selfie mortal de necessitat, barrejant la possible caiguda amb la velocitat del comboi entrant a l’estació, passant a frec del teu cap. Un nou èxit, rotund, inapel·lable, però, novament, poc original. Així i tot, augmenta el nombre de seguidors a les teves xarxes socials. L’anunci de cada nova gesta genera més expectació de la que mai haguessis cregut possible. Creix dins teu una ànsia incontenible, una necessitat malaltissa de l’aprovació dels altres a través d’aquestes fotos temeràries. I puges a la muntanya per no repetir un altre cop un escenari urbà. Un cingle, uns rocs punxeguts, una caiguda potencialment fatal. No et conformes fent veure que pots caure, vols que es vegi que amb un petit error de càlcul te’n vas cap a l’abisme. I així, penjant d’una mà, et fas una foto que rebenta el comptador, destrueix el concepte que tenies del que podia ser una foto viral. Ets un boig, un irresponsable. En la solitud del teu pis, de nit, quan llegeixes certs comentaris, dubtes si la gent t’admira o realment volen que et matis. Et proposen reptes inassolibles, guilladures, que tot sovint et planteges seriosament. I puges a l’edifici més alt de la teva ciutat, al penya-segat més escarpat de la Costa Brava, a la grua d’unes obres colossals des d’on estàs a punt de caure per culpa d’un esternut inoportú. La mort es converteix en companya de viatge. Ja no en tens prou amb el perill, necessites embolicar la troca, fer-la més grossa, un pas més cap a la follia. I així comencen les acrobàcies, el més difícil encara; si parpelleges, t’ho perds. Fins i tot, la policia et deté quan intentes pujar al pont penjant d’una famosíssima ciutat estrangera i això entusiasma al teu públic, els encanta que t’hagin emmanillat i que hagis passat vuit hores en un calabós amb un borratxo cantaire i pudent. Aquesta experiència t’engresca de tal manera que inicies una agressiva campanya de micromecenatge per aconseguir els diners suficients per a la que serà, això has promès a tots els teus fans, la proesa que t’encimbellarà definitivament a l’Olimp de les selfies suïcides. L’objectiu: l’antena KVLY-TV (Dakota del Nord, Estats Units d’Amèrica) de 628,8 metres d’altura. Malgrat les teves recents proeses, el teu estat de forma encara és deplorable, miracles, els justos, i pujar verticalment més de mig quilòmetre sense protecció, se’t figura un repte un xic més ardu del que creus poder assolir. Llavors contractes a un entrenador personal que compta amb el favor de centenars de milers de seguidors i això empeny una mica més el teu comptador, la teva, diguem-ho així, fama. I t’ho comences a creure. Et truquen oferint-te esponsorització. Marques famoses volen que portis els seus pulsòmetres, les seves jaquetes tèrmiques, el seu calçat esportiu. No ets ric, no ens passem, però pots viure d’aquest negoci i deixar d’una vegada per totes la feina que durant anys t’ha alienat. Un somni que s’acompleix! El temps et passa volant i amb tot preparat, físicament a punt i la comunitat digital expectant, arriba el moment de la veritat. I comença l’ascensió. Amb cada metre pujat els teus ànims minven. I després, què? Quina serà la següent proesa? Mentre puges, no li trobes sentit a aquella gesta si, en acabat, ho perdràs tot. I de mica en mica, a mesura que avances verticalment, se’t va fent cada cop més evident que allò arriba a la seva fi, la teva aventura s’acaba, i, si s’ha d’acabar, el millor és acabar apoteòsicament. Un cop encimbellat en aquella maleïda torre perduda al bell mig del no-res et desempallegues de la motxilla, del pulsòmetre, de les vambes, de la roba, i, nu, et deixes caure mentre et fas la teva darrera selfie, una selfie que farà la volta al món, que et donarà fama pòstuma i que portarà als teus fans a compadir-se de tu per la manca d’objectius reals, per la falta de capacitat a l’hora de discernir entre el que és realment important i el que no. Algun graciós, no sense raó, dirà que vas morir d’èxit.

                                                                                                                   Ivan Bonache, novembre de 2023

Relació a distància

 

«❤️T’estimo ❤️».

«Jo tb t’estimo 🥰».

«Ets el millor q m’ha passat a la vida 😍».

«No sé q faria sense tu, amor! 😘».

«Jo tampoc. Em sap greu, però haig de marxar. Després parlem 😘😘😘😘😘»

«Fins després, vida 🥰 ja et trobo a faltar! 😞»

Els dos adolescents, absorts amb les pantalles dels respectius mòbils, s’aixequen

del banc on estaven asseguts i se’n van, cadascú pel seu costat, sense mirar-se ni dir una sola paraula.

                                                                                                                        Ivan Bonache, febrer de 2025