Un pecat gens original

 

Com cada dia, la dona ja té l’esmorzar preparat com a ell li agrada, però, sense voler, en desar la tassa de cafè sobre la taula, aquesta trontolla i vessa el contingut sobre els pantalons de l’home que brama adolorit. Alça la mà, enrabiat, però veient-la arraulida i tremolant de por, l’abaixa sense dir res. Es canvia de roba i marxa cap a la feina.

Fa més de trenta-cinc anys que treballa al mateix lloc i això el fa creure que està per sobre dels companys més joves. Quan la feina no surt, esbronca al primer tòtil que troba. Però hi ha hagut canvis en la directiva de l’empresa i tot s’està modernitzant. El treu de polleguera que un nano li hagi d’explicar com es fa servir aquell ordinador endimoniat que ara serà la seva eina de treball.

Quan acaba la jornada sempre fa una copa amb algun dels veterans, però avui s’ha quedat tot sol. Caminant sense rumb pels carrerons del nucli antic es topa amb un paio estrafolari que li parla d’un local nou: el Club Paradís. Temptat, entra en aquell tuguri pecaminós. Sent una barreja d’emocions, entre el fàstic i la fascinació. Per tot arreu hi ha un munt de noies lleugeres de roba i d’homes sense rostre.

Es deixa mitja mesada ficant bitllets entre pits turgents i tangues minúsculs, però no en té prou. Embogit, demana a la noia més exuberant, la noia que ell es mereix. Al reservat, mig a les fosques, la noia emmascarada comença a ballar. Totalment ebri, es masturba sense cap mena de vergonya. Però la vol tocar, vol tocar aquella pell finíssima i, en incorporar-se, el seu rostre queda sota la llum del focus on la noia balla i aquesta el reconeix. «Papa?» exclama tapant-se els pits, sobtadament avergonyida.

Un crit eixordador trenca la nit. L’Adam es torna boig quan reconeix a la seva filla Eva a qui feia més de cinc anys que no veia. L’han de fer fora a la força i li tanquen la porta als morros. De la foscor estant l’home estrafolari li somriu, sorneguer, i li diu que mai més no podrà tornar a entrar al Paradís.

Ivan Bonache, desembre de 2023