El cel no hauria de ser tan gris

L’Ouali treballa de paleta. Ho porta fent des de fa cinc anys quan un company el va portar a una obra on necessitaven més gent. Durant tot aquest temps s’ha esforçat per fer-ho bé, per no causar problemes, per poder menjar i tenir un sostre. Porta una vida tranquil·la i tot sovint pensa que ha tingut molta sort, però no és feliç.

No creua més de dues paraules seguides amb ningú, sempre amb un gran somrís de blanques dents i ulls plens de tristor. Quan està a la bastida, allà dalt, de vegades s’asseu a descansar i sembla que d’un moment a un altre aixecarà el vol. Busca entre edificis de formigó una escletxa per la qual entreveure el cel, però no hi ha horitzó per on poder escapar.

Mentre treballa incansablement, no costa imaginar-lo al seu poble vora la mar, infantil i despreocupat, esquitxat de sal i amarat de pols. Un poble constantment amenaçat, abraçat pel desert i bressolat per la mar, un poble entre dues immensitats inabastables que donen i treuen la vida capriciosament i que s’uneixen en un horitzó ple de somnis, un horitzó amagat al fons del cor i que no aconsegueix silenciar les infinites nits d’insomni.

Pot semblar que la seva vida s’acabarà aquí, tacat de sorra i calç, però ell sap que tornarà: l’olor de les barques varades a la platja, les petjades a la sorra que esborra el vent, l’udol d’un gos afamat que vagareja pels carrers, la brisa que trenca les onades entre les rialles de la mainada, però sobretot, el cel, un cel tan blau i net que sembla irreal, el cel que busca i que no troba, un cel que no hauria de ser tan gris.


Ivan Bonache, octubre de 2013