A les fosques, corro per amagar-me, però no trobo cap forat. El terra vibra i unes passes s’acosten inexorablement. Tremolo sense voler, em falta l’aire i no puc pensar amb claredat. Si fos capaç de cridar, cridaria amb totes les meves forces tot i saber que no serviria de res.
De sobte, es fa la llum i quedo encegat. Corro, corro desesperadament per fugir, però la meva fugida em fa encara més visible. Xoco amb les parets cercant una sortida que no existeix i torno a córrer esperant que l’atzar em reservi una escapatòria. Un bram eixordador omple l’aire i sé que jo en sóc el causant. Aquesta bèstia que em persegueix no té cap mena de motiu, jo no he fet res, però sé que no descansarà fins que sigui mort.
Un cop terrible fa retrunyir l’aire al meu voltant. Miro a tots costats en busca del monstre que m’assetja i així poder escapolir-me, però estic acorralat. No sóc rival per a aquest monstre gegantí i els meus precs silenciosos no són escoltats. La meva vida no val res per a ell. Torno a córrer pressentint que la mort està voleiant cap a mi de nou. M’aturo en sec, sense motiu, i canvio de direcció com un llamp i això em permet seguir amb vida uns instants més.
Ja no sé què fer, aquesta persecució s’ha convertit en un joc macabre sense sentit. Defalleixo i estic a punt de rendir-me al meu botxí, però trec forces de no sé on i torno a córrer, perquè córrer i córrer és l’únic que puc fer, conscient de que no puc lluitar, només fugir. Però fins quan? Fins quan podré evitar l’inevitable? El meu cadàver acabarà en una bossa d’escombraries amb les peles de fruites i restes del sopar d’avui. Però amb l’últim alè, mentre les meves potes encara es moguin amb els darrers impulsos nerviosos, em riure a la seva cara perquè quan aquest món s’enruni sota un infern nuclear els meus fills seran els únics que sobreviuran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada