No són hores

-         Per què no ens dutxem junts? – Pregunta ell de sobte.

-         Ara? – Diu ella amb els ulls esbatanats com si hagués dit la bogeria més gran del món.

-         Sí! Ara! Vinga, aixeca’t del sofà, aprofitem que els nens dormen.

-         Quina mandra! Deixem-ho per a un altre dia.

-         Quin dia? – Pregunta inquisitivament. – Darrerament no hi ha dies, ni ocasions. Ja sé que estàs cansada després de tot el dia amunt i avall, però jo no m’he estat tocant la pera precisament...

-         Ja ho sé, jo no ho he dit pas això.

-         No, però sembla que tu sempre estiguis més cansada, més atabalada, més preocupada, més estressada, més tot, i treballem tots dos.

-         Ja ho sé, però és que darrerament no estic d’humor. No ho vull pagar amb tu, però... no en tic ganes.

-         Recordes quan ens vam conèixer?

-         Clar que ho recordo, però no és el mateix.

-         Clar que no és el mateix! Només faltaria. Nosaltres no som els mateixos. La vida ens ha passat factura, però això no vol dir que haguem de renunciar a tot. Som pares, però també som parella. En cap moment vam renunciar a una cosa per passar a ser l’altra en exclusiva, oi què no?

-         No – el mira encuriosida. – On vols anar a parar?

-         Doncs que alguns cops paro un segon, a la feina, i somric recordant aquells petons absurdament llargs que ens deixaven els llavis envermellits, i aquell sabor teu a la boca, la teva olor a la meva roba. De tant en tant voldria retrobar aquells petons, perquè sí, no cal fer res més, com un joc.

-         Les coses amb el temps perden intensitat. Allò que en un principi ens feia feliços, ja no és suficient. Som egoistes.

-         No crec que sigui egoisme, és més aviat conformisme. Acabes conformant-te amb el que tens sense lluitar per no perdre allò que tenies. No és fàcil. Has de trobar el teu espai entre la parella, els fills, la família i els amics, i tenir temps de ser creatiu, original i romàntic. Potser no cal abastar-ho tot. Potser amb una mica cada dia és suficient. Vinga! – L’estira de les mans, però no es vol aixecar. – Deixa de ronsejar!

-         Mmm! – Gemega i es deixa arrossegar, sense aixecar-se. Des del terra, el mira divertida.

-         M’estàs provocant! I al final em trobaràs, ho saps, oi?

-         Si? I què faràs? Portar-me per la força a la teva cova i abusar de mi?

-         Pensa que a la meva cova hi ha una dutxa amb hidromassatge i un llit de matrimoni. Jo me’n vaig cap a dalt.

Mentre puja les escales sent com la dona posa en marxa el televisor. Una mica decebut se’n fa a la idea de que serà una altra dutxa amb final feliç amb aquella sensació agredolça de buidor i plaer que tan bé coneix.