Després
de tantes penúries,
una
eternitat!,
podré
calmar les meves ànsies
menjant
de la teva carn
sense
pietat.
Ara ja
no tinc aturador,
el teu
cos
em
crida i no el deixaré
escapar,
en necessito
sols un
mos.
I veig
als teus ulls
el
desig!
No
forcegis, carn
de la
meva carn presonera
sense
mig.
Menja
de mi!
Esmicola’m
sense presa.
Menja
de mi
mentre
et mous amb tendresa.
Menja
de mi!
I no
faré més que capbussar-me
dins la
teva olor
paladejant
el més pur secret
allà on
el plaer s’amaga
en la
foscor.
No puc
aferrar-me a l’instant
que
s’escapa
somicant
el teu nom, suau,
per la
trampa de la pell
que
m’atrapa.
Només
un cop, només un,
el
darrer!,
no
t’aturis, ara no, acaba
allò
que no pot acabar mai
o em
moriré!
Menjo
de tu!
T’assaboreixo
sense remordiment.
Menjo
de tu
mentre
em recupero lentament.
Menjo
de tu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada