L’aire juga amb el vent
que empeny les fulles ben amunt
perquè caiguin lentament
com els dies que no passen si estàs lluny.
La teva llum és una mar en calma
i la meva foscor, una tempesta infinita
que llença els records trencats a la platja
perquè algú se’n faci un collaret de petxines.
La primavera portarà flors al meu balcó
que naixeran sobre les cendres del passat
i quan la brisa em porti la seva olor
recordaré tots els amors oblidats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada