Es va treure les mans de la cara perquè les llàgrimes poguessin rodolar lliurement envers els ulls envermellits que les engolien amb avidesa així com l’alè tornava cap a la boca en singlots cada cop més profusos i estridents fins arribar a un silenci tens. Ell li va enretirar la mà de l’espatlla, tendrament, buscant les paraules adients per desfer el mal que li havia causat. Menjar-se aquelles paraules no va ser fàcil, però ho havia de fer i la discussió es va encendre de nou com unes brases mal apagades amb un cop de vent. Les paraules punyents anaven i venien per desaparèixer per on havien sortit sense altra preocupació que recuperar el silenci regnant sobre l’espai que els separava. Va ser llavors quan ell va aprofitar per no dir que ja en tenia prou, que allò s’havia terminat, i va carregar el pes del món sobre les espatlles i va callar ridículament com fan els homes. Ella es va sentir alleugerida però amb una ombra de por indeterminada al fons dels ulls. I van tornar a l’engany i a la falsa esperança de que tot pot canviar, als silencis incòmodes i els petits detalls que delaten que alguna cosa no va bé, als petons desganats i als mals de cap, l’estrès, l’apatia, els retrets, les ganes d’acabar amb tot. I mica en mica els cors es van anar obrint i l’amor va tornar a recuperar el terreny perdut. Les carícies van tornar a ser sinceres i els petons apassionats, les abraçades urgents i les mirades còmplices. I quan van arribar al principi tot va tornar a ser perfecte i van tenir el final que tots dos haurien triat per a la seva relació, perquè el temps és capriciós i tot i que ja ho sabien, era més fàcil negar-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada