Senyoria, sóc culpable, ho reconec. Ho vaig fer i ho tornaria a fer mil cops més si fos necessari. No demano clemència, no la necessito, el que emano és pau. Quan sento que algú ha matat, que en un país llunyà hi ha una guerra, que un nen ha perdut una cama jugant a la pilota perquè ha trepitjat una mina antipersones, perdo els estreps. Quantes armes ha inventat l’home per aconseguir la pau? Cap ni una. No pots matar-ho tot i després dir que hi ha pau, perquè als cementiris no hi viu ningú, llavors, de que serveix? Per a què seguir investigant per fer armes cada cop més destructives? Doncs la resposta la trobem a la por. La por per imposar un ordre sense llibertats que porta a la perversió dels ideals, a la torbació, a arribar al límit per trobar una falsa il·lusió de llibertat que augmenta la frustració i la violència. I ella... Ella no parava! Cada dia, cada hora m’ho recordava, m’ho fotia pels morros: una dona morta a mans del seu marit, una família desnonada, corrupció, prevaricació, polítics amb el seu bla-bla-blà buit davant de les masses enfervorides que no escolten, només criden, programes familiars on els valors que prevalen són el sexe, els diners fàcils, la falta de respecte i la vagància. En resum, violència, violència i més violència. No ho vaig poder suportar. La vaig agafar i la vaig llençar pel balcó. I ara me n’adono que no vaig fer bé, no puc pretendre eradicar la violència amb violència, però estava fora de mi, alienat. Però en veure l’expressió de les cares dels meus fills vaig entendre que havia fet el que calia. Ploraven sense entendre el que havia fet, es movien atacats per un brutal síndrome d’abstinència, se’ls queia el món a sobre només de pensar que l’havien perdut. Senyoria, si llençar la televisió pel balcó és un crim, sóc culpable!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada