Aguanta el moment com pot. S’ha promès que aquest cop no
plorarà. Encara no fa ni tres anys que van començar i ja s’ha acabat. El té
allà al davant, expectant, esperant que s’acabi tot per donar-se mitja volta i
sortir corrents. No és culpa seva i ho sap. No és culpa de ningú. Hi ha
relacions que neixen amb el temps comptat, és així, no es pot lluitar contra el
destí: s’entrega en cos i ànima i cada cop acaba amb aquella mateixa sensació
agredolça d’haver-ho fet tan bé com sabia i, malgrat tot, s’ha de girar pàgina
i seguir endavant. Potser algun dia es trobin pel carrer, es saludaran com
vells amics i parlaran cinc minuts, però ja no serà el mateix, i una llàgrima,
sense voler, se li escapa rodolant galta avall i cau a la comissura del llavi
que dibuixa un somriure perquè, malgrat tot, no és un moment trist. Li allarga
el butlletí amb les notes i s’acomiada. Mentre el veu corrents saltironant
alegrement es promet reflexionar seriosament sobre el seu futur: potser no està
preparada per ser mestra d’educació infantil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada