El parc està ple de mainada. Hi ha grupets de mares i pares per aquí i per allà. Alguns
gronxen els fills, altres xerren pels descosits sense parar atenció als nens i
alguns avis, desbordats, persegueixen els nets amb l’entrepà a la mà.
Una mare se m’acosta. La conec d’haver-la vist a
l’escola on els nostres fills estudien.
- Ei hola!
- Hola - contesto sense gaire esma.
- Mare meva! No sé a on anirem a parar!
- Què passa? - Pregunto sense saber de què parla.
- Mira! Un parell de morenets, un sudaca i aquella nena d'allà que sembla mig gitana. Això és un problema!
- Doncs sí, és un problema, però no pateixis, un bon oculista et pot ajudar.
- Un oculista? - Pregunta amb els ulls esbatanats.
- Sí, un bon oculista. És evident que necessites l'ajuda d'un perquè a on tu veus un problema jo només veig un munt de nens jugant i divertint-se.
- Ei hola!
- Hola - contesto sense gaire esma.
- Mare meva! No sé a on anirem a parar!
- Què passa? - Pregunto sense saber de què parla.
- Mira! Un parell de morenets, un sudaca i aquella nena d'allà que sembla mig gitana. Això és un problema!
- Doncs sí, és un problema, però no pateixis, un bon oculista et pot ajudar.
- Un oculista? - Pregunta amb els ulls esbatanats.
- Sí, un bon oculista. És evident que necessites l'ajuda d'un perquè a on tu veus un problema jo només veig un munt de nens jugant i divertint-se.
Es queda astorada, com si li estigués prenent el pèl,
i s’allunya mirant-me amb menyspreu. S’apropa a una altra mare i, mentre miro
com els nens juguen, sento que li diu: “Mare meva! No sé a on anirem a parar!”.
Ivan Bonache © 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada