Tothom ha sortit del temple i el nen resta en silenci,
dempeus, contemplant l’escultura de Crist crucificat.
-
De veritat que
Déu va crear-ho tot, papa?
Està molt seriós amb aquell vestit fosc que el fa
semblar més gran del que realment és.
-
Sí, fill meu, tot
va ser creat per Nostre Senyor.
-
I va fer a les
persones a la seva imatge i semblança?
-
Sí, així és – li
posa una mà a l’espatlla per confortar-lo. – A què venen ara aquestes
preguntes?
-
L’altre dia vaig
veure uns senyors pel carrer que movien les mans i gesticulaven de forma
estranya i li vaig preguntar a la mestra. Em va explicar que eren persones
sordes que parlaven una llengua de signes i vaig entendre que potser aquesta
era la resposta.
-
La resposta a
què?
-
La resposta a
perquè Déu no ha escoltat les meves pregàries - el pare se’l mira sense
entendre. - Déu ha de ser sord, papa, per això no em va escoltar quan li vaig
demanar una vegada i una altra que la mama no es morís. Va ser culpa meva, no em
va entendre, però ara ja sé com fer-ho i li demanaré que en tingui cura allà al
cel amb el llenguatge de signes.
Mentre el fill continua contemplant el Crist
crucificat, el pare, amb llàgrimes als ulls, es pregunta si ell també podrà
perdonar a Déu tan fàcilment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada