Sinestèsia

A la sala, silenci; a dalt de l’escenari, el virtuós pianista rus Scriabin. Comencen a sonar unes notes fosques com la nit que de mica en mica ascendeixen cap a la llum. Un vermell pàl·lid s’entreveu quan de sobte tot torna a la foscor. Amb un lila brillant reapareix la música que modula i s’entrellaça amb les partícules de l’aire que rodeja al públic. El vermell s’apodera de nou de la platea amb un diminuendo dolcíssim que acaba en un silenci absolut.

El segon moviment presenta un Adagio amb acords sincopats que creen un ambient de calma que acaba en unes semicorxeres blau cel. La mà esquerra reprèn els acords inicials mentre la dreta fa un cànon que condueix a un acord final verd com l’herba d’un prat.

Un rondó groc solar comença el tercer moviment intercalant la tornada entre diferents episodis de colors vívids i espurnejants que entre presto i piano amb vuitenes greus i rítmiques barrejades amb una melodia subtil arriben a un final sense resolució que aconsegueix mantenir tota la tensió per conduir cap a la darrera part de la sonata amb una mestria admirable.

El darrer moviment sembla una marxa fúnebre però, en contra del que caldria esperar, colors càlids s’apoderen dels oients; no és un tema fàcil, però tampoc transmet pesar, ans al contrari, l’alternança de pianos i fortes en una brillant tonalitat de vermell fosc ajuden a tancar un cercle perfecte.

El pianista s’aixeca i saluda. El públic, inicialment mut, esclata en un aplaudiment ensordidor. En Jaume, visiblement emocionat, s’aixeca de la butaca i aplaudeix fervorosament mentre plora d’emoció. Agafat del braç de la Consol, desplega el seu bastó blanc i surten plegats de la sala.

Ivan Bonache, març 2020