Un dels nostres

Sona el mòbil. És aquella aplicació que s’ha instal·lat fa quatre dies i que li està canviant la vida. Com que no hi ha gaire trànsit a aquella hora l’agafa per veure quina noia li ha respost. No està malament. Amb la mà esquerra al volant i la dreta al mòbil, un ull en la carretera i l’altre en la pantalla, llegeix que vol quedar aquella mateixa nit i li adjunta una adreça.

Es passa la tarda arreglant-se. A la dutxa es masturba per no arribar massa calent a la cita. Busca l’adreça al navegador del cotxe i se sorprèn de veure que l’envia cap el cementiri. Quan hi arriba, la noia, espaterrant, ja l’espera. Sense badar boca es fonen en un petó llarg i humit. Ella l’agafa de la mà i el porta cap a dins del recinte. Fa una mica de fred i tot és força tètric a aquelles hores, però està tan excitat que la seguiria fins a la fi del món.

Entre les flors d’una tomba recent, fan l’amor. Mai no havia sentit aquell fred tan punyent ni aquell plaer tan profund. S’escorre entre convulsions orgàsmiques i es deixa caure de costat. La noia riu i li assenyala el nom de la làpida. Ell no li veu la gràcia. Aquell pobre infeliç es diu igual que ell. Agafa la roba i, mig nu, se’n va corrents cap a la sortida. A mesura que s’allunya va veient ombres i figures que es belluguen per tot arreu. Esglaiat, ja no se’n recorda de la noia, només vol sortir d’allà i anar-se’n cap a casa. Però no pot. La sortida està tancada.

«Un dels nostres!» sent darrer seu, «Un dels nostres!» repeteix algú més enllà. La noia apareix entre la boirina i amb veu rogallosa li diu «No corris, ja estàs a casa. Encara no ho has entès? Algú t'hauria d'haver dit que no és bona idea mirar el mòbil mentre condueixes».

 

Ivan Bonache, desembre 2020