Aquell dia, ben d’hora, havia plogut i el patí estava ple de petits bassals. Mirava sense veure entre els barrots de la petita finestra esperant el recompte del matí. A la paret, sobre l’escriptori, hi tenia penjades les fotos del seu fill. Un funcionari obrí la porta amb un escarit «Bon dia». Tot correcte. Sortí al passadís, baixà les escales fins al pati i s’esperà fins que van obrir el menjador. Cada dia el mateix: un cafè amb llet aigualit, un entrepà minúscul i els companys de taula parlant de temes mil cops repetits. Però ell no els escoltava, aquell dia no. El seu entrepà va ser ràpidament reclamant pel companyó del costat i el cafè amb llet es va perdre per l’aigüera. Mentre la resta d’interns guardaven els coberts i els gots a la consigna, ell es va quedar al bell mig del pati, somrient. Un funcionari se li va atansar i li va preguntar si es trobava bé. Va assentir amb el cap sense moure’s de lloc. Plovisquejava. Mirà el cel sentint les gotetes impactant dolçament contra el seu rostre. Quan ja estava ben moll, el cap de mòdul va ordenar que el portessin al seu despatx per parlar seriosament amb ell. Dos funcionaris es van acostar però abans de poder fer res ell els hi va dir «Em sap greu però haig de marxar». «Què vol dir que has de marxar?» li preguntà el més jove dels dos. Sense respondre, es va anar enlairant fins que, en un obrir i tancar d’ulls, va desaparèixer cel enllà amb un esclat encegador que va obrir una clariana entre els núvols. Un raig de sol s’escolà capritxosament il·luminant el patí just on els funcionaris i alguns curiosos havien presenciat els fets. Oficialment l’intern 12006003 aquell dia va marxar en llibertat després d’haver complert la seva condemna.
Ivan Bonache, novembre 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada