Si no t’hagués conegut

De fa sis mesos ençà li costa dormir a les nits. Somia que està amb ella. L’observa, impassible, fent veure que no sent res, agonitzant secretament, mentre ella tanca els ulls, i es desperta panteixant, amb un pes insuportable al pit, incapaç de tornar a aclucar els ulls. Es lleva cansat i la dona li diu que fa mala cara. El mira per sobre del cafè amb llet sense atrevir-se a preguntar.

Els dies al conservatori passen sense pena ni glòria. La resta d’alumnes són espectres que poblen les hores mortes que llangueixen fins que pot tornar a estar amb ella a soles, una hora de classe que se li escola entre els dits. I quan marxa, es mortifica per sentir el que sent, però no ho pot evitar. No li havia passat mai i no gossa confessar-ho ni al seu millor amic.

A casa la situació empitjora. La dona està tensa i qualsevol fotesa acaba en discussió. Al llit ja no funcionen, ell no en té mai ganes, massa coses al cap, li diu sempre que la rebutja, i la dona plora en secret quan no la veu. De joves, abans de casar-se, es van prometre que si algun dels dos deixava de sentir el mateix, serien sincers l’un amb l’altre abans d’enganyar-se i fer-se mal, però potser ja l’enganyava llavors.

Quan arriba a casa agafa la guitarra i practica una sonata de Leo Brouwer que havia deixat a mitges. Els dits li fallen inexplicablement, a ell, el millor de la seva promoció, la malaguanyada promesa que ha acabat consumint-se en un conservatori de segona, i perd el compàs. Cec de ràbia agafa la guitarra pel mànec i l’estavella contra la paret. La dona entra corrents i el mira amb ulls esbatanats. Està agenollat a terra, plorant, esmicolat com la seva guitarra i, per fi,  li confessa: «Maleït sia el dia que la vaig conèixer! És quasi una nena, per déu! Però quan toca, els seus dits acaronen les cordes i les notes dansen sota el seu domini innat. Tanca els ulls i deixa que la música la posseeixi. Això no es pot ensenyar, és un do! I jo, només de pensar-hi, em corseco d’enveja».

 Ivan Bonache, novembre 2021