De fil de vint

 

Només entrar al local va notar com centenars de mirades se li clavaven al cos i el disseccionaven sense clemència. Amb el seu vestit negre mat, impol·lut, la corbata i les sabates a joc, la camisa blanca, perfectament afaitat i pentinat, era com un far en la foscor. Es va atansar a la barra esquivant cossos hostils i va demanar un negroni. La cara d’estupefacció del noi que el va atendre no tenia preu. Carregat de paciència li va explicar la combinació: glaçons, un terç de bíter, un terç de vermut vermell i un terç de ginebra. El bàrman, amb semblant homicida, li va servir una cervesa. Amb el primer glop es va girar cap a la pista per comprovar si era cert el que el seu amic Amaro li havia dit, que allà trobaria la munió més exòtica d’éssers humans que pogués concebre. I era veritat. Just al seu costat tenia a una noia de cabells tricolors, molt maquillada i sense celles. Portava una desena de ratpenats tatuats al coll, un pírcing al nas i un dilatador d’uns cinc centímetres de diàmetre a l’orella. La roba que portava era un insult al bon gust, però no es podia negar que era atractiva. Va intentar saludar-la, tanmateix, el va ignorar amb menyspreu. La resta de parroquians d’aquell antre eren, si fa no fa, per l’estil. Tots ballaven espasmòdicament aquells brams incomprensibles i suaven sota les seves disfresses homogeneïtzadores. Potser s’havia confiat massa acceptant aquella juguesca. Ara veia quasi impossible que pogués aconseguir que alguna d’aquelles noies s’avingués a anar a casa seva. Això no obstant, no va tenir temps de pensar res més perquè en un tancar i obrir d’ulls estava rodejat de mascles alfa que l’increpaven. No estava fent res, no havia molestat a ningú, però la seva simple presència neguitejava als altres tan sols per ser diferent. Va haver de fugir, cames ajudeu-me, fins a la limusina on l’esperava el xofer. En veure’l entrar com un esperitat li va preguntar amb somriure murri: s’ho ha passat bé, senyor?

 Ivan Bonache, març 2022