Tenir mal cap ha estat sempre un dels meus problemes.
Mai sé on deixo les coses i sempre m’adormo quan haig de matinar per anar a
treballar. És per això que la vida m’ha anat derivant, com qui no vol la cosa,
als oficis nocturns. Va ser així com vaig conèixer a en Rogelio, un home llargarut,
concís i enigmàtic. Vàrem treballar plegats en una empresa de seguretat i,
després de moltes hores de rondes plegats, ens vam fer amics.
En una d’aquestes interminables nits de vigilància,
sota un cel impressionantment negre i estrellat, em va fer una dissertació
sobre les raons de perquè aquest país es col·lapsa quan plou. Haig de
reconèixer que em va molestar una mica la seva idea, ens titllava a tots de
fluixos i poc professionals, però era cert. Amb quatre gotes els trens de
rodalies acumulen retards impensables, els carrers es col·lapsen de cotxes
conduits cap a la feina o els col·legis dels nens com si caminar amb paraigües
fos un pecat, façanes que es desprenen, passos soterrats que s’inunden i un
llarg etcètera.
- Una nit de pluja seria ideal per robar en aquesta
maleïda empresa i fugir al Brasil amb uns quants calerons – va deixar anar com
qui no vol la cosa. Vaig riure de valent, però el seu posat em va deixar
entreveure que no feia broma.
- No ho dius de debò, oi? - No va dir res, només va
aixecar la vista cap al cel ostensiblement ras.
Amb els pas dels dies, la broma va quedar oblidada i
la rutina de les rondes, els cafès i les cigarretes va tornar a omplir les
jornades laborals amb una normalitat insultant. Una normalitat que es va
trencar en un descans quan en Rogelio em va ensenyar uns plànols.
- Ja ho tinc tot pensat – somreia àmpliament. – Al
telenotícies he sentit que cap a finals de setmana s’acosta una borrasca i
tindrem un parell de dies de pluja. Serà el moment perfecte per donar el cop i
deixar enrere aquesta merda de vida que portem. Estàs amb mi? – Era una
pregunta que esperava una resposta afirmativa sense lloc al dubte.
- Sí – vaig balbucejar sense convicció.
- Perfecte!
Va procedir a explicar-me el pla. Era coherent, fruit
de la meditació i de l’estudi exhaustiu del terreny per on havíem de cometre el
flagrant delicte. Amb metòdica serenor va repartir les tasques explicant-me les
accions concretes i la fugida planejada al mil·límetre. Vaig olorar-me que no
era el seu primer cop, però em vaig abstenir de fer cap comentari.
I el dia va arribar. No vaig poder aclucar l’ull ni
un segon i un pessigolleig em neguitejava l’estómac. Quan vaig arribar a la
feina vaig haver d’anar corrent al servei i vaig vomitar pura bilis.
Efectivament, tal i com havia predit l’home del temps, no parava de tronar i
l’imminent xàfec s’olorava en l’aire nocturn.
Quan van començar a caure les primeres gotes, ens vam
posar en marxa: mentre jo m’encarregava de les càmeres de seguretat, ell corria
pels passadissos en penombra en busca dels objectius prèviament assenyalats.
Fer-nos amb el botí va ser relativament fàcil, però el joc tot just acabava de
començar. Llestos per a la fuga, en Rogelio es va aturar a la porta i va treure
el mòbil. Davant del meu astorament, va trucar a la policia i va denunciar el
robatori que acabàvem de perpetrar. Plovia a bots i barrals. Mitja hora després,
sota la pluja, cap sirena, cap moviment. Res. Va tornar a trucar, i el policia
que el va atendre es va molestar quan li va insinuar que eren uns incompetents
i, sense miraments, li va penjar. Rient, en Rogelio es va arronsar d’espatlles.
Vam sortir xino-xano cap a l’aeroport. Era tonteria córrer. Fins que no
escampés no sortiria cap avió.
Ivan Bonache, novembre 2015
