divendres, 20 de maig del 2016

Real o no


          La nena plora desconsolada. La mare, amb l’ai al cor, comprova que no ha passat res, només que el peixet de colors ha mort i la porqueta de la sèrie està molt trista. La mare la consola i li diu que no és real.
La nena xiscla eixordadorament. La mare, amb l’ai al cor, comprova que no ha passat res, només que han canviat la sèrie i un monstre esgarrifós fa de les seves a una colla d’amics. La mare la consola i li diu que no és real.
La nena està massa callada. La mare, amoïnada pel silenci, comprova que no ha passat res, només que fan les notícies i parlen de crisi, de guerra, de persones que abusen de nens, de fam, d’incendis, d’accidents... La mare apaga la tele. La nena la mira sense entendre. No s’atreveix a preguntar si allò és real o no.




Ivan Bonache, maig 2016


dimecres, 27 d’abril del 2016

L’inexplicable crim de la xafardera de Ca l’Andreu



El sergent Martínez fumava mentre esperava els resultats de l’autòpsia.
El cos l’havia trobat el marit a la butaca del saló. No hi havia indicis de violència, no s’havien forçat ni panys ni finestres, no faltava cap objecte de valor, ningú no havia sentit res.
Durant els interrogatoris només va treure en clar que aquella dona no parava de xerrar ni un segon, sempre malfiant, xafardejant i mentint per ser el centre d’atenció. Ningú no li volia mal, però tampoc semblaven gaire afligits. D’alguna retorçada manera, tothom tenia algun mòbil, però no podia acusar a un poble sencer.
El telèfon va sonar i el va despenjar abans de que sonés per segona vegada.

-     Paco, fa molts anys que ens coneixem i les hem vist de tots colors, però res semblant a això. El cadàver presenta ferides de punció als llavis, com ja saps tenia la boca cosida, però aquestes ferides no expliquen el decés. No he trobat cap altre signe de violència i el cos presenta una inflor i un color vermellós estranys. Negatiu en tòxics. En obrir-lo s’ha desinflat com un globus i he verificat que tots els òrgans interns estan rebentats. Ja et pots fer una idea. Tinc una hipòtesi, però no t’agradarà.
-     Què t’empatolles tu ara? – Va dir aixafant la punta de la cigarreta al cendrer. – Dóna’m el què sigui, no tinc per on agafar aquest cas.
-     Vistes les evidències forenses i l’informe de la científica que corrobora l’absència de violència a l’escena del crim, no puc més que conjecturar que l’assassí era algú conegut per la víctima i que al cosir-li la boca va provocar una acumulació de paraules, gasos al cap i a la fi, que al no trobar sortida la van anar inflant fins a rebentar-la per dins. No hi trobo cap altra explicació.

Va penjar el telèfon sense donar crèdit al que acabava de sentir. Allò no podia arribar als seus superiors. S’inventaria un sospitós i faria córrer algunes badomeries fins que el cas quedés arxivat i la gent del poble se n’oblidés.

Ivan Bonache, abril 2016


dijous, 21 d’abril del 2016

El finalista



         Després d’innumerables nits d’insomni i esforços sobrehumans, alguna cosa havia passat. Va trigar una bona estona a entendre-ho i, tot i així,  no va ser capaç de reaccionar.
Ho havia aconseguit!
Tenia un relat guanyador. Després de tants intents, d’acaronar l’èxit tant llargament anhelat i acabar fracassant, ara ho tenia a la pantalla, però... I després, què? Amb un premi al seu palmarès aconseguiria després tornar-se a conformar amb quedar finalista?
Va clicar la creueta i el programa li va preguntar: “Vol desar els canvis fets a El finalista?”.

Sense dubtar-ho, va clicar que no.


Ivan Bonache, abril 2016


dimarts, 22 de març del 2016

Una vida en comú



         Coneixedor de la seva pròpia hipocondria va agafar un full en blanc i un bolígraf blau. Els primers traços van ser imprecisos, com si la tinta es negués a deixar empremta d’aquella bogeria, però finalment es va rendir a la lògica utilitat i el blau va brillar metàl·licament en les filigranes de la lletra lligada.
           Va escriure febrilment tot allò que mai havia gosat dir-li, o millor dit, allò que li havia dit però que ella no havia volgut escoltar. Li va agrair les mentides tan reals, les falses emocions que li van fer sentir, la il·lusió mai trencada que es va anar diluint com un terròs de sucre al cafè calent.
Mentre es dessagnava paraula a paraula, una gota de suor li va lliscar fins a la punteta del nas on va dubtar si deixar-se endur per la gravetat del moment abans de caure i morir esclafada sobre el paper deixant un cercle fosc. No importava gaire. La qüestió era no deixar res sense escriure, tornar real tot allò que el vent havia arrossegat cap a l’oblit.
Quan la buidor li va oprimir l’alè, no va saber acomiadar-se, sense forces, i simplement va posar un punt i final, una petita implosió destructiva que creixeria dins seu com un paràsit que s’apodera, pam a pam, de cada bri de vitalitat del seu hoste abocant-lo a una pau sense retorn.
La carta va arribar al seu destí amb el color groguenc dels anys, com aquelles cartes antigues oblidades en algun bagul que desvetllen secrets que ja no importen a ningú. I quan la va obrir amb mans tremoloses i una estranya sensació al cor, de dins només en van sortir pedaços esmicolats d’una vida en comú que no havia pogut ser.


Ivan Bonache, març 2016


dimarts, 15 de març del 2016

El núvol

El país groc és una democràcia estable. El país marró malviu sota un règim autoritari. Fa anys els habitants marrons creuaven la frontera en busca d’un futur millor, però ara els grocs ja no els volen perquè els fan culpables de tot: de la crisi, de la corrupció, de les malalties. La frontera s’ha militaritzat i els grocs omplen els turons de tancs perquè els marrons tenen pals i pedres.

Un bon dia, sobre el cel marró, apareix un núvol que, empès pel vent, creua la frontera invisible. L’exèrcit groc li dóna l’alto però el núvol segueix inexorablement el seu camí. El general ordena l’atac i els canons disparen. Els míssils no abaten l’objectiu i cauen irremeiablement sobre territori groc destruint-ho tot.
Un fina pluja cau del núvol sobre la terra cremada on tot tornarà a començar de nou.

dimecres, 24 de febrer del 2016

180º

En mig de l’enutjosa multitud va topar amb la seva mirada i entre núvols de braços bellugadissos la blavor dels seus ulls li va semblar un racó de pau en mig de la tempesta. La música eixordadora no va impedir que sentís aquella veu dins del seu cap: “M’agrada, espero que vingui a dir-me alguna cosa.”.
De sempre havia tingut aquell do, maledicció potser, que li permetia sentir els pensaments dels altres com si li xiuxiuegessin els mots directament a dins del cervell i, tot i que des de petit va aprendre a les dolentes que no ho havia d’explicar a ningú després de que, gràcies als seus preocupats progenitors, diversos especialistes li volguessin obrir, literalment, el cervell per a estudiar-lo, havia aprés a conviure-hi sense més com qui té una taca de naixement i no se’n pregunta la raó.
Amb pas decidit es va acostar a la noia d’ulls marins mentre sentia com el cor li martellejava a les temples. Milers de frases s’embullaven amb pensaments aliens i destriar les paraules a dir no era fàcil. Quan la va tenir a tocar, els llavis entreoberts, un sospir de desesperació el va fer dubtar i un segon abans de ficar la pota ho va sentir clarament: ”Ara ve aquest pesat, ja veuràs com em diu alguna rucada. I aquell noi tan guapo que ni em mira! Per què sempre em passa el mateix?”.

Gir de 180 graus. Va fugir dissimuladament mentre li feia un llarg glop al vodka amb llima. Es va acostar al noi ros, maleint la seva sort, i li va revelar l’amagat desig d’aquella bellesa inabastable per a ell sense adonar-se que el pensament primigeni que l’havia incitat a atacar no havia estat pas el d’ella, si no el de l’amiga del costat a qui mai no veia ningú.


dimecres, 17 de febrer del 2016

Anhels de llibertat

Malviure entre reixes no és fàcil i encara menys si ets innocent. El meu error va ser estar a on no devia i fugir espantat. Ara em passo els dies tirat al pati, i les nits, en un brut calabós. Quan la llum de la lluna s’escola per la finestra i dibuixa l’ombra dels barrots a la paret del fons se m’encongeix el cor i sento com un crit incontrolable em va pujant pel cos anhelant la llibertat perduda. A les altres cel·les els companys es remouen inquiets mentre l’angoixa ens alimenta l’esperit d’incertesa.
De tant en tant, algun de nosaltres té sort i li donen la condicional. Quan ve el guarda has d’estar tranquil, controlar-te, perquè sentir la llibertat a una passa pot trasbalsar al més centrat, i si perds els nervis, s’ha acabat, et rebutgen i de nou al forat. Els més joves tenen sort i sovint ho aconsegueixen, però un vell com jo...

Sé perfectament que moriré aquí dins, no m’enganyo, i ningú plorarà per mi. Potser m’ho mereixo, no ho sé, però jo no vaig triar ser el que sóc. Potser en la propera vida seré un humà i espero no oblidar tot el que el dolor i la injustícia m’han ensenyat.


diumenge, 17 de gener del 2016

Separació infinitesimal (o quan x→∞)

Després de molt insistir va convèncer a l’Esperança per quedar aquella tarda i anar a prendre alguna cosa. Quan li va demanar què volia, ella va contestar no veure’l més. Ell s’ho va prendre bé perquè sa mare sempre li deia que el darrer que es perd és l’esperança, però ella es va aixecar matemàticament i va anar multiplicant la distància entre tots dos fins a tendir a l’infinit. Les roses que li havia portat es van marcir i es va quedar amb un pom d’espines ensangonades a les mans.



divendres, 8 de gener del 2016

Connectats

            Un cop sec va fer tremolar lleugerament el terra però ningú no va aixecar el cap. El pare llegia les notícies a la seva tauleta; la mare veia un vídeo que li havien enviat al mòbil; el petit, amb la boca oberta i el sopar fred al plat, mirava dibuixos animats al seu dispositiu especialment dissenyat per a nens entre quatre i vuit anys.
Mentre l’avi restava a terra sense vida, el pare va rebre una notificació que l’informava en temps real de la defunció del seu progenitor. Amb incredulitat va clicar “m’agrada” i va escriure un comentari: “D.E.P.”.

La següent notícia el va indignar: “300 immigrants morts a les costes de Sicília”. - Merda de món - va murmurar, però ningú l’escoltava. Ho va solucionar compartint la notícia a la xarxa.

dilluns, 28 de desembre del 2015

10 microrelats negres

En Giovanni volia ser el capo de l’hampa però el va trair l’ortografia. Ara s’encarrega de les extraescolars dels nens. 

Quan el van desallotjar del pis tan sols tenia una barra de pa dur. Li va caure un any de condemna per possessió d’arma blanca.

Conegué la mala vida i van tenir dues filles, nocturnitat i traïdoria, que per un bala perduda van ficar al pare a la trena.

L’acusat clamava per la seva innocència fins que va recordar el què havia fet. Un lapsus el té qualsevol! 

El detectiu donava voltes al voltant del cadàver amb les celles arrufades sense entendre res. 
La víctima era el majordom!

Durant la condemna mesurava la vida en grams i el temps se li escolava per l'agulla mentre cavalcava a lloms del cavall.

Senyoria, sóc innocent, jo no volia matar el temps d’aquella manera!

- Tres àpats al dia, dutxa i lavabo, calefacció, un llit decent. Com és que no se li havia acudit abans d’entrar a la presó? 

- Mentre retiren el cadàver de la cel·la els companys de galeria es pregunten qui se’n doldrà. És com si no hagués mort ningú.

- El perruquer del mòdul tres era un yakuza retirat i me’n vaig penedir de demanar-li que em tallés dos dits.


divendres, 18 de desembre del 2015

El desembre congelat


La paga extra no arribava per a tot i van tenir que triar, a desgrat, entre la tele nova o la calefacció. Aquell final d’any va ser especialment cru i les baixes temperatures van assolir mínimes de rècord, però l’escalforeta que irradiava la pantalla i l’amor que es professaven els uns als altres els era suficient. Les imatges mostraven taules ostentoses, torrons, llagostins, pernil ibèric i tot de delicatessen que ells no podrien tastar. Tampoc no va arribar per a comprar raïm, però no era imprescindible per a començar l’any amb bon peu. Noies escotades amb cames quilomètriques reien acudits dolents de senyors ben abrigats davant de rellotges emblemàtics. Van començar pels quarts. Van seguir les dotze campanades. A la pantalla va esclatar una alegria desbordant, cava a dojo, abraçades i petons, però a casa no hi va haver res de tot això. Al sofà hi havia quatre estàtues de gel, inerts, amb gebrats semblants de felicitat. Al carrer un borratxo va passar cantat el desembre congelat.


dimecres, 16 de desembre del 2015

A la seva imatge i semblança

Tothom ha sortit del temple i el nen resta en silenci, dempeus, contemplant l’escultura de Crist crucificat.
-          De veritat que Déu va crear-ho tot, papa?
Està molt seriós amb aquell vestit fosc que el fa semblar més gran del que realment és.
-          Sí, fill meu, tot va ser creat per Nostre Senyor.
-          I va fer a les persones a la seva imatge i semblança?
-          Sí, així és – li posa una mà a l’espatlla per confortar-lo. – A què venen ara aquestes preguntes?
-          L’altre dia vaig veure uns senyors pel carrer que movien les mans i gesticulaven de forma estranya i li vaig preguntar a la mestra. Em va explicar que eren persones sordes que parlaven una llengua de signes i vaig entendre que potser aquesta era la resposta.
-          La resposta a què?
-          La resposta a perquè Déu no ha escoltat les meves pregàries - el pare se’l mira sense entendre. - Déu ha de ser sord, papa, per això no em va escoltar quan li vaig demanar una vegada i una altra que la mama no es morís. Va ser culpa meva, no em va entendre, però ara ja sé com fer-ho i li demanaré que en tingui cura allà al cel amb el llenguatge de signes.

Mentre el fill continua contemplant el Crist crucificat, el pare, amb llàgrimes als ulls, es pregunta si ell també podrà perdonar a Déu tan fàcilment.

Voleu escoltar el podcast d'aquest relat? Cliqueu aquí!


dimecres, 18 de novembre del 2015

Traïdoria pluvial




Tenir mal cap ha estat sempre un dels meus problemes. Mai sé on deixo les coses i sempre m’adormo quan haig de matinar per anar a treballar. És per això que la vida m’ha anat derivant, com qui no vol la cosa, als oficis nocturns. Va ser així com vaig conèixer a en Rogelio, un home llargarut, concís i enigmàtic. Vàrem treballar plegats en una empresa de seguretat i, després de moltes hores de rondes plegats, ens vam fer amics.
En una d’aquestes interminables nits de vigilància, sota un cel impressionantment negre i estrellat, em va fer una dissertació sobre les raons de perquè aquest país es col·lapsa quan plou. Haig de reconèixer que em va molestar una mica la seva idea, ens titllava a tots de fluixos i poc professionals, però era cert. Amb quatre gotes els trens de rodalies acumulen retards impensables, els carrers es col·lapsen de cotxes conduits cap a la feina o els col·legis dels nens com si caminar amb paraigües fos un pecat, façanes que es desprenen, passos soterrats que s’inunden i un llarg etcètera.

- Una nit de pluja seria ideal per robar en aquesta maleïda empresa i fugir al Brasil amb uns quants calerons – va deixar anar com qui no vol la cosa. Vaig riure de valent, però el seu posat em va deixar entreveure que no feia broma.
- No ho dius de debò, oi? - No va dir res, només va aixecar la vista cap al cel ostensiblement ras.

Amb els pas dels dies, la broma va quedar oblidada i la rutina de les rondes, els cafès i les cigarretes va tornar a omplir les jornades laborals amb una normalitat insultant. Una normalitat que es va trencar en un descans quan en Rogelio em va ensenyar uns plànols.

- Ja ho tinc tot pensat – somreia àmpliament. – Al telenotícies he sentit que cap a finals de setmana s’acosta una borrasca i tindrem un parell de dies de pluja. Serà el moment perfecte per donar el cop i deixar enrere aquesta merda de vida que portem. Estàs amb mi? – Era una pregunta que esperava una resposta afirmativa sense lloc al dubte.
- Sí – vaig balbucejar sense convicció.
- Perfecte!

Va procedir a explicar-me el pla. Era coherent, fruit de la meditació i de l’estudi exhaustiu del terreny per on havíem de cometre el flagrant delicte. Amb metòdica serenor va repartir les tasques explicant-me les accions concretes i la fugida planejada al mil·límetre. Vaig olorar-me que no era el seu primer cop, però em vaig abstenir de fer cap comentari.

I el dia va arribar. No vaig poder aclucar l’ull ni un segon i un pessigolleig em neguitejava l’estómac. Quan vaig arribar a la feina vaig haver d’anar corrent al servei i vaig vomitar pura bilis. Efectivament, tal i com havia predit l’home del temps, no parava de tronar i l’imminent xàfec s’olorava en l’aire nocturn.

Quan van començar a caure les primeres gotes, ens vam posar en marxa: mentre jo m’encarregava de les càmeres de seguretat, ell corria pels passadissos en penombra en busca dels objectius prèviament assenyalats. Fer-nos amb el botí va ser relativament fàcil, però el joc tot just acabava de començar. Llestos per a la fuga, en Rogelio es va aturar a la porta i va treure el mòbil. Davant del meu astorament, va trucar a la policia i va denunciar el robatori que acabàvem de perpetrar. Plovia a bots i barrals. Mitja hora després, sota la pluja, cap sirena, cap moviment. Res. Va tornar a trucar, i el policia que el va atendre es va molestar quan li va insinuar que eren uns incompetents i, sense miraments, li va penjar. Rient, en Rogelio es va arronsar d’espatlles. Vam sortir xino-xano cap a l’aeroport. Era tonteria córrer. Fins que no escampés no sortiria cap avió.


Ivan Bonache, novembre 2015