Un pecat gens original

 

Com cada dia, la dona ja té l’esmorzar preparat com a ell li agrada, però, sense voler, en desar la tassa de cafè sobre la taula, aquesta trontolla i vessa el contingut sobre els pantalons de l’home que brama adolorit. Alça la mà, enrabiat, però veient-la arraulida i tremolant de por, l’abaixa sense dir res. Es canvia de roba i marxa cap a la feina.

Fa més de trenta-cinc anys que treballa al mateix lloc i això el fa creure que està per sobre dels companys més joves. Quan la feina no surt, esbronca al primer tòtil que troba. Però hi ha hagut canvis en la directiva de l’empresa i tot s’està modernitzant. El treu de polleguera que un nano li hagi d’explicar com es fa servir aquell ordinador endimoniat que ara serà la seva eina de treball.

Quan acaba la jornada sempre fa una copa amb algun dels veterans, però avui s’ha quedat tot sol. Caminant sense rumb pels carrerons del nucli antic es topa amb un paio estrafolari que li parla d’un local nou: el Club Paradís. Temptat, entra en aquell tuguri pecaminós. Sent una barreja d’emocions, entre el fàstic i la fascinació. Per tot arreu hi ha un munt de noies lleugeres de roba i d’homes sense rostre.

Es deixa mitja mesada ficant bitllets entre pits turgents i tangues minúsculs, però no en té prou. Embogit, demana a la noia més exuberant, la noia que ell es mereix. Al reservat, mig a les fosques, la noia emmascarada comença a ballar. Totalment ebri, es masturba sense cap mena de vergonya. Però la vol tocar, vol tocar aquella pell finíssima i, en incorporar-se, el seu rostre queda sota la llum del focus on la noia balla i aquesta el reconeix. «Papa?» exclama tapant-se els pits, sobtadament avergonyida.

Un crit eixordador trenca la nit. L’Adam es torna boig quan reconeix a la seva filla Eva a qui feia més de cinc anys que no veia. L’han de fer fora a la força i li tanquen la porta als morros. De la foscor estant l’home estrafolari li somriu, sorneguer, i li diu que mai més no podrà tornar a entrar al Paradís.

Ivan Bonache, desembre de 2023

Un i mil cops

La bellesa de l’espai és corprenedora. Ser astronauta, per a mi, és una qüestió de vocació, però reconec que és una feina dura, rutinària, físicament exigent i, tot sovint, mentalment estressant. Per això mateix, comptar amb professionals ben preparats és indispensable per l’èxit de les missions.

Per desgràcia, des de fa un parell de dies estic tota sola. El meu company va patir un accident i no ha sobreviscut. No he tingut temps de fer l’informe pertinent, però tampoc no importa gaire, ja que arribaré a destinació abans de rebre cap resposta dels meus superiors. Tothom dirà com n’era de bona persona i lloaran les seves virtuts, sense oblidar un currículum impressionant i tot de distincions a l’excel·lència. Es pot dir que ha mort una llegenda de l’exploració espacial.

Però el que no dirà ningú és que era un depredador sexual. Des que vam sortir de la base em va assetjar sense miraments. He compartit moltes hores de soledat amb altres homes que m’han proposat barbaritats, tanmateix, negant-me fermament sempre havia aconseguit que desistissin, però ell... Li veia als ulls, en el seu somriure maliciós: les meves negatives tan sols l’esperonaven més. I la veritat és que no el volia matar, tan sols estabornir-lo, deslliurar-me de la seva omnipresència per una estona. Ara el seu cos sura ingràvid amb una massa fosca i gelatinosa aferrada al cap com si una medusa espacial li estigués xuclant el cervell.

M’imagino que em condemnaran per homicidi, però no transcendirà. Ho taparan tot, s’inventaran alguna mentida que engrandeixi la seva llegenda, una mort heroica. A la Terra li retran homenatges, li posaran el seu nom a algun carrer i li dedicaran una estàtua a l’entrada principal de l’Acadèmia Estel·lar. Potser algun superior em preguntarà, indignat, si estic penedida, i jo, amb el cap ben alt, li diré que no, que ho tornaria a fer un i mil cops.

                                                                                                                        Ivan Bonache, abril de 2024

Ens ha tocat la Grossa!

 

        La Neus va sortir de l'administració de loteries amb una ampolla de cava en una mà i una cartolina a l'altra on es llegia «1r Premi venut aquí!» i just a sota el número en qüestió. Els vianants que la van veure s'hi van atansar contagiats per l'alegria que desprenia i mentre el suro sortia disparat, raigs de cava mullaven les testes d'aquelles persones que celebraven la bona nova. De mica en mica es va anar acostant tota la gent del poble mentre les ampolles de cava es multiplicaven com per art de màgia i l'alegria desfermada semblava no tenir aturador.

Els mitjans de comunicació no es van fer de pregar i van aparèixer delerosos de poder parlar amb la Neus o amb algun afortunat que volgués ser entrevistat. La Neus, visiblement exaltada, no parava de repetir que era la primera vegada que repartia un premi tan important i que, per desgràcia, no s'havia quedat cap número premiat per a ella, però que, així i tot, estava molt contenta pels veïns que havien rebut una bona picossada. La notícia es va escampar com una taca d’oli i Sant Agustí de les Beceroles va ser l'epicentre mediàtic de Catalunya durant uns quants dies.

Passades les festes, quan l’emoció de tot plegat ja s’havia apaivagat, just a l'hora d'anar a dormir, en Carles, una mica mosca, li va demanar a la Neus: «Estimada, no et sorprèn que passats aquests dies encara no sapiguem a qui li ha tocat?». La Neus se'l va mirar de reüll i li va contestar: «Encara no veus que ens ha tocat a tots? El poble bull d’activitat, els restaurants plens, l’hostal amb reserves fins passat l’estiu i nosaltres hem venut quatre vegades més dècims en el darrer més que en tot l’any passat. I tant que ens ha tocat la Grossa!». Li va fer un petó, es va girar i va tancar els ulls amb un somriure murri als llavis.

  

                                                                                                                                        Ivan Bonache, desembre de 2022

Excés d’equipatge

-Passi per l’arc – li va dir la noia que controlava l’accés al Centre Cultural de La Llagosta.

-Com a l’aeroport? – va preguntar la senyora.

-Més o menys – i li va fer un gest amb la mà perquè passés.

-Pip!!!

-El sistema detecta un parell de masclismes arrelats molt profundament. Si us plau, desi’ls a la safata i torni a passar.

Així ho va fer i la màquina va protestar de nou.

-Inseguretats basades en estereotips físics inassolibles. Deixi-les a la safata i torni a passar.

Quan la màquina es va queixar de nou, la noia va mirar a la senyora amb un xic de condescendència.

-Deixi’m fer a mi, si no li sap greu, així acabarem abans.

I va anar posant a la safata totes les càrregues que llastraven a aquella senyora fins que la màquina va emmudir.

-Ja està, ja pot entrar i gaudir de «La nit de les dones».

-Això m’ho tornareu a la sortida? – Va preguntar la senyora amb gest preocupat.

-No, no! Ho destruirem tot, no cal que pateixi.

I la senyora va entrar a la festa havent-se, literalment, tret un gran pes de sobre.

  

                                                                                                                                        Ivan Bonache, març de 2023

Aquest relat havia de tractar sobre la Nit de les Dones, una festa que se celebra pels volts del 8M a la Llagosta i que és tota una tradició local. Llavors vaig imaginar la festa com un viatge, com el pas de la dona cap a una igualtat real, cap a la llibertat sexual i l'erradicació del masclisme en tots els àmbits de la vida diària, però amb un toc d'humor que es veu reflectit en l'arc de seguretat que detecta totes aquestes coses i que no et deixa passar fins que no te n'has desprès.

Desitja’m sort

Es lleva sobresaltat. S’ha adormit. No ha sentit l’alarma del mòbil. Vestint-se a correcuita, no s’adona que s’ha posat un mitjó de cada. Surt al replà sense agafar les claus, les que tenen una pota de conill com a clauer, i baixa per les escales com un esperitat. Al carrer, un gat negre se li creua pel davant i ha de fer un petit rodeig per esquivar uns operaris que feinegen sobre una escala de fusta recolzada a la façana. Entra a l’edifici d’oficines assegurant-se de fer la primera passa amb el peu dret i puja a l’ascensor, però quan vol pitjar el botó de la planta on l’han citat per a fer l’entrevista s’adona que no hi ha el 13. Per inèrcia, prem el 14. Les portes s’obren donant-li accés a una oficina que no coincideix amb la que busca. Es queda una estona badant fins que decideix baixar per les escales. Baixa un pis sense saber quina planta trobarà i busca de nou el despatx en qüestió, però no hi és. Ningú no li sap dir per què ha desaparegut el botó de l’ascensor ni si això té correlació directa amb l’absència de la planta corresponent. Derrotat, s’asseu just en l’esglaó on hauria de començar la planta desapareguda i espera sense saber ben bé per què. Al cap de molta estona, se sent un brunzit i davant dels seus ulls s’obre un portal interdimensional d’on surt un home amb una bata blanca, unes ulleres de pasta de vidres molt gruixuts i un aparell electrònic a la mà.

- Senyor Valls?

- Jo mateix - contesta aixecant-se d’un bot.

- L’estàvem esperant. Li ha costat molt trobar-nos?

- Doncs sí, una mica.

- És per seguretat. Hem de protegir el laboratori dels crèduls i dels malastrucs que ens boicotegen constantment, ja sap, el número 13. Per cert, no serà vostè supersticiós, oi?

- I ara! - Nega rotundament. -Jo sempre dic que ser supersticiós porta mala sort!

I mentre tots dos entren rient al portal interdimensional, sense que el vegi el doctor, treu un mocador de la butxaca de l’americana amb una mica de sal i se la llença per sobre de l’espatlla esquerra.

                                                                     

                                                                                                                                        Ivan Bonache, maig de 2023

A la plaça

 

  Quan la Jana arriba a la plaça amb la seva pilota nova, l’avi fa un somriure d’orella a orella. La deixa a terra, agafa impuls i fa un xut ben fort. L’avi corre per atrapar la pilota i li torna amb delicadesa, com si la pilota es mogués empesa pel vent, i la nena torna a xutar i l’avi torna a córrer rere la pilota una vegada i una altra.

De tant en tant la petita fa una pausa per beure aigua o per ensenyar-li una marieta que agafa amb cura amb el dit fins que desplega aquelles ales impossibles i surt volant. Tots dos es miren amb complicitat, com si haguessin descobert una meravella amagada, i tornen al joc.

En un racó ombrívol, la mare, asseguda en un banc, observa com la nena juga i riu alegrement. És hora de berenar. L’avisa i s’acosta per menjar una galeta, però segueix amb el partit. Una mossegada, un xut a la pilota; un glop de suc, un xut a la pilota. I l’avi se la mira embadalit. Ell, que s’estima a la seva filla amb bogeria, es veu incapaç d’explicar amb paraules l’amor que sent per aquella criatura que el té cor-robat.

I en un sospir es fa l’hora de marxar. La nena protesta, però sap que quan la mare diu que marxen, no hi ha res a fer. S’acomiada de l’avi amb la seva salutació secreta i li promet que tornarà demà. S'agafa a la mare i, mentre s’allunyen, es gira una darrera vegada per fer-li adeu amb la maneta. L’avi les veu desaparèixer carrer enllà i es queda tot sol.

Abans d’arribar a casa la mare es troba amb una amiga. La nena li explica que ha estat jugant a pilota amb l’avi. «Li encanta jugar amb ell», diu la mare. «Però el teu pare no va morir en aquell accident fa uns mesos?» pregunta estranyada. «Si,» diu amb un nus a la gola, «va tenir molt mala sort. Si els serveis mèdics haguessin arribat abans l’haurien pogut salvar, però no hi van poder fer res». Quan l’amiga l’abraça, la Jana se les mira sense entendre i li pregunta a la mare si demà aniran de nou a la plaça, «Li he promès», i la mare, entre llàgrimes, li fa que sí amb el cap.

                                                                    

                                                                                                                                        Ivan Bonache, abril de 2023

Cercle viciós

        A cada relat li dedica hores: buscant una història, redactant-la, deixant-la madurar i, finalment, corregint-la. I quantes vegades ho ha llançat tot a la paperera perquè no li ha agradat el resultat final? Però si les muses li somriuen, si creu haver donat amb alguna cosa bona, llavors, comença el periple. Prepara el relat i la plica amb la cerimònia i l’ordre que l’han portat a guanyar algun concurs amb anterioritat i compta els dies per mirar d’endevinar quan serà més probable que l’avisin si en resulta vencedor. I perd la son, i la gana, i cada cop que sona el telèfon, el cor li vol escapar per la boca per descobrir, la majoria de les vegades, que és una trucada d’un altre assumpte sense cap relació. I si aconsegueix guanyar algun certamen, eufòric, dona les gràcies a totes les deïtats a les quals ha resat durant la llarga deliberació donant més importància a la fe i la fortuna que no pas a les seves capacitats i a la feina que hi ha al darrere. I a mesura que s’acosta l’entrega de premis, els budells se li afluixaven, sent una pressió descomunal a les temples i la veu li falla quan, davant del mirall, intenta assajar el seu discurs triomfal. Malgrat fer un esforç titànic d’autoconvenciment, el dia en qüestió no pot evitar sentir-se fora de lloc i, quan diuen el seu nom i ha de pujar a l’escenari, li sembla que les cames no el sostindran, que farà el ridícul davant d’aquells desconeguts amb qui fingeix somriures quan el que voldria en realitat és marxar d’allà tan aviat com li fos possible sense semblar un desagraït. Un cop a casa, l’èxit efímer pel reconeixement del seu esforç s’esvaeix com un munt de cendra al caprici del vent i torna a començar el cicle de bell nou, escrivint amb desfici, desitjant amb avidesa que la fortuna li permeti novament ser mereixedor d’aquells quinze minuts de glòria que l’aterren, que el turmenten, però que, malgrat tot, donen sentit a la seva existència.

                                                                    

                                                                                                                                        Ivan Bonache, març de 2023