dijous, 18 d’abril del 2013

Amor infinit

És de nit a Barcelona. La llum del carrer entra tímidament pels finestrals del taller. Fa uns mesos que es va quedar sense llum per falta de pagament però no per això ha deixat de treballar quan les forces li ho han permès.
Al bell mig de l’estudi hi ha una escultura. És un nu femení incomplert: no té braços, el cap només mostra la part inferior i les cames acaben a les cuixes just abans d’on anirien els genolls. És una escultura en marbre blanc polit, hipnòtica. Ell no deixa de mirar-la ni un moment. Demà al matí vindran a emportar-s’ho tot, però ja serà massa tard.
Es treu la roba amb lentitud extrema i deixa al descobert el seu cos malmès i malalt. Acostant-se a la seva estimada, el seu desig es fa evident. S’atansa fins que els seus llavis besen els d’ella, immòbils i freds. Amb un dit ressegueix una línia imaginària que el fa baixar per la barbeta fins a la corba del coll, i d’aquí segueix fins al pit esquerre, ferm i aixecat, i s’atura al mugró, erecte i ben definit. Acosta la llengua fins a llepar-lo i abraça l’escultura. Xiuxiueja uns mots que només el marbre entén i es fa enrere per mirar l’obra que l’havia de fer famós i que li ha costat la vida.
Amb la mateixa calma es lliga un cordill a la part superior del braç, ben fort, agafa una cullereta amb una pols marró i l’escalfa amb un encenedor. S’injecta el contingut i es deixa caure a terra. Poc a poc tot es torna fosc. No aconsegueix veure les línies definides de la seva obra, allà davant mateix. Una felicitat insultant l’envaeix i tot deixa de tenir importància. Amb els ulls plens de llàgrimes de felicitat sent com el cos se li queda rígid i com perd la consciència per sempre. Finalment la metamorfosi s’ha completat. Ara és un cos inert. Ara ja es poden estimar per sempre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada