El crim de la Rambla

Els llums de la botiga centenària estan encesos. Falten poques hores per les campanades, però no hi vol pensar. Només queda una guitarra. La té a les mans, tremoloses, i la mira amb els ulls plens de llàgrimes. Recorda quan la va veure per primer cop, el que li va costar portar-la a Barcelona, i ara és l’únic que li queda.

Passa l’índex dret pel perfil del seu cos fred i suau, i a cada mil·límetre recorregut li assalta un record. Té el cor encongit. Una veu el castiga interiorment: “Per què? Per què? Per què?”. A cada racó hi ha l’ombra d’alguna cosa que s’ha perdut, l’eco de les veus, la música que ja no tornarà a sonar.

S’aixeca  sense deixar-la anar. L’abraça com si fos capaç de fondre’s en un sol cos amb ella, però els braços li acaben fent mal i el miracle no succeeix. La llença a terra amb menyspreu per recollir-la immediatament, penedit, mentre les llàgrimes li rodolen galtes avall. Ella no en té la culpa però n’ha pagant les conseqüències.

Va tancant els llums amb la sensació de que una part de la seva vida es quedarà allà per sempre. Quan tot queda a les fosques, s’atura a la porta i mira l’interior buit i desolat. A casa l’espera la família. Si no fos per ells estaria perdut, irremediablement enfonsat, però els néts sempre li donen aquella força que necessita per tirar endavant.

Surt i l’aire nocturn li posa la pell de gallina. Com cada dia, la Rambla està plena de turistes i persones apressades. Abaixa la persiana per darrer cop. L’hora ha arribat. La botiga, condemnada, ja no obrirà mai més. Un altre bocí de la cultura d’aquest país que sucumbeix a les pressions econòmiques d’una globalització que ens ha traït amb la promesa d’un futur millor.

D’aquí a uns mesos, quan estigui més tranquil, tornarà a passar per davant i ja hi haurà alguna franquícia d’un restaurant de menjar ràpid o una botiga de roba d’alguna marca internacional. I mica en mica tot allò que feia de Barcelona una ciutat diferent es perdrà i s’anirà semblant a qualsevol altra capital europea: les mateixes botigues, els mateixos restaurants, fins i tot, la mateixa gent.

Per què? Per què? Per què?