En Manel tenia una entrevista de feina. Unes hores abans es va preparar a consciència. Volia anar net i polit, immaculat. Va agafar el dossier, la ploma que li va regalar el pare fa un parell d’anys i, amb el seu millor somrís, va marxar.
L’entrevista era a dos quarts d’onze i vint minuts abans ja hi era. La puntualitat era una bona arma per a ell. La sala on el van fer esperar era asèptica i anònima, però estava a gust.
La secretaria el va fer passar i va seure a la cadira que li oferien donant les gràcies i saludant a l’entrevistador formalment i cordial.
Varen estar parlant una bona estona i l’entrevistador estava impressionat, però no era suficient: l’empresa era puntera en el sector i només amb acreditacions i bona presència no s’aconseguia un treball com aquell.
Es va regirar incòmode a la cadira rumiant amb velocitat i, de sobte, va tenir la solució: va aixecar dissimuladament la natja esquerre i, sense immutar-se, va deixar escapar una ventositat increïblement sonora i fètida. L’entrevistador va reflexionar durant uns segons deixant-se emportar per la flaire pudent amb el ressò encara fresc del pet a les seves orelles. Finalment es va aixecar i, estenent-li la mà perquè l’encaixés, li va dir:
- Benvingut, fill!
Content com un gínjol, va agafar el metro de tornada a casa i en una de les parades va pujar una noia que el va deixar sense respiració. No era l’únic: cinc segons després ja havia rebutjat hàbilment a dos paios que la volien festejar.
Es va apropar amb seguretat i es va palplantat davant seu clavant-li la mirada sense dir res. Ella al principi el va ignorar, però ell seguia mirant-la i ella semblava incomodar-se per moments. Quan va aixecar la mirada per engegar-lo, la força que li va transmetre la va desarmar i no va di res. Es van quedar mirant-se una bona estona, com babaus, fins que entremig de la gentada ella es va posar molt vermella i es va tirar un pet impropi d’una dona tan bella. Ell va agafar la ploma, mig estabornit per la pudor, i li va escriure el seu número en un tros de paper. Ella, somrient, se’l va guardar a la bossa i li va fer el gest inequívoc amb la mà esquerra de que el trucaria. Clar que el trucaria!
Un cop a casa es va posar a la cuina per regalar-se un bon dinar, s’ho mereixia. Amb els ingredients a punt i els fogons a ple rendiment li van trucar al mòbil. Per un segon va creure que era la noia del metro, però no: una trucada d’un operador de telefonia. Estava massa content com per penjar sense més i va contestar. Una veu cansada amb fingida jovialitat li va prometre tarifes impossibles i descomptes ridículs amb promocions de per vida que duraven un parell de mesos. Tot i que volia interactuar, no podia perquè la seva interlocutora no li permetia vomitant sense pausa el discurs aprés a base d’hores d’insomni. Sense pensar-ho, va agafar el mòbil i col·locant-se’l al bell mig del cul es va tirar un pet que va travessar les ones i l’espai per, mitjançant un satèl·lit, arribar a l’altre costat. Es va fer el silenci i la noia va començar a riure. Semblava com si estigués plorant, com si no hagués rigut en mesos. Quan es va refer només va dir una cosa abans de penjar:
- Gràcies!
El dinar li va quedar exquisit i als vols de les tres es va estirar al llit per a fer una becaineta. Tapat amb el llençol es va mig adormir però no aconseguia agafar la son del tot perquè tenia una mica de fred. No es volia aixecar i agafar una manteta perquè sabia que es desvetllaria del tot. Només li quedava una solució possible: una traca. Es va concentrar i amb mestria va deixar anar una simfonia espectacular de flaires i caloreta corporal que, potser per l’olor, potser per l’augment de temperatura sota el llençol, va fer que s’adormís profundament.
El va despertar el telèfon i, contra pronòstic, es va aixecar benhumorat tot i que havia estat dormint tres hores. Va contestar i era la noia del metro. Van quedar per fer un cafè en una hora. Tenia el temps just per arreglar-se i sortir.
Va arribar just, però va haver-la d’esperar deu minuts. No li va importar gens i menys quan ella va arribar radiant, menjant-se el món al seu pas. Van entrar a la cafeteria i van fer tres cafès cadascun. La cafeïna va fer el seu efecte i tots dos estaven com a motos. La pregunta surava a l’aire, però cap dels dos no s’atrevia a fer-la real: a casa teva o a casa meva? Va decidí l’atzar, com quasi sempre, i van acabar a casa d’ell. A l’ascensor, mentre pujaven al quart, la veïna del cinquè amb el seu gosset-rata es va entaforar entre els dos amb un somriure cruel, però en Manel no estava per romanços i, sense pensar-s’ho, li va fer una pessigada al cul. Sí, sí, a la veïna del cinquè, a la del gosset horrible. Va fer un bot amb una mena de xisclet mig ofegat i es va posar vermella com un titot. Segurament si li haguessin proposat fer un trio hagués dit que sí, però no era el moment, potser un altre dia.
Van entrar al pis i van fer una copa. Era marejar la perdiu perquè a tots dos els hi sobrava la roba de feia estona, però eren nois educats i no podien anar directes al gra i desobeir les normes de conducta establertes per persones més sàvies que ells. Van estar mirant-se als ulls mentre parlaven i reien. I va caure la segona, i la tercera, i ja les normes es van diluir i el desig va començar a prémer amb força.
La roba va començar a volar pel menjador, no gaire gran, i quan els calçotets van deixar a la vista una erecció monumental, ella no va poder evitar veure que una taca marró decorava la part posterior, signe inequívoc de que l’usuari era un gran amant de les ventositats. Ella no va dir res. Es va treure les calces de floretes i, amb vergonya, li va ensenyar la part posterior de les mateixes deixant clar que estaven fets l’un per l’altre.
No cal ser molt llest per saber com va acabar la nit: amb un bon pet!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada