Halloween

-          Ts! Que ja és l’hora.

-          Ja? Cada any em passa més ràpid.

-          Clar, com que tu no fas res se’t passa volant, oi estimat?

-          Què insinues? Jo compleixo amb les meves obligacions, estimada, o potser tu ho fas millor que jo?

-          No comencem amb les comparacions  que després en surts escaldat. Quantes aparicions has fet enguany? Tres? Quatre? I possessions? Cap? Cansa massa, oi? Deixem-ho estar.

-          Tu sempre ho deixes estar tot! Mira com està el mausoleu, fet un desastre. Podries treure una mica la pols, està tot ple de teranyines.

-          Perdona? Què potser tens l’ectoplasma trencat? També pots endreçar tu una mica, barrut. En vida eres un masclista i cent trenta-set anys com a espectre no t’han fet millorar gens ni mica, ans al contrari. Ja m’ho deia ma mare, que no em casés amb tu que eres bo per a no res.

-          Uf! No mencionis a ta mare que se’m remou l’ectoplasma. I a més, es va equivocar. Vaig ser un triomfador, mai no et va faltar de res, vivíem com volíem o sigui que deixa de queixar-te.

-          Molt bé senyor important. Em podries dir a on ha anat a parar tot allò que vas aconseguir? On són els diners, la fàbrica, les terres? No en queda res! Només tenim aquest monstruós mausoleu que ens ha condemnat a una eternitat junts. Quina creu!

-          Perdona? Tu volies un amor per sobre de les lleis dels humans, que no respectés els límits entre la vida i la mort, ho recordes? I mira! Els nostres ossos, no sé on comences tu i on acabo jo. Crec que he acomplert la meva promesa amb escreix. I continuo.

-          Encara m’estimes?

-          Per déu! És clar que t’estimo. Qui aguanta a la seva dona més d’un segle si no està enamorat?

-          Però és que ja no m’ho dius mai. Abans eres més detallista i ara passes de tot. No sé.

-          A veure, comprèn-me, en un segle s’estableixen certes rutines, es discuteix, però és normal, i sempre ho arreglem, no? Vinga, que sortirem a espantar nens i ja veuràs com t’animes.

-          Sí, ens ho passarem bé. Però després estaràs un altre any sense sortir i jo m’avorreixo molt. El mausoleu se’m cau a sobre! Necessito canviar d’aires.

-          Canviar d’aires? I a on vols anar? Com a casa no s’està enlloc.

-          Ja ho sé, home, però no vull marxar per sempre, tan sols fer una escapada. A veure què et sembla: podríem encantar una casa, uns mesos, nits de marxa, crits i ensurts.

-          No sé...

-          Digues que sí. Necessito unes vacances, si us plau, després et deixaré un segle en pau, t’ho juro.

-          Mare meva. És una bogeria, però sempre acabem fent el que tu vols. Vinga va, fem-ho, però que sigui una mansió, d’acord?, no em conformaré amb menys.

-          Sempre seràs un elitista, però t’estimo!

-   Jo també t’estimo, però espavila, que ja és mitja nit i ens quedarem sense caramels.

Ivan Bonache, octubre 2015