El coet de joguina volava a
les seves mans mentre amb la boca feia un sorollet que més aviat semblava el motor
d’una motocicleta atrotinada. Tot i ser de dia, la Lluna era ben visible al cel
i, tancant un ull, allargava el braç i li feia l’efecte que podia fer-lo
aterrar ben bé allà, entre els cràters. Si algú s’atrevia a preguntar-li, ell li
explicava amb un somrís el seu gran somni: fer-ho realitat, sortir a la immensa
foscor de l’espai i veure la
Terra com ara veia la Lluna, trepitjar l’estàtica pols sideral deixant
la seva petjada pels segles dels segles i tornar a casa com un heroi.
A les 19 hores, sense
excepció, sopava sense gaires ganes. Mai havia experimentat el plaer d’un bon
àpat i, com si es preparés per a la seva futura carrera espacial, amb ben poca
cosa es sentia satisfet i s’imaginava que eren càpsules alimentàries destinades
a la subsistència del cos i res més.
Quan acabava, de l’estant
agafava el seu llibre preferit i passava les pàgines amb mística devoció.
Mirava les fotos de la Lluna
amb els ulls molt oberts movent els llavis en una lletania silenciosa repetint
dins del seu cap els noms que ja sabia de memòria: Mare Crisium, Mare
Foecunditatis, Mare Nectaris, Mare Tranquilitatis, Mare Serenitatis, Mare
Vaporum, Mare Frigoris, Mare Imbrium, Mare Nubium, Mare Humorum, Oceanus
Procellarum.
A les 21 hores començava els
preparatius per anar al llit i esperava despert a que li apaguessin el llum, li
tanquessin la porta i es fes el silenci per aixecar-se sense fer soroll, apropar-se
a la finestra i obrir tan silenciosament com li fos possible la persiana. Amb
uns centímetres en tenia prou, no li calia obrir-la del tot, només un pam i
escaig per poder-la veure cinc munts, mitja hora o tota la nit, el que li
aguantés el cos. Aleshores es ficava de nou al llit i en somnis saltironava per
la superfície lunar mentre la lluïssor encisadora de la Terra en quart creixent
el deixava sense alè.
La
Lluna.
Hi havia qui parlava de
viatjar a Mart per instaurar colònies humanes destinades a l’extracció de minerals
rars, o de viatges interestel·lars per descobrir altres mons habitats. Rucades!
Ell només volia trepitjar la Lluna,
aquella Lluna que podia veure i que sentia tan seva.
Per l’habitació hi havia un
munt d’esbossos increïbles de plataformes de llançament, coets, mòduls lunars,
satèl·lits i sondes. Fins i tot hi havia un mapa de la Lluna calcat del llibre de
fotografies on havia traçat una possible ruta d’aproximació i un punt concret
per a realitzar el tan desitjat allunatge. El que no tenia gens clar era com ho
faria per tornar a casa, però, sincerament, la idea de quedar-se a viure allà
tot sol tampoc li semblava tan terrible. Només calia que fos previsor, aconseguir
una quantitat ingent de càpsules alimentàries i aire per poder respirar, i poca
cosa més. I així, amb aquests pensaments, es quedava ben satisfet cantussejant
i pintant amb colors el mòdul lunar que havia batejat amb el nom d’Àliga
Espacial.
Una nit, just després de
sopar, li va cridar l’atenció un reportatge que feien a la televisió. El saló
estava buit i va seure en una cadira. Embadalit, va somriure en veure les
imatges de la Lluna
i es va anar acostant fins que va tocar la pantalla. L’electricitat estàtica li
va fer pessigolles i els pèls de la mà se li van eriçar. Va ser llavors quan unes
imatges que semblaven molt antigues mostraven com un mòdul lunar allunava i un
home vestit d’astronauta hi baixava dient unes paraules ridícules i sense
sentit, massa forçades, robant-li el seu somni.
Els ulls se li van inundar de
llàgrimes. Amb un crit visceral va sortir corrents cap a la seva habitació i va
estripar tots els esbossos que va trobar per sobre la taula, va llençar els
colors a terra i el llibre de fotografies de la Lluna va sortir volant per
la finestra tancada provocant una gran trencadissa que va alarmar a una de les
infermeres. Estava tan alterat que van haver de retenir-lo entre uns quants
infermers i el van haver de lligar per por a que es fes mal a si mateix o a
algú altre.
- M’ha robat el meu somni! – Bramava.
- Un home vestit d’astronauta trepitjava la Lluna i deien que era el primer home en fer-ho!
Aquest és el meu somni! Me l’ha robat!
La infermera atansant-se-li amb
tendresa li va parlar serenament mentre un infermer preparava la xeringa amb un
potent ansiolític.
- Senyor Neil, què no se’n
recorda? Aquell que ha vist a la televisió vestit d’astronauta és vostè. Vostè ha
sigut el primer home que ha trepitjat la Lluna ja fa més de quaranta anys, per això les
imatges són tan antigues. Ningú no li ha robat el seu somni.
Les paraules de la infermera
es van quedar ressonant dins del cap d’en Neil que, mig marejat per l’efecte
del psicofàrmac, va fer que no amb el cap.
- És una broma, oi? – Estava
visiblement trasbalsat. - On és el meu coet? On és el meu coet! – Bramà mirant
a costat i costat amb els ulls esbatanats.
La infermera li va donar la
joguina i quan la va prémer contra el pit, va perdre el coneixement.
Com després de cada crisi, l’endemà
ja ho havia oblidat tot i de nou regressava a la infància on encara era un
marrec que somiava en trepitjar algun dia la Lluna. I de nou la seva habitació es
va omplir d’esbossos i projectes. El llibre de fotografies va tornar a l’estant
i va oblidar que havia sortit volant per la finestra de l’habitació. Va oblidar
també que s’havia vist a si mateix a la tele mentre feia realitat el seu somni
i, com cada dia, va sortir al jardí fent
sorollets amb la boca mentre el coet volava a la seva mà fins a arribar a la Lluna.
Ivan Bonache, juliol 2016