dimecres, 21 de desembre del 2016

L'efecte Doppler


L’exprés de Dübendorf a Schaffhausen surt a l’hora prevista per la via 3. A l’andana, passatgers eternament atrafegats i carregats amb maletes el veuen partir però mai no aconsegueixen agafar-lo. La màquina tira dels vagons amb mil·limètrica destresa entre túnels i vessants boscosos; de lluny es dibuixa un poble aturat en el temps; el bestiar pastura sense fi; cotxes que no arriben enlloc; el xiulet de la màquina corroborant l’efecte Doppler.
Amb puntualitat suïssa, l’exprés arriba a l’estació però, contra tota lògica, hi ha un element fora de lloc: el cap d’estació ha caigut a les vies. El maquinista el veu però es queda petrificat. L’exprés hi va directe i ningú no hi pot fer res. La fatalitat s’esdevé. L’exprés atropella al pobre infeliç i descarrila.

És llavors quan apareix la Mà. Col·loca el cap d’estació a lloc i torna el tren a les vies. Gràcies al cel no hi ha cap víctima ni desperfecte que lamentar. En aquest món mai no passa res, el món que la Mà va crear en set dies, el món on estem condemnats a viure com titelles sense dret a decidir el nostre propi destí.

Ivan Bonache, desembre 2016

dimecres, 23 de novembre del 2016

Teràpia de parella


- Heu de fer coses junts, - remuga mentre tamborineja amb els dits sobre el volant - una parella és com una planta, se n’ha de tenir cura cada dia, - mira per la finestreta de l’acompanyant amb impaciència – heu de fer coses junts, compartir moments. Casum dena!
El tret li ha sortit per la culata. Ell s’ho ha pres al peu de la lletra i ara està compartint amb ella tot i més. Està feta un manyoc de nervis. Ell ha entrat a la sucursal bancària amb un somrís i, picant-li l’ullet, li ha dit que tornava de seguida. Ella és una conductora exemplar, de les que fan servir el intermitents quan volen girar, i això de deixar el cotxe en doble fila la neguiteja. Els segons d’espera es fan eterns i no deixa de mirar pel retrovisor interior per si ve alguna patrulla de la policia que la pogués amonestar, però el carrer és desert. Amb el fred que fa!
L’alarma del banc la treu de les seves cabòries i ell entra com un esperitat dins del cotxe traient-se la mitja del cap. – Arrenca, arrenca, arrenca!!! – i surten disparats fent grinyolar les rodes i deixant un rastre de fum al seu darrere. – Això no ha de ser bo pel motor – mussita mentre s’aguanta les ganes de plorar. Ell està pletòric, rient com un eixelebrat. – Sents l’adrenalina? – li crida a un pam de la cara. – Corda’t el cinturo, collons! – però ell no està per cinturons. Obre la bossa i comença a treure els feixos de bitllets entre les sotragades que ella va fent per esquivar els pocs cotxes que es van trobant pel camí. Quan en treu el darrer, una petita explosió omple el cotxe per dins de pintura blava. Frenen en sec i es queden aturats al mig d’una gran avinguda. – Això – la veu li tremola de ràbia – ho netejaràs tu – i, com qui no vol la cosa, tornen a casa per fer el sopar.


Ivan Bonache, novembre 2016


dilluns, 3 d’octubre del 2016

Model


La model en apnea canviava professionalment de posat mentre els directius de l’agència xiuxiuejaven entre ells. Tot era magnífic però no perfecte. Veredicte: cuixes massa gruixudes i insuficientment pàl·lida de pell.
Següent!
La model no es va immutar. Va sortir d’escena i va tornar al cap de pocs segons amb un ribot. Allà mateix es va rebaixar les cuixes, passada a passada, sense ni un gest de dolor i, quan va creure que ja era suficient, va deixar caure el ribot a terra, va treure una cigarreta d’un paquet quasi buit i, entre pipada i pipada, es va anar dessagnant fins a caure morta a terra.

Després de deliberar llargament, van cridar al becari que va agafar el cadàver amb suma delicadesa i el va portar fins a la part del darrera. Allà la van despullar i la van plastificar. Era una llàstima desaprofitar-la. Seria un magnífic maniquí per a la nova col·lecció primavera-estiu.


dimarts, 6 de setembre del 2016

El vincle


Els protagonistes del relat s’havien d’estimar, però no podia ser. La seva atracció era sublim però els seus caràcters eren massa diferents i xocaven constantment.

Després d’acomiadar-se amargament, ell va aixecar el cap al cel sense creure que la seva història estigués escrita d’antuvi i, sense preàmbuls, em va demanar que li permetés canviar. Volia ser generós i somniador, volia saber viure els moments importants, valorar les coses intangibles: volia ser més com ella. Però llavors... Potser llavors ella ja no sentiria el mateix que sentia ara.

El dolor que em va transmetre em va paralitzar. Era tan real! Encara avui no sé com es va crear aquell vincle entre creador i creació, però després de rellegir el que havia escrit inconscientment, el pànic es va apoderar del meu esperit i vaig desar el document en una carpeta de l’escriptori que no he estat capaç de tornar a obrir.


Ivan Bonache, setembre 2016


dimecres, 17 d’agost del 2016

Quiromància


Treballaven junts des de feia anys i s’agradaven molt, però cap dels dos no havia gosat fer el pas per allò del dit popular que a on tens l’olla no hi pots ficar certes parts de l’anatomia masculina.
Una tarda ociosa ella li va agafar la mà, entre rialles, assegurant-li que era una experta quiromàntica i, malgrat la reticència d’ell que no creia en aquestes coses, li va començar a resseguir les línies de la mà amb l’índex mentre el fitava de reüll. Quan va resseguir la línia de l’amor, la cara li va anar canviant. Es va aixecar d’una revolada i va anar cap a la seva taula mentre ell, com un estaquirot, es va quedar amb la mà estesa sense entendre res. Va tornar amb un retolador permanent i, sense miraments, va refer les línies amb mestria.

Ara sí, arreglat!, tota la vida junts.



Ivan Bonache, agost 2016

dimecres, 20 de juliol del 2016

Amb el cap a la Lluna


El coet de joguina volava a les seves mans mentre amb la boca feia un sorollet que més aviat semblava el motor d’una motocicleta atrotinada. Tot i ser de dia, la Lluna era ben visible al cel i, tancant un ull, allargava el braç i li feia l’efecte que podia fer-lo aterrar ben bé allà, entre els cràters. Si algú s’atrevia a preguntar-li, ell li explicava amb un somrís el seu gran somni: fer-ho realitat, sortir a la immensa foscor de l’espai i veure la Terra com ara veia la Lluna, trepitjar l’estàtica pols sideral deixant la seva petjada pels segles dels segles i tornar a casa com un heroi.
A les 19 hores, sense excepció, sopava sense gaires ganes. Mai havia experimentat el plaer d’un bon àpat i, com si es preparés per a la seva futura carrera espacial, amb ben poca cosa es sentia satisfet i s’imaginava que eren càpsules alimentàries destinades a la subsistència del cos i res més.
Quan acabava, de l’estant agafava el seu llibre preferit i passava les pàgines amb mística devoció. Mirava les fotos de la Lluna amb els ulls molt oberts movent els llavis en una lletania silenciosa repetint dins del seu cap els noms que ja sabia de memòria: Mare Crisium, Mare Foecunditatis, Mare Nectaris, Mare Tranquilitatis, Mare Serenitatis, Mare Vaporum, Mare Frigoris, Mare Imbrium, Mare Nubium, Mare Humorum, Oceanus Procellarum.
A les 21 hores començava els preparatius per anar al llit i esperava despert a que li apaguessin el llum, li tanquessin la porta i es fes el silenci per aixecar-se sense fer soroll, apropar-se a la finestra i obrir tan silenciosament com li fos possible la persiana. Amb uns centímetres en tenia prou, no li calia obrir-la del tot, només un pam i escaig per poder-la veure cinc munts, mitja hora o tota la nit, el que li aguantés el cos. Aleshores es ficava de nou al llit i en somnis saltironava per la superfície lunar mentre la lluïssor encisadora de la Terra en quart creixent el deixava sense alè.
La Lluna.
Hi havia qui parlava de viatjar a Mart per instaurar colònies humanes destinades a l’extracció de minerals rars, o de viatges interestel·lars per descobrir altres mons habitats. Rucades! Ell només volia trepitjar la Lluna, aquella Lluna que podia veure i que sentia tan seva.
Per l’habitació hi havia un munt d’esbossos increïbles de plataformes de llançament, coets, mòduls lunars, satèl·lits i sondes. Fins i tot hi havia un mapa de la Lluna calcat del llibre de fotografies on havia traçat una possible ruta d’aproximació i un punt concret per a realitzar el tan desitjat allunatge. El que no tenia gens clar era com ho faria per tornar a casa, però, sincerament, la idea de quedar-se a viure allà tot sol tampoc li semblava tan terrible. Només calia que fos previsor, aconseguir una quantitat ingent de càpsules alimentàries i aire per poder respirar, i poca cosa més. I així, amb aquests pensaments, es quedava ben satisfet cantussejant i pintant amb colors el mòdul lunar que havia batejat amb el nom d’Àliga Espacial.

Una nit, just després de sopar, li va cridar l’atenció un reportatge que feien a la televisió. El saló estava buit i va seure en una cadira. Embadalit, va somriure en veure les imatges de la Lluna i es va anar acostant fins que va tocar la pantalla. L’electricitat estàtica li va fer pessigolles i els pèls de la mà se li van eriçar. Va ser llavors quan unes imatges que semblaven molt antigues mostraven com un mòdul lunar allunava i un home vestit d’astronauta hi baixava dient unes paraules ridícules i sense sentit, massa forçades, robant-li el seu somni.
Els ulls se li van inundar de llàgrimes. Amb un crit visceral va sortir corrents cap a la seva habitació i va estripar tots els esbossos que va trobar per sobre la taula, va llençar els colors a terra i el llibre de fotografies de la Lluna va sortir volant per la finestra tancada provocant una gran trencadissa que va alarmar a una de les infermeres. Estava tan alterat que van haver de retenir-lo entre uns quants infermers i el van haver de lligar per por a que es fes mal a si mateix o a algú altre.

- M’ha robat el meu somni! – Bramava. - Un home vestit d’astronauta trepitjava la Lluna i deien que era el primer home en fer-ho! Aquest és el meu somni! Me l’ha robat!

La infermera atansant-se-li amb tendresa li va parlar serenament mentre un infermer preparava la xeringa amb un potent ansiolític.

- Senyor Neil, què no se’n recorda? Aquell que ha vist a la televisió vestit d’astronauta és vostè. Vostè ha sigut el primer home que ha trepitjat la Lluna ja fa més de quaranta anys, per això les imatges són tan antigues. Ningú no li ha robat el seu somni.

Les paraules de la infermera es van quedar ressonant dins del cap d’en Neil que, mig marejat per l’efecte del psicofàrmac, va fer que no amb el cap.

- És una broma, oi? – Estava visiblement trasbalsat. - On és el meu coet? On és el meu coet! – Bramà mirant a costat i costat amb els ulls esbatanats.

La infermera li va donar la joguina i quan la va prémer contra el pit, va perdre el coneixement.


Com després de cada crisi, l’endemà ja ho havia oblidat tot i de nou regressava a la infància on encara era un marrec que somiava en trepitjar algun dia la Lluna. I de nou la seva habitació es va omplir d’esbossos i projectes. El llibre de fotografies va tornar a l’estant i va oblidar que havia sortit volant per la finestra de l’habitació. Va oblidar també que s’havia vist a si mateix a la tele mentre feia realitat el seu somni i, com cada dia,  va sortir al jardí fent sorollets amb la boca mentre el coet volava a la seva mà fins a arribar a la Lluna.




Ivan Bonache, juliol 2016

dimecres, 22 de juny del 2016

Indignació relativa


Mentre sopa li molesta molt que posin aquells anuncis d’ONGs on surten nens escanyolits amb panxes inflades, ulls plorosos plens de mosques i mares desesperades sense res amb què nodrir als seus nadons. Maldiu el nom de governants i cacics que no fan res per solucionar aquests problemes que li queden tan lluny i canvia de canal. De fet, cada cop que a la pantalla surt quelcom que l’incomoda, canvia de canal i aconsegueix no pensar-hi més.



Ivan Bonache, juny 2016

dimarts, 7 de juny del 2016

Un d’aquells dies


De camí cap a casa em crida l’atenció un núvol de tempesta. És petit però perfecte en la forma i el color. De tant en tant s’il·lumina fugaçment. I el millor de tot és que fa un sol espatarrant, només aquest núvol trenca la monotonia blavosa del cel primaverenc.
I a mesura que m’hi acosto me n’adono de que el núvol sembla que està a sobre del meu barri. És més, sembla que està a sobre del meu carrer. Diria que està just al damunt de casa meva.
Deixo el cotxe a l’entrada del jardí i plou a bots i barrals. Avui és un d’aquells dies. Sospiro resignadament al recordar que m’he deixat el paraigua a l’oficina.



Ivan Bonache, juny 2016

divendres, 20 de maig del 2016

Real o no


          La nena plora desconsolada. La mare, amb l’ai al cor, comprova que no ha passat res, només que el peixet de colors ha mort i la porqueta de la sèrie està molt trista. La mare la consola i li diu que no és real.
La nena xiscla eixordadorament. La mare, amb l’ai al cor, comprova que no ha passat res, només que han canviat la sèrie i un monstre esgarrifós fa de les seves a una colla d’amics. La mare la consola i li diu que no és real.
La nena està massa callada. La mare, amoïnada pel silenci, comprova que no ha passat res, només que fan les notícies i parlen de crisi, de guerra, de persones que abusen de nens, de fam, d’incendis, d’accidents... La mare apaga la tele. La nena la mira sense entendre. No s’atreveix a preguntar si allò és real o no.




Ivan Bonache, maig 2016


dimecres, 27 d’abril del 2016

L’inexplicable crim de la xafardera de Ca l’Andreu



El sergent Martínez fumava mentre esperava els resultats de l’autòpsia.
El cos l’havia trobat el marit a la butaca del saló. No hi havia indicis de violència, no s’havien forçat ni panys ni finestres, no faltava cap objecte de valor, ningú no havia sentit res.
Durant els interrogatoris només va treure en clar que aquella dona no parava de xerrar ni un segon, sempre malfiant, xafardejant i mentint per ser el centre d’atenció. Ningú no li volia mal, però tampoc semblaven gaire afligits. D’alguna retorçada manera, tothom tenia algun mòbil, però no podia acusar a un poble sencer.
El telèfon va sonar i el va despenjar abans de que sonés per segona vegada.

-     Paco, fa molts anys que ens coneixem i les hem vist de tots colors, però res semblant a això. El cadàver presenta ferides de punció als llavis, com ja saps tenia la boca cosida, però aquestes ferides no expliquen el decés. No he trobat cap altre signe de violència i el cos presenta una inflor i un color vermellós estranys. Negatiu en tòxics. En obrir-lo s’ha desinflat com un globus i he verificat que tots els òrgans interns estan rebentats. Ja et pots fer una idea. Tinc una hipòtesi, però no t’agradarà.
-     Què t’empatolles tu ara? – Va dir aixafant la punta de la cigarreta al cendrer. – Dóna’m el què sigui, no tinc per on agafar aquest cas.
-     Vistes les evidències forenses i l’informe de la científica que corrobora l’absència de violència a l’escena del crim, no puc més que conjecturar que l’assassí era algú conegut per la víctima i que al cosir-li la boca va provocar una acumulació de paraules, gasos al cap i a la fi, que al no trobar sortida la van anar inflant fins a rebentar-la per dins. No hi trobo cap altra explicació.

Va penjar el telèfon sense donar crèdit al que acabava de sentir. Allò no podia arribar als seus superiors. S’inventaria un sospitós i faria córrer algunes badomeries fins que el cas quedés arxivat i la gent del poble se n’oblidés.

Ivan Bonache, abril 2016


dijous, 21 d’abril del 2016

El finalista



         Després d’innumerables nits d’insomni i esforços sobrehumans, alguna cosa havia passat. Va trigar una bona estona a entendre-ho i, tot i així,  no va ser capaç de reaccionar.
Ho havia aconseguit!
Tenia un relat guanyador. Després de tants intents, d’acaronar l’èxit tant llargament anhelat i acabar fracassant, ara ho tenia a la pantalla, però... I després, què? Amb un premi al seu palmarès aconseguiria després tornar-se a conformar amb quedar finalista?
Va clicar la creueta i el programa li va preguntar: “Vol desar els canvis fets a El finalista?”.

Sense dubtar-ho, va clicar que no.


Ivan Bonache, abril 2016


dimarts, 22 de març del 2016

Una vida en comú



         Coneixedor de la seva pròpia hipocondria va agafar un full en blanc i un bolígraf blau. Els primers traços van ser imprecisos, com si la tinta es negués a deixar empremta d’aquella bogeria, però finalment es va rendir a la lògica utilitat i el blau va brillar metàl·licament en les filigranes de la lletra lligada.
           Va escriure febrilment tot allò que mai havia gosat dir-li, o millor dit, allò que li havia dit però que ella no havia volgut escoltar. Li va agrair les mentides tan reals, les falses emocions que li van fer sentir, la il·lusió mai trencada que es va anar diluint com un terròs de sucre al cafè calent.
Mentre es dessagnava paraula a paraula, una gota de suor li va lliscar fins a la punteta del nas on va dubtar si deixar-se endur per la gravetat del moment abans de caure i morir esclafada sobre el paper deixant un cercle fosc. No importava gaire. La qüestió era no deixar res sense escriure, tornar real tot allò que el vent havia arrossegat cap a l’oblit.
Quan la buidor li va oprimir l’alè, no va saber acomiadar-se, sense forces, i simplement va posar un punt i final, una petita implosió destructiva que creixeria dins seu com un paràsit que s’apodera, pam a pam, de cada bri de vitalitat del seu hoste abocant-lo a una pau sense retorn.
La carta va arribar al seu destí amb el color groguenc dels anys, com aquelles cartes antigues oblidades en algun bagul que desvetllen secrets que ja no importen a ningú. I quan la va obrir amb mans tremoloses i una estranya sensació al cor, de dins només en van sortir pedaços esmicolats d’una vida en comú que no havia pogut ser.


Ivan Bonache, març 2016


dimarts, 15 de març del 2016

El núvol

El país groc és una democràcia estable. El país marró malviu sota un règim autoritari. Fa anys els habitants marrons creuaven la frontera en busca d’un futur millor, però ara els grocs ja no els volen perquè els fan culpables de tot: de la crisi, de la corrupció, de les malalties. La frontera s’ha militaritzat i els grocs omplen els turons de tancs perquè els marrons tenen pals i pedres.

Un bon dia, sobre el cel marró, apareix un núvol que, empès pel vent, creua la frontera invisible. L’exèrcit groc li dóna l’alto però el núvol segueix inexorablement el seu camí. El general ordena l’atac i els canons disparen. Els míssils no abaten l’objectiu i cauen irremeiablement sobre territori groc destruint-ho tot.
Un fina pluja cau del núvol sobre la terra cremada on tot tornarà a començar de nou.

dimecres, 24 de febrer del 2016

180º

En mig de l’enutjosa multitud va topar amb la seva mirada i entre núvols de braços bellugadissos la blavor dels seus ulls li va semblar un racó de pau en mig de la tempesta. La música eixordadora no va impedir que sentís aquella veu dins del seu cap: “M’agrada, espero que vingui a dir-me alguna cosa.”.
De sempre havia tingut aquell do, maledicció potser, que li permetia sentir els pensaments dels altres com si li xiuxiuegessin els mots directament a dins del cervell i, tot i que des de petit va aprendre a les dolentes que no ho havia d’explicar a ningú després de que, gràcies als seus preocupats progenitors, diversos especialistes li volguessin obrir, literalment, el cervell per a estudiar-lo, havia aprés a conviure-hi sense més com qui té una taca de naixement i no se’n pregunta la raó.
Amb pas decidit es va acostar a la noia d’ulls marins mentre sentia com el cor li martellejava a les temples. Milers de frases s’embullaven amb pensaments aliens i destriar les paraules a dir no era fàcil. Quan la va tenir a tocar, els llavis entreoberts, un sospir de desesperació el va fer dubtar i un segon abans de ficar la pota ho va sentir clarament: ”Ara ve aquest pesat, ja veuràs com em diu alguna rucada. I aquell noi tan guapo que ni em mira! Per què sempre em passa el mateix?”.

Gir de 180 graus. Va fugir dissimuladament mentre li feia un llarg glop al vodka amb llima. Es va acostar al noi ros, maleint la seva sort, i li va revelar l’amagat desig d’aquella bellesa inabastable per a ell sense adonar-se que el pensament primigeni que l’havia incitat a atacar no havia estat pas el d’ella, si no el de l’amiga del costat a qui mai no veia ningú.


dimecres, 17 de febrer del 2016

Anhels de llibertat

Malviure entre reixes no és fàcil i encara menys si ets innocent. El meu error va ser estar a on no devia i fugir espantat. Ara em passo els dies tirat al pati, i les nits, en un brut calabós. Quan la llum de la lluna s’escola per la finestra i dibuixa l’ombra dels barrots a la paret del fons se m’encongeix el cor i sento com un crit incontrolable em va pujant pel cos anhelant la llibertat perduda. A les altres cel·les els companys es remouen inquiets mentre l’angoixa ens alimenta l’esperit d’incertesa.
De tant en tant, algun de nosaltres té sort i li donen la condicional. Quan ve el guarda has d’estar tranquil, controlar-te, perquè sentir la llibertat a una passa pot trasbalsar al més centrat, i si perds els nervis, s’ha acabat, et rebutgen i de nou al forat. Els més joves tenen sort i sovint ho aconsegueixen, però un vell com jo...

Sé perfectament que moriré aquí dins, no m’enganyo, i ningú plorarà per mi. Potser m’ho mereixo, no ho sé, però jo no vaig triar ser el que sóc. Potser en la propera vida seré un humà i espero no oblidar tot el que el dolor i la injustícia m’han ensenyat.


diumenge, 17 de gener del 2016

Separació infinitesimal (o quan x→∞)

Després de molt insistir va convèncer a l’Esperança per quedar aquella tarda i anar a prendre alguna cosa. Quan li va demanar què volia, ella va contestar no veure’l més. Ell s’ho va prendre bé perquè sa mare sempre li deia que el darrer que es perd és l’esperança, però ella es va aixecar matemàticament i va anar multiplicant la distància entre tots dos fins a tendir a l’infinit. Les roses que li havia portat es van marcir i es va quedar amb un pom d’espines ensangonades a les mans.



divendres, 8 de gener del 2016

Connectats

            Un cop sec va fer tremolar lleugerament el terra però ningú no va aixecar el cap. El pare llegia les notícies a la seva tauleta; la mare veia un vídeo que li havien enviat al mòbil; el petit, amb la boca oberta i el sopar fred al plat, mirava dibuixos animats al seu dispositiu especialment dissenyat per a nens entre quatre i vuit anys.
Mentre l’avi restava a terra sense vida, el pare va rebre una notificació que l’informava en temps real de la defunció del seu progenitor. Amb incredulitat va clicar “m’agrada” i va escriure un comentari: “D.E.P.”.

La següent notícia el va indignar: “300 immigrants morts a les costes de Sicília”. - Merda de món - va murmurar, però ningú l’escoltava. Ho va solucionar compartint la notícia a la xarxa.