La mort, per
previsible que sigui, no deixa de ser dolorosa. La vida és així, em deien,
sigues forta, però jo no volia ser-ho, no em donava la gana, ningú tenia dret a
dir-me què sentir.
Els darrers
dies a l’hospital van ser molt durs. Es va anar fent petita fins a desaparèixer.
Si hagués pogut me l’hagués amagat en una butxaca, com un ocellet ferit, i
l’hagués portat al carrer perquè morís lliure sota el cel blau i no tancada
entre aquelles horribles parets grises.
Veure-la de
cos present, al contrari del que havia temut, em va asserenar: semblava
adormida, tranquil·la, com si d’un moment a un altre s’anés a aixecar per
fer-me una moixaina.
Quan els
pares van buidar casa seva, se’m va fer un nus a la gola. Tot em recordava a
ella i res no me la tornaria. I allà la vaig veure, en un racó del cobert,
plena de pols i una mica oxidada: la meva vella bicicleta. En agafar el
manillar em van venir a la ment mil imatges: els carrers sense asfaltar, els
amics, els jocs, l’estiu, aquella caiguda quan em van haver de posar cinc punts
al cap. Què curiosa és la memòria, com pot amagar anys i vivències en un racó i
de sobte, amb l’estímul oportú, deixar-ho anar tot en un devessall
incontrolable.
I de sobte,
el plor per un genoll pelat em treu de les meves cabòries. La meva petita ha
caigut de la bici. Li amanyago els cabells, li faig un petó al front i li dic
que torni a jugar, que no ha estat res.
Ivan Bonache, gener 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada